Mohamed El Amrani: “Hem de trencar barreres idiomàtiques i mentals”

22.08.2017

Amb el remor de fons de la Rambla de Barcelona, plena de gom a gom de turistes, espelmes, cossos policials i manifestants que van arribant amb comptagotes, el periodista català Mohamed El Amrani ha conversat amb Carla Mallol en un bar al davant de Canaletes. El Amrani és també el president de l’associació Xarxa de Convivència, una iniciativa que aposta per generar nous referents entre els joves musulmans catalans. Ha estat guardonat amb diversos premis d’emprenedoria, entre els quals sobresurten el Premi Fundació Príncep de Girona Social (2014) i el Premi d’Actuació Cívica de la Fundació Carulla (2017).

Mohamed El Amrani

Carla Mallol: Com has viscut com a jove periodista català d’origen marroquí la cobertura de l’atemptat terrorista?

Mohamed El Amrani: S’ha de dir que els mitjans, almenys a Catalunya, han anat amb peus de plom a l’hora de cobrir l’atemptat. Han demanat opinió i assessorament a persones expertes abans d’escriure o difondre certs temes. A molts joves musulmans se’ns ha convida a participar en els mitjans. En moltes ocasions, els mitjans han caigut en la immediatesa, en la necessitat d’informar ràpidament, i això ha acabat provocant molta dispersió de notícies. I les xarxes socials han accelerat aquest procés. Hem d’anar amb molta cautela a l’hora de propagar informació i analitzar-la.

CM: No només el què sinó també el com. Alguns mitjans parlen d’Estat Islàmic en lloc de parlar de Daeix o ISIS, per exemple.

ME: Exacte, el llenguatge és molt important. En el cas d’Estat Islàmic, el que busquen és vincular la paraula Terror amb Islam. Tot i així, hi ha un interès creixent per part dels mitjans en situar conceptes. Tot i que no s’acaba de fer realment com s’hauria de fer però hi ha una presa de consciència.

CM: Un exemple d’aquesta presa de consciència podria ser el rebuig que hem vist aquests dies a titulars i imatges sensacionalistes.

ME: La necessitat d’immediatesa pot induir a certs titulars o comentaris inapropiats. Hi ha hagut un allau d’informació i és cert que és molt complex de gestionar. I encara més quan ens agafa de prop, és aleshores quan els periodistes som més susceptibles i a vegades es cometen errors. És comprensible, però. És molt més fàcil informar d’atemptats o conflictes que ens queden lluny. Fins ara, les notícies sobre l’atemptat que ens han arribat són informació d’immediatesa i ara cal esperar la reflexió serena que en faran els mitjans al llarg dels pròxims dies.

CM: L’endemà de l’atemptat, parlant dels sospitosos, vam sentir en alguns mitjans frases estigmatzants com “tenia un estil de vida normalitzat: menjava porc, bevia alcohol, etc.”. Què en penses?

ME: Sí, és cert, s’ha estigmatitzat molt, però penso que ha estat sobretot per desconeixement. Automàticament solem vincular el fet de ser marroquí amb musulmà, per exemple. I no sempre és així. Se’ns acostuma a ficar a tots dins del mateix sac, com si tots haguéssim de seguir els mateixos patrons. I això el que provoca és aquesta generalització i estigmatització. Entenc, però, que aquests errors són fruit de la precipitació del moment.

Mohamed El Amrani | Foto: Mohamed El Amrani

CM: La pregunta que molts ens fem aquests dies és: com pot ser que adolescents catalans puguin arribar a radicalitzar-se fins a acabar cometent un atac terrorista com el del dijous passat?

ME: Ens sorprèn molt a tots. Segons els experts, no hi ha un únic patró de persona que cau en aquestes xarxes de captació, cosa que fa que les seves conductes siguin molt difícils de detectar. Sorprèn molt que aquests joves que parlen en català, i que segurament pensen en català, que han viscut i crescut aquí, puguin arribar a cometre un atac terrorista. Quan passen aquestes coses, totes les tasques que fan centenars d’entitats i institucions arreu del territori es veuen malmeses, fan trontollar el nostre sistema d’inclusió que, tot i les seves mancances, és molt bo. Tot i així, no hem de decaure i hem de seguir creient en el nostre model d’inclusió, seguir-hi treballant per millorar-lo. S’ha de seguir treballant en xarxa, de forma cooperativa. És molt difícil intentar explicar-nos què ha passat. Com ho podem evitar o com podem preveure certes conductes, també és molt complicat. Jo crec que la pregunta que ens hem de fer és: com podem contrarestar-ho? I crec que la resposta està en treballar des de la base social, creant referents i líders socials, culturals, però també religiosos.

CM: Creus que hi ha referents religiosos islàmics a casa nostra?

ME: Sí, hi són… però molt invisibles. Hi ha líders homes, però també dones molt brillants. Crec en el poder de les dones per la transformació social. Haurien de tenir un paper important en la solució del repte que tenim davant.

CM: Com s’organitzen les comunitats islàmiques a Catalunya?

ME: Crec que realment no hi ha una organització ni un treball en xarxa entre comunitats. Moltes vegades els centres de culte estan gestionats per associacions culturals i caldria que hi hagués una major organització.

CM: Aleshores, tot el pes de decisió de la comunitat recau en aquestes associacions? També l’elecció de l’imam?

ME: No n’estic segur però pel que sé, són les mateixes associacions les que decideixen qui serà l’imam de la comunitat. Crec que hauria de ser possible cursar alguna carrera o algun màster aquí perquè aquests joves que tenen curiositat i una motivació religiosa, puguin formar-se en l’Islam. I aquests estudis haurien de ser reglats, com ho és la teologia cristiana. A més a més de preguntar-nos per l’estructura i el funcionament actuals de les mesquites, ens hauríem de preguntar per possibles solucions. I jo crec que totes elles passen per l’educació.

CM: Creus que hi ha referents consolidats pels joves d’origen marroquí? Quins van ser els teus referents?

ME: Els meus referents han estat la meva família, els mestres, professors i totes les persones del meu entorn. No n’he tingut dels mitjans de comunicació, però perquè no hi eren. Quan pensem en referents, moltes vegades pensem en persones de renom, artistes, esportistes, etc., però jo crec que els primers són les persones de l’entorn més proper. I crec que molts fills d’immigrants, persones que han heretat la condició d’immigrants però que no ho són, es topen amb una falta de referents positius. Jo crec que aquests, però, es creen. Hi ha joves brillants a totes les ciutats i a tots els barris i hem de fer-los aflorar. No és extraordinari que hi hagi aquests joves i no ens hauria de sorprendre que hi siguin. A la Universitat de Girona, per exemple, hi ha molts joves importants pel seu entorn, tot i que no ho saben. Però a nivell mediàtic estem tan estigmatitzats i sembla que no tinguem cap paper a la societat. Molts joves musulmans s’han acabat creient aquestes etiquetes. Si ens en desprenem, jo crec que tots podem ser referents. Per a mi, en el moment en què un jove és conscient que les coses s’han de canviar, es converteix en un exemple a seguir. Una jove que ensenya català a les dones del seu barri és un referent. Quan conec aquestes persnoes els dic sempre: “Te n’adones, que ets un referent per a la teva comunitat?”.

CM: Fa un moment parlaves de fills d’immigrants. Moltes vegades se’ls anomena “immigrants de segona generació”. Què n’opines?

ME: Bé, els conceptes i el llenguatge juguen un paper molt important de forma indirecta en la convivència diària. És una expressió més per intentar etiquetar. Cada jove és diferent i únic dins de les seves circumstàncies. No busquem segones generacions ni terceres etiquetades. Busquem una única generació de joves que és la catalana. El dia que aconseguim trencar amb aquestes barreres idiomàtiques i mentals començarà una nova etapa.

CM: Divendres passat, l’endemà de l’atemptat, va tenir lloc una manifestació islamòfoba que va ser truncada pels mateixos veïns. Simptomàtic?

ME: L’atemptat del dijous passat (com tots els que han tingut lloc a Europa) està posant en risc la convivència i la cohesió de la nostra societat. Buscant explicacions al que va passar dijous passat moltes vegades s’acaba culpabilitzant les persones musulmanes que tenim al nostre entorn. En lloc de caure en l’odi i la provocació, s’ha reaccionat d’una forma sensata que ens enorgulleix a tots. La societat catalana s’ha despertat defensant la seva diversitat i la solidaritat dels seus ciutadans. I des de les administracions també s’ha donat suport a aquest missatge de Barcelona com una ciutat acollidora, posant en valor tots els anys que hem viscut en convivència i que no seran truncats pel que va passar dijous.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

17 Comentaris
  1. Jo vaig estar de vacances a Alger (fa 32 anys) i en els 3 dies que vem passar a la ciutat (resolent problemes de visats) vaig fer bona “amistat” personal amb un noi de 18 anys (dels que trobes pel carrer buscant conversa amb els turistes) i quan ens vem despedir, entre altres coses, em va dir : Joan estic trist per que penso que quan anirem a convertir Europa per a l’Islam haurem de matar a moltes persones … i si per mala sort em toca a mi trobar-me amb tu t’hauré de matar … i ets molt bon amic meu ara. Això em va impressionar molt. I tot i que connec moltes coses dels interessos capitalistes i geo-estratègics que mouen les guerres en els païssos mussulmans, estic convençut de la enorme força que té la religió d’Alah amb la idea fundacional de Mahoma i del seu cosí de la “guerra santa” i de l’exterminació del infidels (que ha sigut i pot sempre ser aprofitada pels interessos esmentats) però que resideix intacte en la mateixa fè mussulmana (que finalment no és més que un ensenyament de pares a fills i un mode de viure)

    • Has fet bé de posar entre cometes “amistat”. En efecte, era un “amic”. I és que, qual el premi és el cel, els amics fan nosa.

  2. En el meu comentari anterior … no volia expressar cap crítica amb aquest article … només afegir-hi una expèriència meva (que m’agradaria que fos contestada-criticada)

    • Per mi és un plaer respondre a la teva aportació personal tan interessant, justament perquè és la teva i aquesta és la seva profunditat.
      Aquests dies la de Raquel, de Ripoll, que tant s’ha difós, directament coneixedora de tot el grup de nanos (aleshores) implicats ara en els assassinats rebla el clau en el que tu opines.
      Jo hi afegeixo que quan una mare de Ripoll, de joves ja independents (ho són molt i molt abans que els “nostres”) no té “percepcions” de gravetat prèvies en un afer que afecta a tres (3 !) dels seus fills i expressa el seu estupor en públic vol dir que alguna cosa profunda rau en l’educació familiar.
      Exactament passa entre moltes de les famílies que ens són ètnicament més properes, encara que la secularització de la vida que portem des de fa dècades, i sobretot com a revolta contra l’extremisme religiós imposat pel franquisme ens impedeix un nihil.lisme com el dels assassins “en nom d’Al.là”.
      A les primeries del partit nazi alemany el sacseig de moltíssimes famílies per la ideologia monàstica d’aquells assassins és avui prou coneguda. Com l'”estranyesa” de la majoria de la societat alemanya pel que havien fet en nom d’ella. No n’estaven gens al cas ?
      Reflexionem com s’ha esdevingut justament a Ripoll: població muntanyenca com les de procedència a l’Atles entre els assassins i pensem també per què, si els amazics són justament poc islamistes i gens gihadistes, segons ens diuen els experts. No s’assembla gaire als marginats de París i Brussel.les, capitals colonials superexplotadores ,tot plegat, oi ?
      Tinc esperança fundada en què quan puguem dedicar a l’educació, la cultura i altres drets bàsics molts dels esforços i recursos que ara se’ns escapen per la dominació espanyola, que ens xucla massa temps i energies, ho enfocarem molt més decididament.
      Ens cal de veritat.

  3. Cal recordar que fins fa poc més de dos anys no era possible cursar “estudis reglats” (a universitats) de teología cristiana “protestant” (l’Estat espanyol no donava l’autorització). Ara és possible que pastors cristians es formin al nostre país en facultats de teología cristiana no depenents d’institucions catòliques romanes.
    Els musulmans encara no tenen aquesta autorització per obrir facultats universitaries on formar a persones per ser imman.

    Sobre el control políciac que més d’un està exigint als immans i a les mesquites (i oratoris), jo em pregunto: Quants controls policials han tingut institucions catòliques romanes infectades de pedòfils?

    I recordar que la societat i la legislació catalana (i espanyola) no és tan
    “cosmopolita”, ni “integradora” i “acollidora” per aquell que és diferent (només cal veure les legislacions locals que impedeixen obrir locals de culte no-catòlic; o la negativa de l’Estat espanyol en acceptar la jubilació dels pastors protestants que van exercir en temps de la dictadura franquista; i no cal esmentar el paper vergonyant de l’Estat espanyol pel que fa als tramits del Pla europeu d’ajuts a les persones amb més dificultats).

    Atentament

    • Segons tu, no som prou “cosmopolites”, ni “integradors” i “acollidors”. Et recomano llegir “Submissió”, de Michel Houellebecq. L’escenari que planteja no és gaire llunyà. De fet, crec que és irreversible.

      • He dit que no ens creguem que el nostre país sigui un Estat aconfessional i amb llibertat de culte: Com pot haver-hi llibertat de culte amb el ‘congelament’ a l’hora de tramitar les licències d’apertura de llocs de culte i sense poder estudiar la “seva” teología a una universitat “reglada”?
        I respecte al llibre “Submissió”, es refereix a un fet que -per desgràcia- veurem. També és posible que la por i el dolor comporti l’odi i la gent majoritariament voti a algú que sota el pretext de fer ‘justícia’ i aturar conductes delictives retalli totalment les llibertats, tant dels uns com dels altres.
        Enfront a la desesperació i al passotisme semenfotisme que oficialment se’ns trasnmet via centres d’ensenyament i mitjans de comunicació, i també enfront a les “solucions” que diferents moviments anomenats ‘alternatius’ (el Daesch, però també certes formacions socio-polítiques dites d’extrema esquerra) intento donar un missatge d’Esperança i fe en Crist, d’un cristianisme ‘pràctic’ que comporta un canvi d’hàbits vitals i una millora salutífera en 4 aspectes: físic, mental, social i espiritual; i esperant una pronta vinguda de Crist en poder i glòria que comporti la destrucció d’aquest estat de coses.

        Atentament

  4. Totes aquestes paraules son ben boniques mentre els fets son horrorosos. Per a mi el dret humà més fonamental és el dret a la vida. I algu que treu la vida a un altre és un assassi’, i tant més quan ho fa a un innocent que no ha fet cap mal i que li treu la vida perquè un predicaire li ha ordenat en nom de la religio’. Que no em vinguin amb lletanies, gori-gori i predicots d’absolucio’. Els fets son els fets. I no hi ha cap excusa que valgui ni cap perdo’. Donar rao’ a uns assassins d’innocents i gent bona ? Aquells assassins son bèsties salvatges amb cara humana.
    Què farien els mateixos muslims si uns desconeguts, en nom d’una religio’, els fessin tot igual del que ells fan ? Què farien ???

  5. I els joves bascos nascuts els 70, que ja no van conèixer el franquisme doncs, però que no van dubtar en integrar-se a ETA matar veïns, coneguts i en resum els seus semblants? Hi ha una força molt poderosa en l’adolescència que és l’èpica. Si torneu a quan teníeu 14 o 16 anys i algú us parla de ser un heroi, ser admirat i recordat, segurament a un 5% de vosaltres us hauríen convençut de fer qualsevol bestiesa. Això és una disciplina practicada des de les Joventuts Hitlerianes fins a la Revolució Cultural xinesa, passant per les mares sudamericanes.

    • Certament que si el jovent només reb missatges de desesperació i negativitat, al moment que algú els ofereix quelcom més que la misèria, s’aferrarà a ell com a clau roent.
      Depèn de cadascú els missatges que oferim als altres. Si són missatges de vida o de mort.

      Atentament

  6. Jo si que tinc por davant del terrorisme islamista, pero m’espanta mes l’actitud benpensant, innocent i confiada que detecto a la societat catalana, perque es el que donara mes ales als gihaddistes: Els massacrem i es dediquen a posar espelmetes i practicar el bonisme. Pagarem -paguem- car el disbarat migratori catala i europeu.

  7. Quina pena el que et va dir aquest noi… És llàstima saber que la gent ja no té ni valors, ni dignitat. L’educació que hem rebut és la que ens marca la vida. No sóc racista, ni masclista, ni feminista, ni millers de tantes altres coses que acaben amb ista, malgrat sóc Català i del món. He de reconèixer que els practicants d’aquesta religió no s’integren mai completament. Mai perden els seus costums. Ells fan que tothom s’adaptin a ells però per pena meva, ells no s’adapten en lloc. Jo vaig a qualsevol país i m’adapto a l’idioma i costums, diga’m català però per mi el respecte és el primer que hem de tenir quan vas a una casa que no és teva. I molt menys imposar la teva realitat. Ells ho fan, amb nosaltres, respecta’m i nosaltres ho fem. Sols vull fer una pregunta; si nosaltres els diguéssim a ella en els seus països; deixa’m fer el que crec: una esglesia; una escola laica; una de catòlica, una de la Waldorf i de Reggio Emilia… Què? Ens deixarien fer-ho? I una cosa més… Un no te feina de la seva i és català… Perquè no el subvencionen el pis, li donen un sou per no excloure’l socialment i que entri en zona de risc com sí que ho tenen altres ciutadans que vénen de fora? Respecte i igualtat senyors i senyores. Respecte i igualtat.

  8. Aquí el màxim terrorista no és cap dels jihadistes, ni l’Imam. El màxim terrorista és el Govern espanyol, ho torno a repetir perquè quedi clar, l’únic culpable de tota aquesta desgràcia ha estat el govern espanyol. El govern espanyol va ocultar als Mossos que l’Imam de Ripoll havia estat a la presó 4 anys. El Govern espanyol va ocultar als Mossos que l’Imam de Ripoll tenia relació amb l’Imam que va preparar l’atemptat de l’11M de Madrid. Si el govern espanyol hagués compartit aquesta info tant important amb els Mossos, segurament aquest Imam no hagués exercit mai d’Imam de Ripoll i tampoc hagués convertit joves i integrats musulmans pacífics en autèntics assassins psicòpates. A més, els Mossos li haguessin seguit els passos de ben aprop i s’hagués pogut evitar l’atemptat de Barcelona i Cambrils. El màxim terrorista d’aquesta desgràcia ha estat l’Estat espanyol. Que us quedi ben clar.

    • A l’Hipercor la policía no va fer desallotjar el centre comercial quan havia estat informada de la col·locació de les bombes. Mal fet, molt mal fet. Però els darrers responsables d’aquella matança van estar els criminals que van col·locar els artefacftes explosius.
      Ara també podem cercar les mil-i-una raons per culpar a l’Estat espanyol (com d’altres cerquen les mil-i-una raons per culpar a la Generalitat), però els responsables ultims dels assassinats han estat els criminals que han sembrat dolor i temor a Barcelona i Cambrils (i a Ripoll).

      Atentament

  9. Llegeixo totes aquestes intervencions i encara que no comparteixo les exposicions que s’hi han fet, celebro que es faci debat. És el que cal: pensar, parlar, posar en comú opinions encara que siguin divergents.
    La realitat es fa fent-la. Certament que el govern espanyol no ha estat lleial, com caldria, i ha amagat una informació que ens ha dut on ens ha dut. Però en última instància els qui han fet la matança en són responsables, ells i ningú més. Fem la realitat amb els nostres actes, tan si són lliures com si són induïts.
    Podríem posar més temes sobre la taula, però hi ha una cosa que com a dona em fa pensar. En aquesta discussió no hi ha cap dona, i això ja la fa bastant incompleta perquè hi manca una part de la realitat viscuda des del cos i l’esperit de les dones. Les dones en la cultura musulmana de base, no em refereixo pas a les que surten del marc -s’hi ha referit el jove El Amrani- estan tancades a casa. Quina influència voleu que tingui una dona a qui es tanca a casa sobre aquests nois que viuen entre nosaltres, que s’han format entre nosaltres? Aquella pobra mare d’un dels assassins ni tan sols sap el català, li havien de traduir el que deia. No tenia cap influència en els fills, tu calla. I ara els ha de plorar.
    Sí, s’ha de parlar molt, molt.