Monstres i princeses a L’Auditori

22.05.2015

Ahir vaig assistir al cicle Sampler Sèries a L’Auditori. Durant la pausa del concert de Benet Casablancas vaig sortir a respirar aire fresc i em vaig trobar amb un escena insòlita. Un piquet de vaguistes impedia l’entrada del públic al concert que Obeses havia d’oferir a les 21 h a la sala Pau Casals. Uns i altres s’escridassaven. Com diu la cançó, monstres i princeses no són bestieses.

Un piquet de vaga a L'Auditori

Un piquet de vaga a L’Auditori

 

Una muralla de Mossos d’Esquadra formava un cordó sanitari per aïllar el piquet de vaguistes dels fans d’Obeses que encara tenien esperances d’assistir al concert. Han passat tres setmanes des que el passat 30 d’abril els acomodadors de l’Auditori van iniciar una vaga indefinida amb el suport del sindicat SUT (Solidaritat i Unitat dels Treballadors). Ahir al vespre no hi havia cap responsable de l’Auditori disposat a dialogar amb els piquets per reconduir la situació. Davant l’impasse, els membres d’Obeses van sortir al carrer i el seu líder, Arnau Tordera, un geni que ha convertit ‘Rosó’ en un monument al cant, es va adreçar als seus fans per calmar els ànims. Els va demanar que escoltessin un moment les reivindicacions dels vaguistes i que qui volgués s’adherís a la seva causa amb una signatura. El públic, exultant, va aplaudir amb ganes de desencallar la situació.

Aleshores un portaveu dels convocants de la protesta explica amb un megàfon l’objectiu de la vaga: revertir la situació de precarietat laboral en què es troben actualment. Com? En primer lloc sol·liciten ser reconeguts com a personal fix de l’Auditori, exigeixen l’aplicació del conveni de locals i espectacles, el retorn a l’operativa de 2008 que preveia una major presència dels acomodadors a la sala (en els darrers cinc anys aquesta s’ha vist reduïda en un 62%) o la implantació del servei mínim de tres hores, entre d’altres. I no són els únics. Aquesta setmana un col·lectiu de treballadors del Museu Picasso també ha denunciat l’empresa que els subcontracta. És evident que cal obrir urgentment un debat al sector per afrontar un incendi que es pot escampar a altres equipaments.

No hi ha concert

Un cop acabat el seu discurs, el portaveu dels vaguistes dóna les gràcies al públic pel seu suport i anuncia que aquest vespre no hi haurà concert. Són tres quarts de deu i el públic es desespera. Crits, xiulets. Ningú no està content. I tenim la nata muntada!

Arribat aquest punt, els Mossos comencen a actuar i retiren els vaguistes amb contundència, de mala manera, com si juguessin a arrencar cebes. Un jove que havia d’assistir al concert salta el cordó policial i s’uneix al piquet de vaga. La seva xicota em diu que es diu Jordi i que el Jordi ho té molt clar: si ha de triar entre assistir el concert o respectar la vaga, tria la segona opció. Tothom està indignat, però ningú no està disposat a cedir. El públic s’exclama contra la violència dels Mossos però no veig gaire gent que faci el gest de marxar de l’Auditori en senyal de solidaritat. L’impasse dura pocs minuts fins que el cos de policia desbrossa el piquet i obre les portes de l’Auditori. Hi ha discussions entre els acomodadors i els fans d’Obeses. Un vaguista parla amb una noia que va disfressada de princesa i li diu que és un sacrifici necessari i just, però la princesa i els seus amics no estan disposats a perdre’s un concert que els ha comportat uns diners i un desplaçament des de Vic o Girona. L’il·lustrador @alexsantalo, que també espera al carrer, ho diu sense embuts a Twitter: “Una mani no deixa obrir les portes de l’Auditori. Nanos… Que sóc autònom i vull veure els @Obeses

Si el grup Obeses hagués decidit anul·lar el concert, ara ningú no tindria cap dilema moral. Però som aquí i com diu la cançó, “hi ha un virus a la ciutat, tothom està infectat. I no hi ha cap remei per guarir aquest malefici”. No voldria fer d’Enric Juliana perquè prendria mal, però diria que aquest virus té un nom i es diu lluita de classes.

Hi ha concert

Davant la impotència dels vaguistes, una riuada de fans entra a la Sala Pau Casals per escoltar “El monstre de l’armari”. Entre els que hi entren i els que marxen, però, encara hi ha força gent indecisa, que ha quedat tocada per l’espectacle i no s’acaba de decidir. En Joan Rial Serrat m’explica que va comprar les entrades el mes d’octubre: “Comprenc perfectament la reivindicació dels acomodadors, però he baixat expressament de Vic per assistir al concert i porto l’entrada a la motxilla i ara no sé què fer”. Falten dos dies per a les eleccions municipals i la reacció de la gent aquesta nit pot ser indicativa de cap a on es decantarà la cosa. Ciutat morta va guanyar el premi Ciutat de Barcelona, però Can Vies queda una mica lluny i és evident que la majoria de gent que ha vingut a l’Auditori no està disposada a sacrificar monstres ni princeses per la causa d’uns acomodadors que han decidit rebentar el concert. N’hi ha, però, que ho tenen clar. És el cas del músic @GerardSese, que és super fan d’Obeses però no pensa entrar al concert. “I mira que m’agrada aquest grup, fins al punt que m’agradaria algun dia poder ser teloner de l’Arnau Tordera!”, em confessa. Li pregunto si creu que aquest divorci entre públic i acomodadors es pot entendre en clau política, però en Gerard ho té clar. “Jo no votaré el Trias ni la Colau i tinc molt clar que no he d’entrar en aquest concert.”

Per acabar em trobo un periodista emèrit i un conegut director d’escena d’aquest país que es miren el panorama amb circumspecció. Entaulem una conversa. El periodista ja té clar que no hi entrarà. “M’han esguerrat el concert”, diu, “però sóc del parer que cadascú faci el que vulgui. Això és molt personal. És com el fetge, hi ha qui el troba d’un gust massa fort i qui, en canvi, s’ho empassa tot i no deixa res al plat”, em diu el periodista, que prefereix que no transcendeixi el seu nom. El director d’escena, que ha estrenat als teatres més importants d’aquest país, m’explica que ha comprat l’entrada avui mateix abans del concert. Els piquets s’han anat dispersant, però encara fa una mica de mal entrar a l’Auditori… Els vaguistes han quedat ajaguts per terra, derrotats. I el concert està rebentat. Han guanyat els monstres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Jo hi era ahir a la nit. Bon resum, però percebo una inclinació cap els vaguistes. Tot el suport al dret de vaga, però cap ni un, al dret a trepitjar els drets dels demès. Això no ho tenim gaire clar en aquest país.
    Només discrepo amb l’articulista en la suposada lluita de classes; jo més aviat diria, que hi ha que són autònoms o treballadors de petites empreses i s’han de buscar la vida de com lluitar i sobreviure, i n’hi han que poden trepitjar els drets dels demès, funcionaris i treballadors d’empreses de serveis (menys els metges i infermeres, que sempre, sempre, estan al peu del canó).
    No sabia que havia fet al final el Martí Anglada, ser una figura pública té els seus peatges. NO ho tenim clar en aquest país, ens volem arrenglerar amb les injustícies, i acabem per fer-les de més grosses.

  2. Era molt més interessant el que va passar fora de L’Auditori que el concert mateix. Mai cap concert pot comprometre’ns més amb la realitat que un conflicte social, que ens hi aboca plenament. Jo vaig entrar al concert i no m’en penedeixo, però si hi ha problemes al carrer aquests són prioritaris a la satisfacció de qualsevol públic.

    Per cert, divorci entre acomodadors i públic? De L’Auditori ens hauriem de divorciar! Cap representant de la institució va venir a parlar ni amb públic ni amb vaguistes quan hi havia el problema a l’entrada. Trucar als Mossos i que et facin la feina bruta, com si fos la brigada de neteja o pitjor, sicaris.

    Protocolàriament parlant, la institució va operar mafiosament, amb la complicitat de la policia i dels nostres diners, amb la qual es financia.

  3. Una crònica excel·lent que posa sobre la taula la polièdrica situació que es devia viure ahir al vespre a l’auditori. Un retrat molt realista de la complexitat de la vida social i dels diferents interessos i comportaments davant el conflicte.

  4. L’Auditori porta anys sent el xiringuito opac de la vedette de torn posada pel consorci (actualment tot ell en mans de CIU).
    És important saber que quan exercim els nostres drets (com ara anar a gaudir d’un espectacle) aquests sovint descansen sobre injustícies de les quals no som conscients. Quina part de l’import de la nostra entrada hauria d’anar a pagar aquests treballadors que han de ser-hi per atendre’ns i quina part realment els hi arriba?
    Els acomodadors de l’auditori (alguns són estudiants que es paguen la matrícula amb aquesta feina), són contractats per mesos, mai no esdevenen fixos, no estan directament contractats per l’Auditori que prefereix subcontractar empreses que li facin la feina bruta. Aquestes empreses, lògicament, han de tenir un guany, guany que surt i repercuteix a la baixa en el salari ja paupèrrim dels treballadors. Si fos el mateix Auditori qui els contractés, el seu salari, així com les condicions laborals, podrien ser més dignes, però l’Auditori prefereix desentendre’s de la gestió del seu personal.
    Això sí, a l’hora de negociar sembla ser que els vaguistes havien arribat a un principi d’acord amb l’empresa subcontractada, preacord que l’Auditori ha rebutjat engegant-ho tot en orris. A l’hora de demostrar quina és la part dominant sí que corren a personar-s’hi.
    Als que critiquen que no hi havia cap representant de la institució per parlar amb els vaguistes i amb el públic, haurien de conèixer l’actual director general de l’Auditori, el convergent Quim Garrigosa i saber com (amb poques excepcions) menysté tot allò que no sigui música anterior al segle XX. Per un concert de les Obeses no hauria fet ni l’esforç d’aixecar-se de la poltrona.

  5. La situació que es va esdevenir ahir, una autèntica injustícia per Obeses, els únics que lluiten veritablement per fer d’aquest un món millor. Perdoneu-nos que siguem tan idiotes!

  6. Malgrat que no vaig poder assistir al concert d’ahir, potser a vegades és necessari un contrast més gran dels esdeveniments a l’hora de fer les notícies. Tot i que imagino que tot depèn d’on es posi el focus, és clar.
    Obeses no només presentava una creació musical, també el treball de final de carrera d’un dels seus integrants que feia difícil suspendre el concert. Ser músic no és fàcil i viure de la música és poc menys que una entelèquia per la majoria de persones que s’hi dediquen.
    Més enllà dels drets laborals i sense qüestionar en absolut la legitimitat de la vaga, a vegades fent vaga es lesionen els drets de persones alienes al conflicte. El ressò que haurà tingut l’enrenou d’ahir a la nit de ben segur que no ha compensat ni als acomodadors ni, per descomptat, als integrants d’Obeses.
    I és que conciliar drets i deures és complicat, però després de 22 dies de vaga, Obeses va pagar els plats trencats d’una protesta que va enrarir un espectacle que portava més de 365 dies gestant-se.
    Esperem que uns i altres reeixeixin en els seus projectes i objectius, però que per fer-ho no lesionin els drets legítims dels altres.

  7. La vaga es un dret, implica quedar-se a casa i no assistir al centre de treball. La resta d’actes violents no tenen res a veure amb la vaga. Jo hi era, després de mesos de comprar les entrades, coordinar la cangur per que es quedés la meva filla, de cap manera toleraria que algú per la forća em prohibís assistir al concert. Per cert, els mossos van actuar sense excedir-se, i van defensar els nostres drets. Respecto qui es solidaritza amb els violents que volien retallar el meu dret a assistir al concert pero a tots aquests acomodadors us desitjo que durant un any hagueu de pagar autònoms, o pagar seguretat social de un parell de treballadors i us asseguro que valorarem el que teniu.

    • Quin comentari tan trist! Si et penses que una vaga implica quedar-se còmodament a casa és que no tens ni idea de què és una vaga. La vaga implica l’esforç de sortir a manifestar-se en defensa dels drets dels treballadors passant-se, com fan aquests treballadors, hores i hores durant dies i dies davant de l’Auditori donant a conèixer el seu conflicte i la injustícia que pateixen.
      Ara bé, si creus que aquestes persones que cobren una misèria per fer un munt d’hores que ni tant sols tenen garantides, tenen un xollo comparat amb tu, de ben segur que trobaràs allí la mena de feina que et mereixes. Tinc entès que aconseguir ser explotat per l’Auditori no costa gaire.
      Ah! I sobretot continua posant l’enorme tasca de “coordinar” una cangur per davant de tot i de tothom, i segueix gaudint del teu dret a divertir-te a costa dels d’aquells que et serveixen amb l’absurda pretensió de tenir unes condicions laborals mínimament justes. Sí, d’aquests que tu denomines “violents”, tot i que en el vídeo de dalt queda ben clar que els únics que fan servir la força són els que tu dius que no es van excedir.
      No sé què hi veus en les Obeses, perquè precisament les seves lletres parodien aquesta mena d’ordre i pensament aburgesat que el teu comentari expressa amb tanta exactitud.

  8. Després-ahir vaig assistir al concert d’Obeses. Una de les paraules que més em van sorprendre (i ofendre) d’aquella incòmoda i desagradable situació va ser «solidaritat». Solidaritat amb els vaguistes. Però la solidaritat, des de l’ingenu i modest punt de vista d’un servidor, no es pot aplicar només a un conjunt de persones, sinó que s’ha de fer extensible a tothom. En poques paraules, aquella tarda el públic havia de ser solidari amb els vaguistes, i els vaguistes (al seu torn) havien de ser solidaris amb el públic.

    Com a part del públic, respecto i entenc el dret de vaga, com respecto i entenc les duríssimes condicions laborals a què estan sotmesos els acomodadors. Tanmateix, exigir (no demanar, ¡exigir!) solidaritat és com pretendre la pau a través d’una amenaça nuclear. La solidaritat, per molt que ens pese, s’ha de desprendre de l’altruisme; si fem servir la violència, ni que siga passiva –com barrar el pas a l’entrada d’un concert– la solidaritat és de tot menys solidària.

    Un esbós del meu cas: vaig fer 200 quilòmetres –amb tota la paciència, diners i il•lusió que això comporta– per assistir al concert d’Obeses. Vaig pagar el bitllet de tren i l’entrada amb els diners de la butxaca, diners que he guanyat a través de suar més del compte per culpa d’una empresa que també es fa palles mentre em xucla la sang. A on és la lluita de classes, Puigtobella? La classe dominant, em sembla a mi, s’amagava darrere de les portes de l’Auditori, i va delegar la faena (la bruta i la que no ho és) a uns Mossos d’Esquadra que van actuar de la millor manera possible –tenint en compte que no podem demanar castanyes a l’estramoni. Van establir un diàleg amb els manifestants durant més d’una hora; i, al final, quan ja s’havien esgotat totes les vies possibles, els van arraconar. Va ser un acte penós i indigne d’aplaudiments, però sense acarnissament.

    Desitjo molta sort de tot cor als vaguistes i els aconsello que la pròxima vegada es guanyen la solidaritat dels altres a través del diàleg i no de la imposició. La figura que encara designem amb els vells termes de «proletari» o bé d’«obrer» no es construïx a partir d’una etiqueta, d’un piquet o del so d’ambulància del megàfon: si fem una anàlisi general de les desigualtats socials que patim, al final conclourem que proletaris ho som gairebé tots. Quina culpa teníem el públic, o els propis Obeses, de l’explotació que exercix l’Auditori als acomodadors? Els proletaris, en comptes de posar-nos pals a les rodes, de convertir la solidaritat en un objecte sexual sifilític que intercanviem en funció dels nostres interessos personals, de barallar-nos per quatre brots d’herba resseca com una rabera de corders, hauríem d’unir-nos tots contra els autèntics causants de la desfeta de la nostra societat. Són els mateixos que l’altre dia van fruir de tota la tragèdia des de les finestres de l’Auditori, els mateixos que l’endemà van complir amb el precepte cristià de demanar disculpes.

  9. Aquesta descripció obre molts interrogants: realment la vaga d’un col.lectiu concret ha d’aturar tot el funcionament d’una institució? no seria una situació semblant a la dels controladors aeris i maquinistes de Renfe? parles s’una solució pactada… que passaria per fer-los a tots funcionaris? voldria dir que es convocarien places publiques per fer d’acomodadors a l’auditori? aquesta estratègia de pressió sobre els musics i els usuaris, a banda de si és legitima o no, és la mes intel·ligent?