Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany, conversa cara a cara

Una de les escriptores que signaran a la Setmana del Llibre en Català és Maria Àngels Cabré, autora de Miralls creuats: Roig/Campany (Pagès Editors). Serà el dissabte 9 de setembre al Mòdul 49 a partir de les 19h. De moment, nosaltres us oferim uns fragments de la conversa publicada a la desapareguda revista «Cultura» del Departament homònim de la Generalitat de Catalunya l’any 1991 i reproduïda al número de juliol-agost de «Serra d’Or» per a commemorar el 25è aniversari de la mort d’ambdues escriptores.

Maria Aurèlia Capmany (M.A.C.) […] Jo et recordo, Montserrat, una noia molt pallanca, molt camallarga i molt inquieta, i molt conflictiva! Eres conflictiva, o no te’n recordes? Què et sembla?

Montserrat Roig (M.R.) Sí… Suposo que sí que era conflictiva, i una mica impertinent, no? Tenia quinze anys, eh!

M.A.C. Potser tu eres molt criatura, però hi havia gent de tota mena.

M.R. El que recordo és que tu em feies molta por. Em feies una por horrorosa, perquè eres una senyora que sabia molt, i que a més a més fumaves puros, aleshores… Però deies que tu fumaves amb l’esquerra, que no volies fumar amb la dreta…, perquè les senyores fumaven amb la dreta. Em feies molt de respecte. I a més, eres —ja t’ho he dit moltes vegades— la primera senyora que vaig conèixer que tenia una opinió pròpia i que, a més a més, la imposava.

[…]

M.R. És molt curiós, perquè jo també vaig descobrir el masclisme a la Universitat; no el vaig descobrir a casa meva. A casa, amb una mare amb opinió pròpia i amb personalitat, i amb una àvia també amb opinió pròpia, i amb el meu pare que mai, mai no va fer cap judici de valor contra les dones —entre altres coses perquè ell admirava dones escriptores; t’admirava a tu i era molt amic de la Víctor Català. I era un senyor conservador!—. En canvi, en entrar a la Universitat va ser quan vaig descobrir el masclisme entre els companys. Vaig descobrir dues coses. Primera, això que tu dius de les assemblees, que si t’aixecaves i parlaves en català de seguida s’aixecava un altre i et deia: «el catalán es la lengua de la burguesía». Com si la llengua fos d’una sola classe! I la segona cosa, que la noia que s’aixecava a parlar en públic ja era malmirada pels seus companys. Una altra cosa molt curiosa que canvia, amb relació a la generació dels cinquanta, és que els meus companys d’universitat, molt cridaners, molt d’esquerres i molt filomarxistes, tenien una companya a la qual feien el salt. No feien com els dels anys cinquanta, els quals tenien la nòvia i anaven de puta per desfogar-se, sinó que ho feien amb noies de la Universitat, molt més lliures i honestes que no pas ells, però que ells menyspreaven per dintre. Ja he escrit sobre això.

[…]

M.R. Com que pràcticament no anàvem a classe, perquè només anàvem a les classes d’en Riquer, de l’Antoni Vilanova, d’en Blecua, d’en Rico, etc., em passava moltes hores sense anar a classe, moltíssimes hores. Jo seia al bar i escrivia el que sentia. Llavors va néixer un dels primers contes que surt a Molta roba i poc sabó. En aquell moment ja tenia moltes ganes d’escriure.

M.A.C. Em fan molta gràcia totes aquestes coses que em dius, perquè la primera cosa que escrius és el que sents d’immediat. Hi ha en tu una necessitat de captar el que tens d’immediat. Jo no sóc mai protagonista, o ho sóc malgrat la meva decisió. Però, en canvi, em fa molta gràcia, perquè tu pares l’orella.

[…]

M.R. Jo crec que no hi ha fórmules per escriure i que ningú no pot aconsellar l’altre com ho ha de fer. Una mateixa ho va descobrint. I amb les pròpies dificultats, amb els propis errors i, sobretot, amb el dubte constant de saber si tens o no tens talent. Després, a poc a poc, saps el que vols. I apostes per escriure bé. En definitiva, busques emocionar tant el cor com la ment, i si ho fas malament, ni emociones ni convences. Suposo que a tu també et devia passar al començament. Sovint parles de la influència de Salvador Espriu…

M.A.C. I tant! D’una manera extraordinària!… Però, és clar, de professor no en tens ni un, per escriure… Però tu tenies algun mirall, m’imagino…

M.R. Jo sí, tenia diversos miralls, és clar. En primer lloc et tenia a tu, però era un mirall complet, com a persona i com a escriptora. No sé si tu recordaràs un famós viatge a París, en què vam estar tota una nit xerrant…

[…]

M.A.C. Però et vull fer una altra pregunta. Montserrat, tu deies que m’admiraves molt, però jo a la gent de la vostra generació us admiro per una altra cosa, que de seguida vau decidir convertir-vos en mares, tenir fills. Perquè, el teu primer fill: quants anys tenies quan el vas posar al món?

M.R. Gairebé vint-i-quatre. Després n’he tingut un altre. En tinc dos.

M.A.C. ¿Tu vas veure’t de seguida en el paper de mare?

M.R. És que per mi no era un paper.

M.A.C. ¿Però no era una necessitat que senties?

M.R. Era una necessitat, sí.

M.A.C. ¿Ho senties des de dintre?

M.R. Era una necessitat. I no volia haver d’escollir entre ser mare o ser escriptora. Volia ser totes dues coses.

M.A.C. Això sí que és característic de la teva generació de dones, veus?

M.R. Jo no volia elegir. En aquella època em vaig enrabiar amb la Simone de Beauvoir quan, en un moment de les seves memòries, diu: «Jo vull ser escriptora i els meus fills són les meves obres». Jo no veia aquesta separació. Jo crec que una cosa són els fills i l’altra cosa són les obres». I hi ha una diferència molt important: una obra, la pots llençar a les escombraries i un fill no!

[…]

M.A.C. A mi els llibres d’encàrrec també sempre m’han agradat […]. Jo sempre dic que m’agradaria que m’encarreguessin una novel·la i no me l’encarrega ningú.

M.R. És que, les novel·les, no ens les demanaran mai…

M.A.C. No, no ens les demanen, i em sap un greu horrorós. M’agradaria que em diguessin: faci una novel·la sobre… la bella Chelito. Primer diria: «què diu, ara!». I després: «imagina’t les coses que podria dir de la bella Chelito, potser descobriria tot un món».

M.R. Sí, afortunadament.

M.A.C. Cap societat exigeix novel·les, i també afortunadament! I això vol dir que escrius la novel·la quan vols, quan et dóna la gana, quan pots, quan tens les teves hores… I és realment el teu producte, perquè l’has fet amb una llibertat total.

Llegeix la conversa sencera al número de juliol-agost (679-680) de «Serra d’Or»!