Montse Castellà: “Lo meu poble està a la cantonada d’un mapa”

Ahir la cantautora tortosina Montse Castellà va oferir el concert ‘Bona Lluna’ a la Taverna del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), on va cantar acompanyada de la violinista Simone Lambregts. De iaios pagesos i esperit lliure, Montse Castellà (Tortosa, 1976) es defineix com una cantautora que creu en la Natura i en que la bondat és revolucionària. Té tres discos editats (dos d’ells produïts per Pep Sala) i ha col·laborat amb Pau Alabajos, Vitruvi o Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, amb qui un disc conjunt, on també hi eren La Carrau o Andreu Rifé, li va valdre el Premi Enderrock a Millor Disc Folk 2010 per votació popular, amb el treball col·lectiu ‘Lo carrilet de la Cava’. Aprofitant que és a Barcelona hem parlat amb ella del seu últim disc, GEMINIS.

“Lo meu poble està a la cantonada d’un mapa”, dius en una de les teves cançons. Pero has editat els teus discos amb productores de Barcelona. Explica’ns l’experiència de ser un artista a les terres de l’Ebre. Què et dóna? Què et falta?

Sí, lo meu poble està a la cantonada d’un mapa. Viure a les Terres de l’Ebre me dóna una identitat lligada a la Natura, una qualitat de vida, lo riu i la mar a les venes. Mons iaios eren pagesos i ensenyant-me a estimar lo seu trosset de terra me van ensenyar a estimar La Terra. Si et sents molt de la teua cantonada, llavors ets molt més capaç d’entendre i respectar totes les altres cantonades, los altres racons de món. Les fronteres són poroses i les raïls han d’estar agarrades amb la mateixa força que poden transplantar-se. Què em falta? Potser estar a prop d’allà on se remenen les cireres, lluny de la premsa nacional. Personalment, compensa. Quan cal viatjo i empaus. Ho preferixo així.

La teva música està per tant  molt lligada a un territori. En una de les teves cançons dius que Tortosa feia olor de maçana madura. Hi ha una aposta clara pel dialecte, i em sembla que tots hi sortim guanyant.

Lo tortosí és la varietat dialectal en que mons iaios m’explicaven contes i em parlaven de la Guerra Civil o del calendari de pagès. Vaig nàixer i créixer amb ell i me’n sento molt orgullosa. La nostra parla forma part de la nostra manera de ser, és una de les nostres senyes d’identitat. Cantar en tortosí no ha sigut tant una decisió com un signe de normalitat: canto com parlo.

Les teves cançons tenen un punt de denúncia. Penso en la cançó Hemisferi Nord. Quina creus que és la funció del cantautor avui?

Crec que la mateixa que fa anys: cantar-li a la vida, al poble, a les lluites, a la gent. Projectar la realitat en una partitura. Les realitats i els contextos potser canvien, però les causes no tant. He aprés que totes les causes acaben sent la mateixa. Hem d’aportar el nostre gra d’arena per crear una societat més justa, sostenible i digna. Cadascú ha d’intentar canviar la situació actual des del seu àmbit. Natros ho fem des de la música. Malgrat tot, hem de ser conscients que aquí, a l’hemisferi nord, al primer món, som uns privilegiats. No hem d’oblidar que l’única diferència entre ells (els més desvalguts) i natros és haver nascut una mica més al nord. La bondat és revolucionària: hem d’actuar i cantar en conseqüència.

El disc GEMINIS s’inspira en la revista del mateix nom fundada per Gerard Vergés (1931) i Jesús Massip (1927) a Tortosa l’any 1952. Era una revista bilingüe. Com t’ho has fet per recollir el material que després t’ha servit per fer les cançons d’aquest disc?

He tingut la sort de treballar molts anys en premsa i va ser així com vaig descobrir la revista GEMINIS, a través d’un reportatge i d’entrevistes que vaig fer-los a Vergés i Massip. Lo millor és l’amistat que ens ha quedat. Anar a prendre el cafè a casa seua, parlar de l’humà i lo diví, aprendre de la seua saviesa i humilitat. Lo treball de camp va ser intens i preciós, van ser trobades amb ells dos i molta hemeroteca: biblioteca, arxiu, llegir, rellegir, subratllar… Un descobriment apassionant. GEMINIS és totalment vigent i representa l’embrió literari de dos hòmens que fins quasi 20 anys després no van començar a despuntar en lo seu camp.

El teu disc és per tant bilingüe. Com ha estat rebut? Hi ha el perill que no contentis a un públic ni a un altre?

De la mateixa manera que canto com parlo i, per tant, canto en lo català tortosí, si tinc la sort de ser bilingüe, també he de poder cantar en los dos idiomes: català i castellà. M’hi sento còmoda amb un i altre. Em sembla un signe de normalitat. Igualment, canto amb los dos idiomes allà on vaig, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, de la mateixa manera que faig versions en portuguès, francès o anglès. Lo bilingüisme ha de ser entès com una riquesa cultural, no com una arma d’enfrontament.

A banda de fer cançons, has posat en marxa la productora cultural lo fardatxo. Com ha estat l’experiència?

Ma iaia deia: Si vols estar ben servit fes-te tu mateix lo llit. És igual d’important crear un bon treball com promocionar-lo adequadament. L’experiència és molt instructiva i implica molta faena, gairebé invertixo lo mateix temps en composar i fer concerts que en fer dossiers de premsa, fer d’oficina de management, buscar actuacions, i fer tasques comercials i tècniques. M’agrada implicar-me en tots los processos que formen part de la meua professió.

I què vol dir fardatxo?

Fardatxo és una de les maneres que tenim a l’Ebre de dir-ne al llangardaix. De menuda, a l’hort de mons iaios que encara conservem (lo canalet), jugàvem a acaçar-los, ja fos per en terra o per les parets de la casa. Després, més de gran, he descobert Formentera, on hi ha una raça endèmica d’estos rèptils, i em vaig acabar d’enamorar.

Aquesta nit a les 21.30 h Montse Castellà presenta l’espectacle concert ‘Bona Lluna’ a la Taverna del Centre Artesà Tradicionàrius (CAT), on cantarà acompanyada de la violinista Simone Lambregts.