Monti II, pallasso

Diu la llegenda que, quan tenia nou anys, en Joan Montanyès va dir que volia ser pallasso. Per Reis va rebre un vestit de pallasso de luxe: l’havien encarregat els pares, Josep Montanyès i Maria Martínez, a Fabià Puigserver, que el va fer ben virolat, òbviament d’august. El pare d’en Joan, Monty I, era gent de teatre –la mare també però es va decantar per la psicologia- i tenia la seva base a Horta, on dirigia un dels grups més conspicus del teatre independent. I, és clar, en Joan va créixer enmig d’actors –com el seu oncle Jordi- i de tècnics de llums –com el seu oncle Ricard- i de decorats i d’assaigs i tota la pesca.

No sé si va ser el seu debut, però va ser un dels intèrprets –poc paper, feia “ambient”, com la seva germana Laia- en un dels meus primers assaigs dramatúrgics, un Onze de setembre perpetrat en aquells anys de la transició i les reivindicacions a les Cotxeres de Sants. En Joan era un belluguet, continuava dient que volia ser pallasso i tothom tenia clar que ho acabaria essent. Però a l’hora de triar ofici, després d’una trajectòria escolar oblidable, es va decidir per la música. El cuquet tanmateix persistia i, quan va aterrar a Comediants –com a músic!- va retornar la primitiva dèria i va acabar essent, fatalment, pallasso.

Enllaçava amb la tradició però també amb la immediata represa de les arts del circ entre nosaltres. En Jaume Mateu, “Tortell Poltrona” havia assenyalat un camí i en Joan seguiria les seves petges però cercant una identitat pròpia. La que acabaria convertint-lo en Monti (II per a mi, el Monty per excel·lència havia estat el seu pare, còmplice de tantes aventures) i adquiria ben aviat perfil propi. Un pallasso sorgit del món de la faràndula i amb genètica manllevada de l’entorn, aquell entusiasme desmesurat del Nou Circ.

S’erren penosament els que creuen que els pallassos són tots iguals o, encara pitjor, que tots els augustos tenen les mateixes característiques, aspecte i funció en les entrades pallassesques. Jo mateix estava en aquest error fins que vaig tenir l’oportunitat –l’honor per a un ignorant circenc com ara jo- de treballar per al Monti en un espectacle, Klowns, que vam treballar amb en Josep Maria Mestres. Aleshores, adaptant entrades clàssiques recollides per Tristan Rémy i altres estudiosos, però sobretot en el procés d’assaigs amb l’Oriolo, el Martínez tiet i l’Esteve Ferrer notaves que hi havia un abisme de composició i sentit entre Monti i Oriolo, august i contraugust, i mirant alguns videos clàssics caçaves les evidents o subtils distàncies entre els múltiples augustos que al món han estat.

El de Monti era un august atabalat i tendre, entusiasta i ingenu, xerraire i músic, descarat i subtil, en ebullició perpètua i, sobretot, poètic. No sé si hi ha hagut en les darreres dècades gaire pallassos al món tan capficats en conèixer, posar en valor, actualitzar les “entrades” clownesques clàssiques. En el seu darrer intent, el que quedarà lamentablement inèdit, encara insistia en això.

En Joan era un trasto per a les coses pràctiques: l’administració, la producció, els calés. S’havia fotut bones patacades –igual que altres màrtirs del Nou Circ- però cada cop s’havia aixecat amb el mateix entusiasme i tossuderia per tirar endavant. Ara també volia vèncer l’adversitat de la malaltia, però no ha pogut ser. Ho ha intentat fins pocs dies abans de morir, assajant un nou espectacle, plantant cara, emprenyat de mala manera amb la putada que li queia al damunt. La mateixa que patim els seus amics, els col·legues, la família i el públic que va poder-ne gaudir. El seu comiat diumenge, no podia ser altrament, va ser diferent a qualsevol altra cerimònia de tanatori. Música i confetti, nassos vermells i records acumulats, riures i plors. Segur que, de tant en tant, ens vindrà al cap alguna de les seves facècies, somriurem i, des d’on sigui, en Joan Montanyès, Monti (II), ens picarà l’ullet.