Montse Pedreira: “La neurociència ens pot ajudar a educar millor”

16.07.2018

A Manresa hi ha un Màster en Neuroeducació que recalca la importància de saber com funciona el cervell a l’hora d’ensenyar. Pot la neurociència donar-nos pistes de com és millor que donem els continguts pedagògics als menuts? Entrevistem Montse Pedreira, Doctora en educació, directora del Grau en Educació Infantil d’UManresa i professora del màster, perquè ens expliqui com pot influir la neurociència als educadors.

El màster en Neuroeducació és de la Universitat de Manresa | Foto: UManresa

Què és la neuroeducació?
Avui en dia tothom parla de la neurociència, una disciplina que cada àmbit específic ha anat incorporant. En el camp de l’educació ens interessa especialment, perquè aprendre té a veure amb el cervell. Al Màster en Neuroeducació fem un aprenentatge a nivell social: els neurocientífics estudien els cervells, als educadors ens preocupen les persones. Això vol dir que, tot i que aprenem idees bàsiques sobre com funcionem a nivell cerebral, ens centrem sobretot en quin és el tipus d’educació que s’adapta millor al fer humà.

Com es pot extreure aquesta coneixement a partir de la neurociència?
Nosaltres el que volem és saber quina és la millor educació possible que podem donar als infants, i la neurociència ens pot ajudar. El que fem és agafar el que diuen els neurocientífics i intentar veure què ens interessa. Cal tenir en compte que en l’educació hi ha ideologies: vols nens obedients que acabin exercint de mà d’obra barata, o vols ciutadans amb criteri, responsables i amb capacitat d’aprendre? Un cop decidit això, aleshores entra la neurociència. Per això insisteixo en què la nostra finalitat és formar persones, no volem saber només què passa al cervell.

Per tant, ha de saber neurologia algú que vulgui cursar aquest màster?
No, no és un requisit. La major part de la gent que tenim són educadors i estudiants universitaris. Persones que vénen del món de l’educació infantil o primària, però també alguns interessats en secundària o educadors socials. La gent que s’ha graduat en aquest àmbit ja té nocions sobre com afecten als infants els diferents sistemes educatius.

Quin perfil concret tenen aquests estudiants?
Tenim sobretot dos perfils d’interessats: o bé alumnes que acaben d’acabar la carrera i busquen una especialització, i que per tant tenen poca experiència; o bé gent que fa anys que treballa en una escola i desitja augmentar la seva formació. Avui en dia la neurociència està de moda, crea molt interès i hi ha demanda en l’àmbit educatiu. El màster en Neuroeducació ha funcionat des del primer moment. És semipresencial, es fan classes els caps de setmana i també hi ha la part online.

En un futur, les escoles comptaran amb una persona especialitzada en neuroeducació?
És difícil introduir nous professionals a l’escola, principalment perquè costa uns diners. Ara bé, entenem que fer aquest màster et dona la possibilitat d’agafar un rol d’orientador pels altres companys. Et converteixes en un mestre una mica més format. I no es tracta de dir als altres el que han de fer, sinó de fer-los reflexionar. En aquest sentit, el màster et dona una visió molt global de què passa en cada situació d’aprenentatge.

A les universitats d’educació s’estudia la neurociència?
Sí, segurament totes les facultats tenim en el pla docent assignatures lligades a la psicologia, al desenvolupament, a com s’aprèn. Però una cosa és parlar-ho des de l’assignatura d’un grau, que té per exemple 6 crèdits, i l’altra és anar a un màster especialitzat que hi dedica 60 crèdits. No només aprofundim més, sinó que la gent és més madura. Al grau hi ha molts estudiants que hi han arribat per inèrcia, però els 4 anys de carrera donen maduresa i experiència, i els participants acostumen a estar molt convençuts que volen fer aquest màster.

Parlant del convenciment, quins creus que són els punts forts d’aquest màster?
Normalment aquests tipus d’estudis estan molt enfocats des de la clínica i la neurociència. Parlen molt de trastorns, i nosaltres també en parlem, però ho enfoquem més des del punt de vista educatiu, no només de la clínica. Els alumnes visiten diferents escoles i veuen diversos models, que lliguem amb les aportacions de la neurociència. Tenim una visió molt humanística. Aprofitem l’expertesa del professorat del grau d’infantil i fem un màster on es lliga molt la teoria i la pràctica.

Tracteu, per exemple, el tema de la creativitat?
Sí, hi dediquem un cap de setmana sencer. També dediquem un cap de setmana a l’avaluació, amb professionals molt reconegudes, com Neus Sanmartí; o a l’educació inclusiva, amb Fina Isern. Les visites a les escoles també són interessants. En visitem algunes que han optat per una manera diferent de fer, que se surten dels llibres de text. Vam anar a un institut de Sant Joan de Vilatorrada que estan treballant per projectes, per exemple.

Així doncs, tracteu mètodes educatius alternatius?
No ens enfoquem cap a un mètode educatiu concret, sinó que els relacionem entre ells. No ens casem amb ningú, mirem el nen que tenim al davant. Es pot fer educació de moltes maneres, algunes són nefastes, però en general tota la gent que es preocupa fa passos endavant. A més, la paraula “mètode” és lletja, perquè el sistema és molt complex i no hi ha una solució fàcil: cada persona s’interrelaciona amb els altres de forma diferent. Creure que un mètode, una manera de fer concreta, pot tenir validesa en tots els casos, quan estem parlant de grups humans, és una fantasia.

I tornant al que deies de Sant Joan de Vilatorrada: com interactuen els estudiants del màster amb les escoles?
Fan pràctiques en centres educatius. A més, aquestes estan lligades al Treball Final de Màster (TFM). Per exemple, una estudiant va fer pràctiques a l’Escola del Bosc de Rubió, i també hi va dedicar un TFM. Es tracta de lligar les estades amb alguna innovació educativa. Els preguntem quina aportació poden fer als espais en qüestió i sota quin teoria de la neurociència fan la seva proposta. Al final, s’analitza l’aportació que han fet.

Com ho reben, això, les escoles?
Molt bé, fins i tot les tradicionals. Tothom sap que avui, si no innoves, estàs fora del món educatiu, per això els centres han posat moltes facilitats perquè els estudiants del màster hi facin les seves intervencions. Tant els estudiants com nosaltres estem molt agraïts. M’agradaria acabar l’entrevista recordant que la neurociència no té la solució als problemes de l’educació, però que ens pot ajudar a prendre decisions, de manera que els i les educadores, amb el màxim d’informació,  puguin decidir què és el millor en cada moment pels nens i nenes que tenen al davant.

Si voleu llegir-ne més, el màster en Neuroeducació també apareix a l’article “10 professions del futur“.