Mishima al Coliseum, o un regal abans de Nadal

17.12.2012

Que un concert de Mishima comenci amb en Santi Balmes dient “deixa créixer l’estrany” ja et fa pensar que alguna cosa diferent és a punt de passar. Com qui  penja una d’aquelles rajoles tan nostrades d’ “aquí hi viu un del Barça”, els Mishima van encendre aquest diumenge les llums del Coliseum de Barcelona. I se’l van fer casa seva. Sembla que la formació barcelonina li està agafant el gust a això de tocar en teatres, i després d’haver presentat “L’amor feliç” al Lliure, ahir van donar tota una lliçó de mise en scéne.

Mishima al Coliseum, ahir.

Perquè, deixem-ho clar d’entrada, el que Mishima va fer al Coliseum no va ser un concert. Podríem dir-n’hi festa, podríem dir-n’hi festival, podríem dir-n’hi “oh benvinguts! Passeu, passeu”. David Carabén i companyia se sentien tan còmodes que van convidar els amics, es van envoltar d’altres bandes, i així vam poder sentir alguns temes del grup passats pel sedàs de Love of Lesbian, Manos de Topo, Za! o Sisa, entre d’altres.

Sincerament crec que cal valorar i molt l’esforç del grup per oferir alguna cosa més de l’habitual. Sabien (saben) que ens tenen guanyats. Que cantarem les seves cançons, que els aplaudirem, fins i tot que ens alçarem de les butaques i quan ho farem. Per això mateix cal tenir en compte la seva voluntat per crear un espectacle únic, amb valor afegit, on el públic percep que li estan tornant el que ha pagat, i amb interessos. De les col·laboracions, segurament la més reeixida va ser la d’un Jaume Sisa portant-se al seu terreny “Guspira, estel o carícia”. Sens dubte un dels pics emocionals de la nit, de la mateixa manera que Miguel Ángel Blanca de Manos de Topo va protagonitzar el més divertit quan engolant la veu va deixar anar un “això és el més a prop que estaré mai de ser en David Carabén”.

Mishima, al Coliseum de Barcelona.

En definitiva, un regal. Una gran nit que encara no sabem si es convertirà en una tradició com passava a l’Heliogàbal, però que com a mínim segur que perdurarà en el vídeo de “El camí més llarg”, que el grup va aprofitar per gravar i, de passada, immortalitzar la nit en què el Coliseum es va convertir en casa seva.