Monstres i princeses a L’Auditori

Ahir vaig assistir al cicle Sampler Sèries a L’Auditori. Durant la pausa del concert de Benet Casablancas vaig sortir a respirar aire fresc i em vaig trobar amb un escena insòlita. Un piquet de vaguistes impedia l’entrada del públic al concert que Obeses havia d’oferir a les 21 h a la sala Pau Casals. Uns i altres s’escridassaven. Com diu la cançó, monstres i princeses no són bestieses.

Una muralla de Mossos d’Esquadra formava un cordó sanitari per aïllar el piquet de vaguistes dels fans d’Obeses que encara tenien esperances d’assistir al concert. Han passat tres setmanes des que el passat 30 d’abril els acomodadors de l’Auditori van iniciar una vaga indefinida amb el suport del sindicat SUT (Solidaritat i Unitat dels Treballadors). Ahir al vespre no hi havia cap responsable de l’Auditori disposat a dialogar amb els piquets per reconduir la situació. Davant l’impasse, els membres d’Obeses van sortir al carrer i el seu líder, Arnau Tordera, un geni que ha convertit ‘Rosó’ en un monument al cant, es va adreçar als seus fans per calmar els ànims. Els va demanar que escoltessin un moment les reivindicacions dels vaguistes i que qui volgués s’adherís a la seva causa amb una signatura. El públic, exultant, va aplaudir amb ganes de desencallar la situació.

Aleshores un portaveu dels convocants de la protesta explica amb un megàfon l’objectiu de la vaga: revertir la situació de precarietat laboral en què es troben actualment. Com? En primer lloc sol·liciten ser reconeguts com a personal fix de l’Auditori, exigeixen l’aplicació del conveni de locals i espectacles, el retorn a l’operativa de 2008 que preveia una major presència dels acomodadors a la sala (en els darrers cinc anys aquesta s’ha vist reduïda en un 62%) o la implantació del servei mínim de tres hores, entre d’altres. I no són els únics. Aquesta setmana un col·lectiu de treballadors del Museu Picasso també ha denunciat l’empresa que els subcontracta. És evident que cal obrir urgentment un debat al sector per afrontar un incendi que es pot escampar a altres equipaments.

No hi ha concert

Un cop acabat el seu discurs, el portaveu dels vaguistes dóna les gràcies al públic pel seu suport i anuncia que aquest vespre no hi haurà concert. Són tres quarts de deu i el públic es desespera. Crits, xiulets. Ningú no està content. I tenim la nata muntada!

Arribat aquest punt, els Mossos comencen a actuar i retiren els vaguistes amb contundència, de mala manera, com si juguessin a arrencar cebes. Un jove que havia d’assistir al concert salta el cordó policial i s’uneix al piquet de vaga. La seva xicota em diu que es diu Jordi i que el Jordi ho té molt clar: si ha de triar entre assistir el concert o respectar la vaga, tria la segona opció. Tothom està indignat, però ningú no està disposat a cedir. El públic s’exclama contra la violència dels Mossos però no veig gaire gent que faci el gest de marxar de l’Auditori en senyal de solidaritat. L’impasse dura pocs minuts fins que el cos de policia desbrossa el piquet i obre les portes de l’Auditori. Hi ha discussions entre els acomodadors i els fans d’Obeses. Un vaguista parla amb una noia que va disfressada de princesa i li diu que és un sacrifici necessari i just, però la princesa i els seus amics no estan disposats a perdre’s un concert que els ha comportat uns diners i un desplaçament des de Vic o Girona. L’il·lustrador @alexsantalo, que també espera al carrer, ho diu sense embuts a Twitter: “Una mani no deixa obrir les portes de l’Auditori. Nanos… Que sóc autònom i vull veure els @Obeses”

Si el grup Obeses hagués decidit anul·lar el concert, ara ningú no tindria cap dilema moral. Però som aquí i com diu la cançó, “hi ha un virus a la ciutat, tothom està infectat. I no hi ha cap remei per guarir aquest malefici”. No voldria fer d’Enric Juliana perquè prendria mal, però diria que aquest virus té un nom i es diu lluita de classes.

Hi ha concert

Davant la impotència dels vaguistes, una riuada de fans entra a la Sala Pau Casals per escoltar “El monstre de l’armari”. Entre els que hi entren i els que marxen, però, encara hi ha força gent indecisa, que ha quedat tocada per l’espectacle i no s’acaba de decidir. En Joan Rial Serrat m’explica que va comprar les entrades el mes d’octubre: “Comprenc perfectament la reivindicació dels acomodadors, però he baixat expressament de Vic per assistir al concert i porto l’entrada a la motxilla i ara no sé què fer”. Falten dos dies per a les eleccions municipals i la reacció de la gent aquesta nit pot ser indicativa de cap a on es decantarà la cosa. Ciutat morta va guanyar el premi Ciutat de Barcelona, però Can Vies queda una mica lluny i és evident que la majoria de gent que ha vingut a l’Auditori no està disposada a sacrificar monstres ni princeses per la causa d’uns acomodadors que han decidit rebentar el concert. N’hi ha, però, que ho tenen clar. És el cas del músic @GerardSese, que és super fan d’Obeses però no pensa entrar al concert. “I mira que m’agrada aquest grup, fins al punt que m’agradaria algun dia poder ser teloner de l’Arnau Tordera!”, em confessa. Li pregunto si creu que aquest divorci entre públic i acomodadors es pot entendre en clau política, però en Gerard ho té clar. “Jo no votaré el Trias ni la Colau i tinc molt clar que no he d’entrar en aquest concert.”

Per acabar em trobo un periodista emèrit i un conegut director d’escena d’aquest país que es miren el panorama amb circumspecció. Entaulem una conversa. El periodista ja té clar que no hi entrarà. “M’han esguerrat el concert”, diu, “però sóc del parer que cadascú faci el que vulgui. Això és molt personal. És com el fetge, hi ha qui el troba d’un gust massa fort i qui, en canvi, s’ho empassa tot i no deixa res al plat”, em diu el periodista, que prefereix que no transcendeixi el seu nom. El director d’escena, que ha estrenat als teatres més importants d’aquest país, m’explica que ha comprat l’entrada avui mateix abans del concert. Els piquets s’han anat dispersant, però encara fa una mica de mal entrar a l’Auditori… Els vaguistes han quedat ajaguts per terra, derrotats. I el concert està rebentat. Han guanyat els monstres.