Molins de vent

Quan vaig acceptar el projecte de restauració de molins de vent, estava cansada, m’urgia un canvi. Començar de nou, lluny de la ciutat on deixava tantes noses, em venia francament de gust. El poble era preciós; tothom que coneixia, des del funcionaris municipals al veïnat, em semblava d’una bona fe que m’eixamplava el cor. Per això no va tenir res d’estrany que em fes més amiga de l’Isaac, el tècnic del Servei de Patrimoni, i quan de les bromes vam passar a l’enamorament, ningú no se’n va estranyar.

L’Isaac era molt divertit amb mi i al principi no feia cas dels que li penjaven fama de llunàtic, fins que vaig descobrir d’on li venien les neures. Tothom coneixia la nostra història, però ell continuava entrant a casa meva com si estigués en pecat, i era que no trobava la manera de dir a la seva mare que tenia parella. Li va costar prou, però un dia va treure aquella història tan vista de la mare que es queda vídua, a causa de l’accident de trànsit del marit acompanyat d’una insospitada amant. La dona que fa com que aquí no passa res i s’aferra al fill de cinc anys, amb ganes de fer-lo tan perfecte que no troba res que sigui prou per a ell, i ni molt menys cap de les noies amb qui comença a sortir. Ell m’ho explicava com si fos cosa de riure, i paraula que jo vaig ser tan prudent de no abonar-m’hi. Ni quan la qualificava de mala bruixa, d’esperit castrador, de gata maula disfressada de professora de piano, de donya perfecta, i d’altres penjaments; jo, res.

Aquest era l’únic tema que ens podia agrejar l’estona, perquè cada dia estàvem més convençuts de nosaltres mateixos i els íntims ja ens preguntaven quan fèiem el pas de viure junts. L’únic obstacle era la mare, aquella divinitat que jo només coneixia per fotos o de trobar-me-la de lluny. La veritat és que no la veia tan superba i monstruosa com ell me la pintava, i l’única manera d’avançar era que me la presentés com una amiga corrent, qui sap si congeniaríem. No sé com, el vaig convèncer i una tarda entrava a casa seva. Mai no ho hagués fet. Van ser les hores més ingrates de la meva vida. Gelor i menyspreu són mínimes aproximacions al que vaig sentir. Era evident que aquella dona mai no toleraria ningú que li portés el fill.

Tanmateix, encara vaig saber callar amb l’Isaac, fins que el vaig veure tan afligit que se’m van escapar aquelles dues paraules; només dues, ho juro.

-Quina amargada!

Mai no hauria sospitat que li fessin tant efecte. Em va fulminar amb els ulls enfollits, mentre disparava com una perdigonada la sentència que mai no oblidaré.

-Amb la meva mare, no t’hi fiquis!

Allò feia olor de final. No va trigar ni una setmana a suggerir, com qui no gosa, que potser ens ho hauríem de pensar millor.

Amb un cop tan dur, vaig estar a punt de demanar un trasllat, però m’apassionen els molins de vent i no volia sacrificar-los. Continuo aquí i aprofito l’experiència per no tirar endavant cap relació si abans no conec la mare i, si pot ser, l’àvia que hi ha al darrere.