Montblanc i els llibres

3.04.2017

Aquest cap de setmana s’ha celebrat la primera edició de la Vila del Llibre de Montblanc. Després de Bellprat (L’Anoia) i Cervera, la capital de la Conca de Barberà s’ha convertit en la tercera booktwon d’una xarxa que promet expandir-se. Eugènia Güell hi va passar tot un dia i ens ho explica a Núvol.

 

“Un s’ha d’estimar el lloc i les persones sobre les quals vol escriure. Però no estimar en el sentit afectiu, sinó que t’hi has de posar a dintre”, va dir el periodista Lluís Foix, amb posat segur i elegant. “La literatura és una penetració a l’interior íntim de les persones, dels esdeveniments històrics, dels paisatges, dels llocs…” I de fet, és gràcies a una història que, un cop a l’any, recordem de passada un poble oblidat; des de fa segles a Montblanc l’envolta una llegenda i una muralla, i en travessar-la, fa la sensació que hom penetri en la seva essència, i que la presència de Sant Jordi sigui en l’aire i en cada racó del poble. És com si entressis dins d’un núvol encantat, però no per això, estancat; els carrers són plens de vida: unes quantes llibreries, restaurants, quioscs, sabateries, i fins i tot gelateries. I sembla, a la vegada, que la muralla no hagi deixat marxar la llegenda i que en certa manera, el temps hi passi lent, com aquell qui no vol la cosa. Aquest cap de setmana Montblanc es va omplir de literatura: va ser la Vila del Llibre d’enguany, l’esdeveniment literari més important a Catalunya abans de Sant Jordi. Hi va haver un mercat de llibres i molts actes, que s’anaven fent a poc a poc, sense pressió de si començaven més o menys tard del que estava programat. Lluís Foix estava conversant sobre els llocs literaris en una de les taules rodones. “Si descriure un paisatge plujós t’aporta melangia, què t’aporta un dia com avui, de sol i fred alhora?” va preguntar el director de la revista El Foradot. “T’aporta compartir a distàncies curtes”, va respondre l’escriptora Coia Valls. Era diumenge, i a la Plaça Major la gent hi feia l’aperitiu, abrigats sota el sol de primavera i envoltats de llibres.

A banda que semblés que el temps passés lent, una de les primeres xerrades va començar un quart d’hora tard, però el periodista Josep Puigbó va arribar tranquil i convençut, i va dir: “No es preocupin, que amb aquesta presentació no hauran perdut el temps perquè quan s’acabi hauran guanyat 12 minuts d’esperança de vida.” El presentador del programa (S)avis del canal 33 va explicar que quan va entrevistar la catedràtica Anna Cabré, li va dir que cada català guanya 12 minuts d’esperança de vida cada hora. Tal i com havia explicat l’editora de Meteora, M. Dolors Sàrries, presentaven el segon llibre del programa, que recull entrevistes a gent gran sàvia en algun àmbit, acompanyades d’anècdotes i les impressions del periodista. “Ja sabem que no serà un best seller, va dir Puigbó, però no per això és menys valuós. Després de recordar les millors lliçons de vida dels entrevistats, es va veure clar que el llibre és tot un elogi a la gent gran: persones amb compromís, lluny de la queixa i amb la poderosa veu de l’experiència. Dolors Bramon, una de les millors expertes sobre l’islam i professora, seia inquieta i amigable al costat de Puigbó. Ella és una de les s(àvies). “Predico molt, però no per convèncer ningú. Jo només explico una matèria. Imagina’t que un químic expert en àcid sulfúric se n’hagués de veure un got cada matí!” Bramon va acabar fent quatre apunts sobre algunes falsedats que corren sobre l’islam. “Per exemple, que la dona a l’islam és sotmesa.” Home, però alguna n’hi deu haver, no? “Oi tant! I segur que també alguna de Montblanc, i alguna de Banyoles segur que també. Oi que m’entens?”

Vila del Llibre de Montblanc | Foto Eugènia Güell

“D’aquí a unes dècades, quan algú vulgui saber què va fer la societat actual, haurà d’anar a buscar què ha dit gent com aquesta”, va concloure en Puigbó. Es veu que aquell mateix matí, en Martí Gironell havia dit que escrivia sobre història perquè es preguntava: “què passava mentre jo no hi era?” La Coia Valls recordava aquesta pregunta quan parlava del seu atreviment per descriure el passat a la taula rodona sobre els llocs literaris. “No deixarem d’escriure mai sobre història, perquè la redescobrirem.” L’escriptora Teresa Muñoz va afegir que a més, l’escriptor sempre vol donar la seva visió, i vol que arribi al lector d’una determinada manera. Per això, Foix va dir que per ell, “l’escriptura és patir, perquè dones vida a coses que no en tenen, i costa.” I per Valls, també és un patiment físic: “és una transformació del nostre cos, perquè et poses al lloc dels personatges, però això alhora ens mou a seguir escrivint. Quin dolor sentien? I com puc expressar-lo?” Foix va dir que estaria bé escriure sempre sobre el que un ha experimentat, però que si fos així, no hi hauria literatura ni res. “La literatura té dues vessants: la ficció i la paraula, i aquesta última ho resisteix tot. Té el valor suprem de ser capaç de recrear qualsevol situació. És el començament de tot.”

Màrius Serra, un dels qui sap jugar amb les paraules, arribava passats uns minuts de les quatre a una de les xerrades a les que havia de participar. “Ah, però si encara no hi és ni ell! Tenim temps per fer un cafè.”, va dir. I va seure a la terrassa d’una cafeteria mentre esperava que arribés el guionista Josep Ma Bunyol, que havia de parlar sobre periodisme, cinema i literatura. El matí havia estat intens: s’havien fet tallers, presentacions, recitals poètics i espectacles, i segons deien els que anaven donant voltes per allà, en general hi havia hagut més gent que dissabte. Al cap d’uns deu minuts, érem els mateixos: unes deu persones, el públic fidel que representava, fins i tot havent dinat, la complicitat i suport mutu al món del llibre. Finalment es van decidir per començar, amb la taula a fora de la sala, d’esquenes al carrer, no se sap si per tenir menys fred –a dins hi feia més fred que a fora- o per cridar més l’atenció. En qualsevol cas, de literatura gens, però entre en Màrius Serra i Bunyol, presentats per la periodista Núria Sabaté, van recordar diverses pel·lícules on el periodista era el protagonista. “Ara que som a Montblanc” –va dir Bunyol- “el paper del periodista al cinema és, en general, una espècie de cavaller medieval que combat les injustícies per posar-les al descobert, i que intenta sempre que la veritat brilli.”

En forma de periodisme, literatura o poesia, diumenge passat Montblanc brillava gràcies a la paraula. I quin lloc millor per fer que la paraula brilli, ara que s’acosta Sant Jordi, que un poble que guarda una llegenda entre muralles i que té fe en les històries?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris