‘Lady in number 6’ guanya l’Òscar al millor curt documental

25.02.2014

“El món és meravellós. És ple de bellesa i ple de miracles. El cervell, la memòria… Com funcionen? I ja no parlem de la música i de l’art… És un miracle.” La música i l’art eren per a Alice Herz-Sommer un miracle, però gairebé també de miracle es podria qualificar el fet d’haver arribat als 110 anys després de sobreviure a un camp de concentració nazi. Va ser precisament gràcies a aquesta passió per la música, l’esperança, l’optimisme i les seves ganes de viure que aquesta pianista d’origen txec va salvar-se de l’Holocaust i ha protagonitzat un curtmetratge documental que ha guanyat un Òscar.

1924: Alice Herz-Sommer debuta com a pianista amb Frederic Chopin | Archiv Reinhard Piechocki

L’Alice va morir diumenge a Londres. Filla d’una família amant de la literatura i la música clàssica, de petita va començar a rebre classes de piano i d’adolescent ja va debutar com a concertista. Va casar-se, va tenir un fill i va gaudir d’una vida dedicada a la família, la cultura i la música fins que les tropes de Hitler van envair la seva ciutat, Praga. L’any 1943 va ser traslladada a la ciutat-fortalesa de Theresienstadt (l’actual Terezín, a la República Txeca), on van ser reclosos molts artistes i intel·lectuals jueus. El seu marit i la seva mare van morir, però ella va seguir viva perquè sabia tocar el piano:

“Aquells concerts, la gent que seia al voltant, gent gran, desconsolada i malalta… Venien als concerts i aquella música era el seu aliment. La música era el nostre aliment. Fer música ens va salvar la vida.”

Pensar que a aquell sistema polític pervers i a les persones que treballaven en els forns crematoris també els apassionava la bona música fa posar la pell de gallina. És un enigma moral que desafia qualsevol anàlisi superficial que es pugui fer del misteri del comportament humà i de la seva capacitat per al mal.

Després de la guerra i de ser alliberada, Herz-Sommer i el seu fill van emigrar a Israel, on l’artista va instal·lar-se durant gairebé 40 anys donant classes a l’Acadèmia de Música de Jerusalem. També amb el seu fill, que era violoncel·lista, l’any 1986 va traslladar-se a Londres. I va ser en un pis del nord d’aquesta ciutat, en què destacava imponent un vell piano Steinway, on es va rodar el documental sobre la seva vida: The Lady in Number 6: Music Saved My Life (“La senyora del número 6: Com la música em va salvar la vida”), dirigit per Malcom Clark.

Poc abans de morir, i tal com es pot veure en el reportatge, l’Alice va fer bandera de la seva filosofia vital optimista: “Sóc al final dels meus dies, però tant és, perquè he tingut una vida meravellosa. He sobreviscut a guerres i ho he perdut tot moltes vegades —el meu marit, la meva mare i el meu estimat fill—. Tot i així, la vida és meravellosa i he d’aprendre i gaudir tant… No tinc espai ni temps per al pessimisme o l’odi.”

Va tocar obres de Schubert i Beethoven fins al final. El compositor alemany era “la seva religió”, i compartia amb ell la idea que la música i les notes d’un piano arriben allà on no arriben les paraules.

S’endugui o no el guardó al millor documental, segurament el premi més important ja va rebre’l en vida contagiant als qui l’envoltaven aquesta energia, entusiasme i passió per la vida i per l’art.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La música, i l’art en general, i la cultura, és el que ens fa persones. És el moll de l’os de la civilització. I aquesta dona, la seva llarga vida, és un exemple del poder de la civilització per sobre de la barbàrie. Si la música la va ajudar a ella i als seus oients en un camp de concentració, imagineu quantes possibilitats tenim al davant, nosaltres, si escoltem….