Montserrat Abelló, un rastre de serenor i rebel·lia

10.02.2019

“La meva biografia ja la tinc amb la meva vida”. Montserrat Abelló no va sentir l’impuls d’escriure una autobiografia. Considerava que amb la vida –vivint– estava tot dit. Sense voler-ho, però, l’escriptora va anar completant una forma menys rígida de diari íntim. Poema a poema va anar explicant-se. La seva és una poesia escrita des de l’experiència: fet vital o contemplació. Divendres al vespre, l’Any Montserrat Abelló quedava clausurat amb un acte al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. 

La poeta Montserrat Abelló. |

El 2017, el Govern va acordar que celebraria l’Any Montserrat Abelló durant el 2018. La commemoració la impulsava la Institució de les Lletres Catalanes, que durant aquest període ha rebut l’ajuda de la família de l’escriptora i de nombroses entitats culturals i educatives (biblioteques, instituts, centres cívics…). La comissària de la celebració ha estat Laura Borràs, consellera de Cultura. Borràs, que va arribar al Govern des de la direcció de la ILC, ha volgut continuar al timó d’una “celebració nacional”. “Des de Barcelona a Cabra del Camp [on estiuejava la poeta]”. Un dels primers passos de la commemoració va ser la inauguració de la Biblioteca Montserrat Abelló de Les Corts, un bellíssim espai de lectura.

La consellera va recordar una Abelló “tímida però agosarada i independent”. En va destacar les ganes indefallents de “celebrar i aprendre” que “sempre transmetia”. I va repassar dades clau de la poeta. Deu poemaris formen la seva obra; va passar vint anys a l’exili (a França, al Regne Unit, però sobretot a Xile, on  nasqueren els seus tres fills); no va ser fins als 45 anys que va debutar amb el poemari Vida diària, prologat per Joan Oliver; el reconeixement li va arribar tard: “Als 80 havia rebut les màximes distincions literàries del país, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes inclòs [concedit el 2008]”.

La serenor i la placidesa des d’on parlava la poeta poden haver fet ombra a una fonda rebel·lia. En aquest sentit, Borràs va subratllar dos trets fonamentals d’Abelló: la reivindicació feminisita i el catalanisme ferm. Un poema ho plasma amb precisió: “Per això, com que sóc filla | d’aquesta terra tan trepitjada, |  he sortit rebel”. “Ni els premis ni l’edat van domesticar-la”, tancava Borràs. 

L’actriu Sílvia Bel va recitar tres poemes de tres etapes diferents. Versos escollits dels reculls Paraules no dites (1981), Dins l’esfera del temps (1998) i Més enllà de parlar concís (2014). La manca de títol dels poemes aplegava les tres composicions en una de sola. El resultat sonava congruent. Emocionada per la lectura, va parlar Mireia Bofill Abelló, la filla de la poeta, que també va donar números. Han estat 102 les activitats programades durant l’any commemoratiu, “i encara en queden algunes més fins al Dia del Llibre”. Bofill va agrair la implicació de tanta gent en la celebració: “Gairebé la coneixen més que nosaltres”. “Els seus poemes ens han acompanyat en els moments difícils”, va dir abans de llegir Sovint diem.

No només van escoltar-se les lectures de Bel, que va afegir tres traduccions d’Abelló (de tres poetes anglosaxones: Anne Sexton, Sylvia Plath i Margaret Atwood), l’acte de cloenda també va tenir la seva quota musical. La brevetat, claredat i lucidesa de la poeta han facilitat que la música abraci la seva obra. Tres cantants van posar veu als versos de la tarragonina: Mirna Vilasís (Espero meravelles i T’he estimat), Mariona Sagarra (I aprenc a dir que no i Cada nit un poema) i Celeste Alías  (Tot és així com un vent i El cor em bat). Abans, la filla d’Abelló ja havia recordat Anna Subirana, que va musicar-la a finals dels anys setanta.

“La seva és una poètica fonamentada en el ritme intern de les paraules”, va dir el president Quim Torra, reblant l’acte. “Quan comences a conèixer Montserrat Abelló entres en el seu magnetisme vital. La seva poesia és indestriable de la seva vida”. Torra en va destacar “l’excel·lent tasca de traductora”, també del català a l’anglès (Espriu, Rodoreda o Marçal), i el compromís amb la dona i el país. En aquest punt, va recordar una declaració –antiga– de la poeta: “Gairebé la meitat de la vida l’he passat fora de Catalunya però puc dir que sóc catalana fins al moll de l’os”. “Com Abelló, no ens rendirem mai”, va rematar.