Montserrat Roig i Pilar Aymerich: quin gran tàndem

Josep Maria Cortina entrevista Pilar Aymerich, fotògrafa catalana i amiga de Montserrat Roig

El Born Centre Cultural ofereix l’exposició Montserrat Roig 1977. Memòria i Utopia en què es presenten algunes de les facetes més destacades de la periodista i escriptora, una de les autores més destacades de la seva generació, que va morir molt prematurament als quaranta-cinc anys. La base de l’exposició són les fotografies de Pilar Aymerich, amiga i companya de feina de l’escriptora. Josep Maria Cortina l’entrevista.

A l’exposició del Born hi podem veure 49 magnífics retrats que Aymerich va fer a les persones entrevistades per Roig pel programa de Televisió Espanyola Personatges. Això ens permet recordar un seguit d’intel·lectuals, artistes i polítics que varen configurar la segona meitat del segle XX a casa nostra i que ens porten incomptables records vitals.

Paral·lelament s’ofereixen vídeos amb el resum d’algunes de les entrevistes televisives més emblemàtiquesTambé es pot veure una col·lecció de 15 retrats en gran format de Montserrat Roig que Aymerich, la seva fotògrafa de capçalera, li va fer al llarg d’un període de vint anys, del 1970 al 1990.

S’hi presenta també una mostra dels llibres publicats per l’autora, exemplars de revistes, cartes i altres documents biogràfics i estan previstes pels propers mesos una sèrie de conferències i taules rodones molt interessants. Per tal d’aprofundir en la intensa i fructífera relació entre l’escriptora i la fotògrafa, hem visitat Pilar Aymerich al seu estudi i ens ha explicat algunes de les seves vivències amb Montserrat Roig, els resultats de les quals es mostren a l‘exposició.

Com sorgeix la idea d’aquesta exposició?
L’exposició se centra en l’any 1977, que es pot dir que va ser l’any de l’eclosió de la Montserrat. Coincideixen tres esdeveniments cabdals en la seva trajectòria: primer, la publicació del llibre “Els catalans als camps nazis”, un treball monumental d’investigació que l’havia ocupat molt intensament. En segon lloc, la publicació de la seva novel·la “El temps de les cireres”, amb la que va guanyar el Premi Sant Jordi. I finalment, l’emissió a Televisió Espanyola de la sèrie d’entrevistes “Personatges”.

Com es va iniciar la teva relació amb la Montserrat Roig?
La vaig conèixer a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual que dirigien Maria Aurèlia Campmany i Ricard Salvat. Les dues hi vàrem ingressar l’any 1962, ella tenia 16 anys i jo 17. Recordo que ens deien “les nenes” i la veritat és que ens vàrem fer molt amigues.

Quins records tens d’aquells anys d’escola?
Nosaltres hi vàrem passar tres cursos i haig de dir que en aquell temps l’escola era un lloc de resistència on s’aprenia teatre però també altres matèries com literatura, història i art. Era una forma excel·lent per a cultivar-te i permetia introduir-te en el món cultural català i conviure amb músics, escriptors i artistes de les més diverses especialitats.

I en acabar l’escola els vostres camins es varen separar temporalment.
Sí, jo vaig passar dos anys a Londres, on em vaig iniciar en fotografia i després un any a França treballant a l’estudi d’un oncle fotògraf que vivia allí. La Montserrat, per la seva banda, va començar a estudiar a la Universitat. Quan després de la meva estada a l’estranger vaig tornar a Barcelona, el primer que vaig fer va ser contactar la meva amiga. Recordo que ens vàrem trobar a “La Punyalada”, aquell famós cafè restaurant que hi havia al cap de munt del passeig de Gràcia i de seguida va sorgir la possibilitat de col·laborar en els nostres projectes.

Quina va ser la vostra primera col·laboració?
La Revista Serra d’Or havia convocat un concurs de reportatges i ens vàrem presentar amb un treball sota el títol “Altres veus als nostres àmbits” sobre les dificultats professionals de tres joves artistes d’aquells moments: Ovidi Montllor, a qui prohibien els seus recitals,  Josep M Benet i Jornet, que no aconseguia estrenar les seves obres i Joan Lluís Marfany que va haver de marxar a Anglaterra. Penso que aquest treball va establir les bases del que seria el seu estil periodístic de futur marcat per un gran rigor i un forta càrrega ètica.
Amb aquest article vàrem guanyar un dels premis i a partir d’aquí ens encarregaren un seguit d’entrevistes a personatges de la cultura catalana. Uns  estaven retornant de l’exili – com  Pere Calders, Joan Oliver, Mercè Rodoreda o Neus Català; d’altres eren representants de l’exili interior- com Joan Brossa, Oriol Bohigas o Ricard Salvat; i finalment persones joves que començaven les seves carreres com Maria del Mar Bonet o Pau Riba. Aquestes entrevistes constituïen de fet una mena de catàleg del món de la cultura catalana que mostraven al públic uns personatges poc coneguts i reconeguts.

Com has dit, la teva relació amb la Montserrat anava molt més enllà del terreny professional.
I tant! Anàvem al cinema, al teatre, a ballar plegades. Érem amigues i còmplices i ens enteníem molt bé. A més teníem un cercle d’altres amics comuns amb què ens trobàvem sovint per sopar o xerrar. Teníem activitats i professions molt diverses i això resultava molt enriquidor. Recordo, per exemple, entre ells, els noms de Maruja Torres, Bru Rovira, Vázquez Montalbán o Victor Mora.

Tornant a  la feina, com organitzàveu el tàndem de les entrevistes?
La Montserrat era molt meticulosa i preparava molt a fons els materials abans de l’entrevista; llegia i es documentava sobre la seva obra, parlava del personatge amb gent del seu entorn, tot i que en moltes ocasions ella ja el coneixia personalment perquè el món cultural català llavors era petit.
Normalment quan ella entrevistava al personatge jo no feia fotografies perquè no volia distreure’l mentre conversaven. Abans o després fèiem la sessió fotogràfica. A la Montserrat li agradava ser-hi present perquè deia que sovint llavors el personatge manifestava més espontàniament la seva forma de ser i això l’ajudava a dibuixar la seva personalitat.
Després de l’entrevista sempre comentàvem com havia anat i analitzàvem tota mena de detalls. Recordo que un dia després d’una sessió amb Oriol Bohigas discutíem si la camisa que portava era de color blau o verd i no hi havia manera que ens poséssim d’acord; finalment vàrem concloure que era d’un verd brut tirant a blau…

Suposo que en aquells temps disparaves moltes menys fotos que avui en dia?
Home, és clar. Llavors el material resultava molt car i calia estalviar-lo. Potser un parell de rodets per sessió com a molt. Però és que a mi mai m’ha agradat disparar massa. Jo dic que si el meu ull no veu la foto, el dit no dispara. És més, sovint quan començava la sessió disparava sense rodet per tal d’anar escalfant motors. L’acte fotogràfic no deixa de constituir una certa agressió i cal que el personatge se senti el més còmode i relaxat possible. Quan arribava aquest moment carregava discretament el rodet i començava efectivament la sessió.

Després de les entrevistes per Serra D’Or va venir la sèrie d’entrevistes per televisió.
Efectivament aquest encàrrec va ser important i ens va permetre entrevistar 49 personatges de la societat de casa nostra. Són precisament els retrats que es poden veure a l’exposició del Born.

I per què 49, aquest nombre tan peculiar?
Doncs perquè a Televisió un bon dia ens varen dir que a Catalunya ja no hi havia més personatges que pagués la pena entrevistar! I, és clar, en quedaven encara tants! Com et pots suposar ens vàrem emprenyar molt. Estàvem tan indignades que vàrem anar a veure en Joan de Sagarra que en aquell temps era el Delegat de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona. Ell ens va oferir el Palau de la Virreina per fer una exposició dels retrats que vàrem presentar sota el títol de “Només 49 personatges”, l’any 1978

Veient els vídeos de les entrevistes s’observa que aquestes es rodaven al plató i en canvi els retrats estan fets en l’ambient professional o domèstic dels personatges.
Sí, és clar. Nosaltres anàvem a veure el personatge a casa seva o al seu despatx abans de la filmació televisiva que es feia sempre al mateix  estudi de Televisió. Preparàvem l’entrevista i si era oportú jo feia les fotografies. Si no, quedàvem expressament per fer-les un altre dia. Després, just abans de l’emissió de l’entrevista pròpiament dita es passava sempre una sèrie d’unes vint fotografies acompanyades de la veu en “off” de la Montserrat que presentava el personatge a l‘espectador de manera que quan tots dos començaven a parlar aquest darrer ja s’havia fet una idea de qui tindria al davant.

De tots els grans personatges que han passat per davant de la teva càmera n’hi ha alguns que t’hagin impressionat particularment?
Es fa molt difícil de dir perquè tots eren grans personatges amb una forta personalitat. Així de cop em venen al cap els noms de Neus Català, Artur London, Lola Anglada o Mercè Rodoreda. Per cert, recordo que quan vaig anar a l’entrevista amb Mercè Rodoreda em va dir que no volia que  li fes fotos perquè no li agradava gens; però al final de l’entrevista vàrem estar parlant una llarga estona de flors i sobretot de les gardènies que eren les seves favorites i que tenia a casa seva.  En acabar em va dir que si volia li podia fer una fotografia. I li va agradar tant que des d’aquell dia n’hi vaig fer moltes més.

Precisament a propòsit d’això et volia preguntar si, al marge d’aquestes sessions ocasionals, et converties en alguns casos en allò que jo anomeno la “fotògrafa de capçalera” d’aquests personatges?
Doncs a alguns ja els coneixíem i amb d’altres després de les sessions a vegades anàvem a menjar o a prendre alguna cosa. La veritat és que sovint es creava un clima de simpatia i cordialitat que propiciava futurs encàrrecs professionals. És el cas de la mateixa Rodoreda que he esmentat però també els de molts d’altres com per exemple de Maria Aurèlia Campmany, Ovidi Montllor, Fabià Puigserver o Joan Ponç als que he fotografiat tantes vegades al llarg de la seva vida.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació