Montserrat Roig o com reconstruir un país des de la televisió

11.04.2018

Montserrat Roig creia que tots els pobles necessiten un passat, una història i uns personatges. Això deixa molt clara la raó de ser de Personatges, el cèlebre programa d’entrevistes que l’escriptora i periodista va conduir entre el 1977 i el 1978. Si el franquisme havia intentat piconar els tres pilars de la cultura catalana, la visió d’una comunicadora compromesa com Roig era restablir la normalitat interrompuda fent servir totes les eines al seu abast. La televisió era una d’aquestes eines, tant poderosa com perillosa, i Roig va entomar el repte i se’n va sortir: les converses amb Mary Santpere, Vicent Andrés Estellés o Lluís Llach van demostrar el potencial catòdic del país i han quedat gravades en l’imaginari col·lectiu com un model de televisió cultural.

Montserrat Roig a ‘Personatges’, el programa d’entrevistes que va dirigir entre el 1977 i el 1978

 

El cicle de xerrades organitzat pel Born Centre de Cultura i Memòria, Montserrat Roig, 1977. Memòria i utopia, no es va descuidar de la feina televisiva de Roig. Per parlar-ne, va convidar a Joan Anton Benach, el periodista que li va obrir les portes a la televisió amb un espai al magazín cultural Tot ArtJoan Carles Peris, periodista català, ex-corresponsal a París de TV3 i Catalunya Ràdio del 2014 al 2018 que ha estudiat la feina de Roig des de l’acadèmia i la poeta i periodista Aina Torres, que el 2016  va publicar Montserrat Roig. La memòria viva; tots tres moderats per la coneguda periodista Ariadna Oltra. Amb el programa Personatges com a centre de gravetat, el diàleg es va convertir en un debat sobre televisió, cultura, literatura i memòria.

Quan encara ningú parlava de fake news ni de bombolles informatives, a Montserrat Roig ja li preocupava el doble tall de la televisió. “El que fa la televisió és informar-nos tot accentuant l’abisme de les diferències”, reflexionava la periodista, que sempre es va acostar al mitjà conscient de les contradiccions que el defineixen. D’una banda, amb el desig de fer arribar la seva mirada a un nombre de persones com més gran millor -“no he conegut mai a ningú amb un delit igual per fer coneguda la seva obra”, va dir Benach-, d’utilitzar l’instrument que més s’associa amb l’aplanament d’encefalogrames per, precisament, sacsejar-los. De l’altra, amb la por que la televisió esborrés el matís i la cura que tant treballava en la seva obra escrita. Aquesta sensibilitat la va convertir en una rara avis dins de l’esquerra comunista d’aleshores, que encara no havia digerit a Gramsci com ho faria anys més tard Pablo Iglesias, i no sabia conceptualitzar la televisió com res més que un instrument manipulador al servei de la ideologia capitalista. En canvi, la filosofia de la comunicació de Roig es pot llegir com una reescriptura de l’adagi de Joan Fuster, que diria: “la televisió, la fas o te la fan”.

Havent reflexionat sobre els inconvenients i avantatges del mitjà, Roig va dissenyar la forma del programa perquè potenciés el seu contingut. Aquest va ser un dels temes més tractats a la taula: en què es diferencia el periodisme actual del que es feia a Personatges. Oltra i Peris van explicar que, mentre ells han après a fer entrevistes buscant el titular i veient l’entrevistat com un adversari al qual esprémer fins a treure el què amaga -pensem en Ana Pastor-, Roig proposava una aproximació molt més amigable, que tractava als convidats amb tendresa perquè oblidessin la presència de la càmera. A l’hora de la veritat, la periodista aconseguia que diguessin coses que no havien dit mai i es prenia la llibertat de fer preguntes que avui consideraríem impensables a Televisió Espanyola, com demanar a Ovidi Montllor sobre els Països Catalans.

Si alguna cosa defineix la televisió, és el consens apocalíptic dels que opinen sobre ella. És curiós veure com el lament dels periodistes contemporanis, que troben a faltar l’slow journalism de Roig, amb entrevistes llargues –“provocacions al monòleg”-, dies de preparació amb els convidats i via lliure per tractar temes més enllà de l’actualitat; repeteix les mateixes pors sobre la caixa tonta que la periodista catalana va deixar escrites a la seva època. Cada generació sent que el present és una degradació del passat, i la reputació dels mitjans de comunicació de masses canalitza aquest sentiment més que cap altre. Realment Personatges era un producte que deixa als entrevistadors actuals a l’alçada del betum? Jutgeu vosaltres mateixos però, en aquest cas, uns minuts de zàping demostren que el catastrofisme catòdic està plenament justificat. El que passa és que, si Roig s’acabés de graduar avui en dia, no somiaria fer entrevistes als mitjans convencionals, sinó a YouTube, o en un Podcast, els únics espais on podem esperar un Personatges per al segle XXI, que bona falta ens fa.