Moments estel·lars de FiraTàrrega

11.09.2017

Nevades imprevistes a les set de la tarda, cantants asturians que es converteixen en la reina de la nit, piscines negres com la gola del llop i filles que parlen de les seves mares i àvies. FiraTàrrega va finalitzar el passat diumenge i ha omplert la capital de l’Urgell d’espectacles diversos, de visitants d’un dia, de creadors a la caça de programadors i de premsa famolenca de noves experiències. I a la nit, cap al Club Pro falta gent, on es van viure alguns dels moments més estel·lars de tota la fira.

Rodrigo Cuevas va presentar ‘El mundo por montera’ a FiraTàrrega 2017. © Martí E. Berenguer

Del Postgrau de Creació en Arts de Carrer que organitza FiraTàrrega i la Universitat de Lleida n’han sortit espectacles tan memorables com Terra Condere, de Maria Capell, estrenat l’edició passada de la fira. Enguany, Eléctrico 28, la troupe liderada per Alina Stockinger, ha presentat Momentos estelares de la Humanidad, un espectacle itinerant basat en la novel·la homònima de Stefan Zweig (cognom que en català vol dir “branca”), on quatre guies galàctics acompanyen els espectadors pels carrers de la ciutat a la recerca de moments memorables. Amb auriculars a les orelles (d’aquí poc el que serà transgressor serà no incloure’ls en un espectacle), el públic és introduït en un món on cal observar amb deteniment el que ens envolta i on tota la ciutat i els seus habitants es converteixen en material potencialment escènic. Una senyora que surt a mirar pel balcó o un nen que passa patinant i amb un estic d’hoquei acaben integrant-se a l’espectacle, encara que ells no en siguin conscients, i per a l’espectador formaran part del seu record de la peça per sempre.

Els quatre intèrprets són els nostres guies espirituals i físics (força clownescos) que ens peremetran endinsar-nos en els racons més amagats de Tàrrega (com ara una residència d’avis a l’hora de sopar) i descobrir la poètica que amaga una rotonda. Espectacle divertit, amable i amb una gran producció al darrere, Momentos estelares de la Humanidad pateix d’un excès de text (que a partir d’un cert moment ja no aporta nova informació a l’espectador) i una baixada de tensió a l’últim quart de la peça. Això sí, la Història és una dona, i d’una edat estupenda. Com no podia ser d’una altra manera.

Els quatre guies de ‘Momentos estelares de la Humanidad’ d’Eléctrico 28. © Martí E. Berenguer

A Tàrrega s’ha de treballar molt, durant la fira, i córrer d’un lloc a l’altre com si ens perseguís el dimoni. Encara amb Momentos estelares dins del cap, arribem al Poliesportiu i ens submergim a la piscina negra dels Íntims Produccions. Els lleidatans tenien ganes de fer un espectacle amb Elena Martín, Marc Salicrú i Anna Serrano (ja se la saben llarga, ja), i han agafat un text de Mark Ravenhill per convertir-lo en un espectacle 100% Íntims. Crec que el desajust principal del muntatge rau en el to de la proposta: el text té més mala llet i, sobretot, té més humor que aquell que els Íntims, intensos de mena, li insuflen sota les ordres dels seus tres directors. Ravenhill parla de l’art, la performance i les instal·lacions amb molta sorna, i quan parla de “barris bohemis” se’n fot d’un concepte que avui en dia ja no existeix, ni a Londres, ni a Barcelona ni a la Vall d’Andorra. Curiosament, és a les escenes afegides al text de Ravenhill on l’espectacle sembla trobar un cert to: el noi que s’excusa en públic per ser blanc, ros, amb ulls blaus, haver anat a una escola concertada i ser heterosexual (“Sempre he estat obert a tenir relacions amb homes, però encara no ha passat”), o els punyents diàlegs entre la jove directora de teatre i el director de cinema que és al mateix el seu objecte de desig (“Parla malament de mi. Digues que sóc horrible”). Facin les seves suposicions.

Als Íntims els agraden molt les obres que parlen de sexe, drogues i rock and roll, i tant pel que fa a la seva temàtica com a la posada en escena (circular), Pool (no water) recorda molt, potser massa, a Wasted, l’espectacle que va enamorar a tothom a FiraTàrrega fa dos anys. El muntatge té diversos encerts notables, com ara l’escenografia de Marc Salicrú (el fill il·legítim de Bert Neumann, dissenyador de la recentment difunta Volksbühne de Frank Castorf), la banda sonora i espai sonor de Clara Aguilar o algunes de les propostes de moviment i imatge, que no desvetllarem. No s’opta per il·lustrar les escenes, la gran majoria d’elles narrades, i les solucions escèniques són sovint molt encertades. Servidor de vostès li afegiria una mica més d’humor i distanciament i li rebaixaria la intensitat i aquesta “veritat” tan cinematogràfica al to interpretatiu, si és que els interessa la meva opinió. Un ocellet em va dir que podrem veure Pool (no water) a un teatre del Poblenou la propera primavera. I estem segurs que llavors l’espectacle estarà molt millor.

Sandra Pujol a una escena de ‘Pool (no water)’ dels Íntims Produccions. © Martí E. Berenguer

Entre la gent de premsa (persones estranyes per naturalesa) i durant un esdeveniment com FiraTàrrega es parla quasi exclusivament d’allò que s’ha vist i d’allò que es veurà, comparant i intercanviant opinions i, fins i tot (m’ha explicat un amic) buscant còmplices que li assegurin que no passa res si no es veu aquest o aquell espectacle. Si un nom ha aparegut a totes les converses, i sempre de forma positiva (per no dir jaculatòria), aquest ha sigut el de Rodrigo Cuevas. L’asturià ha presentat el seu concert-espectacle El mundo por montera tres nits seguides a la Plaça dels Comediants, i es pot assegurar que ha estat l’estrella de la festa. I a les nits al Club Pro, tres quarts del mateix (i repicó). La unió de la música asturiana amb el cabaret, l’humor i la reivindicació és possible, i Cuevas és un artista amb una gràcia i un domini escènic com feia temps que no vèiem. Gent del teatre: espavileu-vos! Per a molts dels que hem assistit a aquesta FiraTàrrega l’espectacle de Cuevas es troba al capdamunt de la nostra llista. Ja ho hem dit.

L’artista entra en escena i enamora a la platea des del minut zero. Amb un ukulele i sense micròfon es passeja entre el públic i canta el xotis El señorito (“Brillantina a lo Travolta, / pantalón ancho y sin volta, / con botitas mocasín… / el señorito. / Nadie sabe ni se explica / si es muy macho o es marica, / para amar es indistín”) i així, com si res, se’ns posa a tots plegats a la butxaca. El fantàstic vestuari signat per Made by Kös (Constantino Menéndez) amb muscleres de Locomía, pantofles enfundades dins d’uns esclops de fusta (les madreñas) i una faldilla amb una volada que ja voldrien moltes aerolínies, és l’embolcall perfecte pel bombonet Cuevas. Des de la reivindicació d’allò ultra-local, Rodrigo ens parla d’Astúries, els seus pobles i la seva música, ens confessa la seva admiració pels vaqueiros i ens explica la història de El toro Barroso (“florido y hermoso”) amb una gràcia incontestable. Cabaret queer, electrofolk, perreo i homenatge a Tino Casal inclòs, tot en un. Posseeix unes dots d’improvisació que recorden a Las Glorias Cabarateras (“¿Por qué os estaba contando yo esto?”) i el talent d’aconseguir fer aixecar una platea plena de catalans a ballar reaggeton asturianu i, al mateix temps, emocionar-los amb la seva dolça veu. Rodrigo Cuevas ha arribat a Tàrrega i ha triomfat. Amb una colla de col·legues crítics (i altra gent rara) dèiem que quedaria de meravella a la programació de la Sala Hiroshima. Gaston, mira això:

 

Un dels altres hits d’aquesta edició de FiraTàrrega ha estat Màtria, de Carla Rovira, que vam poder veure a Cal Trepat: un espai que somiem que es podria convertir en un gran centre de Creació de les Arts en Viu, per la bellesa de la seva arquitectura, les possibilitats que amaguen les seves naus i la seva situació als marges de Tàrrega. República Independent de Cal Trepat. La Rovira ha parit un espectacle sobre l’afusellament del seu tiet-avi Enrique Isart Alonso i a partir d’una investigació documental i familiar ens parla sobre l’oblit, la memòria i els secrets col·lectius i privats que ens envolten. La creadora té una mirada intel·ligentíssima i retrata amb ironia les llacunes de memòria que, curiosament, hi ha a moltes famílies. Quan es parla de la Guerra Civil sembla que cap dels nostres parents tingués ideologia, ni els d’un bàndol ni els de l’altre, i que es van trobar allà com per accident. Nota al marge: estic segur que no tots els avis de la professió teatral catalana eren republicans. Quan veurem un espectacle sobre l’avi franquista?

Rovira construeix un espectacle com un exercici de constel·lacions familiars, on apareixen bona part de les dones de la seva família i la pròpia creadora s’autoparodia, en múltiples i variades formes. L’espectacle s’allargassa a la segona meitat, per la voluntat de la dramaturga i directora d’incloure quantes més capes possibles, però un gir final emocionant ens fa sortir amb la pell de gallina i pensant en les nostres àvies. Màtria es podrà veure al Temporada Alta, d’aquí a tres mesos, i estem segurs que l’espectacle estarà llavors en el seu punt just de cocció. Hi tornarem.

Marc Naya en una escena de ‘Màtria’, de Carla Rovira. © Martí E. Berenguer

A Tàrrega també hem tingut temps de participar a urGENTestimar, l’acció inaugural de quaranta hores creada per l’artista Ada Vilaró i el científic Josep Perelló. Els batecs de targarins i visitants han ressonat a la Plaça Major durant dos dies sencers gràcies a la unió de la tècnica amb la mirada amorosa de Vilaró, la nostra Marina Abramovic de Prats de Lluçanès. A la plaça s’hi han vist des d’associacions de puntaires fins a espectadors (i crítics) passant-hi la nit de dijous a divendres. I com a cloenda de l’acció, divendres a la nit s’hi van afegir la música de Xavi Lloses i el Quartet Brossa i una Lídia Pujol apareixent com una fada al balcó de l’església. Jordi Duran, director artístic de FiraTàrrega, ens està dient amb aquesta inauguració que no tot han de ser macroespectacles de dansa àeria, projeccions i focs artificials per inaugurar un festival. I això ens agrada.

També ens ha captivat el còctel de Marcos Morau format per Mina, un Alfa Romeo vermell i els diàlegs en italià de Bologna: Pasolini. La Veronal ha presentat aquesta peça de trenta-cinc minuts, format estrany que servidor o escurçaria o allargaria fins a esdevenir un espectacle complet, on una parella d’elegantíssims fugitius viatja amb la caixa que conté les proves de l’assassinat de Pier Paolo Pasolini. La mort del poeta és, ras i curt, el fracàs d’Europa, i el text de Tanya Beyeler i Celso Giménez ens va fer pensar en algun moment en el monòleg final de Lina Lambert a ppp, l’espectacle sobre Pasolini que Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí van fer el 2005 al Teatre Lliure. La bellesa plàstica, la fredor extrema i la dansa espasmòdica (“marca de la casa” Veronal) creen una peça que ens fa pensar i ens captiva estèticament, però que tot i així no arriba a les cotes (altíssimes) de qualitat d’altres dels seus espectacles. I és que ens tenen molt mal acostumats.

Laia Duran i Lorena Nogal a ‘Bologna: Pasolini’ de La Veronal. © Martí E. Berenguer

Ens va agradar molt descobrir el treball d’Eulàlia Bergadà, que amb Gold Dust Rush (Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2015) es presenta al món amb molt de talent i força. I ens va emocionar i fer riure Mur de la (Cia)3, un espectacle molt ben fet on cinc dels seus integrants tenen algun tipus de discapacitat, que demostra que el circ és el llenguatge ideal per bandejar la compassió i el bonisme hipòcrita (més propis del teatre, tot sigui dit). I vam riure i patir (una mica) amb Breaking point, una peça de nou circ de Weibel Weibel Co (provinent de Suècia) on es juga amb la resistència dels materials amb dosis iguals d’honestedat i gamberrisme.

I a les nits, al Club Pro, el punt de trobada entre artistes, programadors i premsa, cada nit es començava xerrant als seus còmodes sofàs i s’acabava ballant com si no hi existís un demà. Es creaven rotllanes al voltant dels estupends ballarins de danses urbanes (amb les seves fal·locèntriques i heteronormatives exhibicions, tot sigui dit) i de tant en tant els menys tímids deixaven la vergonya enrere i conquerien el centre de la rotllana. El triomf de la gent normal. Al Club es van viure escenes memorables, com ara la sardana tecno ballada per Rodrigo Cuevas i un grup d’admiradores embogides o, a fora, l’artista Ada Vilaró afaitant la closca de Clara Peya, sense que ningú dels presents semblés trobar-ho massa estrany. Són coses que passen a FiraTàrrega, i algunes d’elles les hem explicat aquí. Perquè, ja ho saben: el que passa a FiraTàrrega es queda a FiraTàrrega.