“Miserachs Barcelona” al MACBA

20.09.2015

Fins al 28 de març teniu temps de veure al MACBA una exposició de fotografia centrada en les fotografies que Xavier Miserachs va fer per al mític fotollibre “Barcelona, blanc i negre”, editat el 1964. 

Xavier Miserachs Foto: Ricard Terré (1959)

Xavier Miserachs Foto: Ricard Terré (1959)

 

                  

L’any 1964, un joveníssim fotògraf, que després seria considerat com un dels grans mestres de la fotografia catalana de la segona meitat del segle XX, va publicar un treball que havia de convertir-se en un del més importants fotollibres dedicats a una ciutat. “Barcelona, blanc i negre” era un llibre de gran format (30x30cm) amb 400 fotografies en blanc i negre maquetat per Ràfols-Casamada, amb un pròleg de Pere Quart i peus de fotografia escrits per Josep Maria Espinàs. Una petita editorial, Aymà, va apostar per un gènere poc comercial i per un jove fotògraf de 27 anys pràcticament desconegut. Xavier Miserachs, que havia estudiat fins a cinquè curs de medicina, decideix, en tornar del seu servei militar, dedicar-se professionalment a la fotografia. Obre un petit estudi i es dedica a fotografiar a fons la seva ciutat i sobretot les seves gents. El seu estil, d’absoluta modernitat, està molt influït per les corrents estètiques del nou documentalisme i més concretament pels treballs de fotògrafs americans i molt especialment de William Klein, que amb el seu llibre “New York” (1956) havia iniciat una nova corrent estètica en fotografia.

Barcelona Blanco y negro. Primera edició 1964

Barcelona Blanco y negro. Primera edició 1964

El resultat va ser un llibre magnífic, convertit avui en material de col·leccionista i referència en el terreny del fotollibre, que tant de moda s’ha posat els darrers anys com a conseqüència de les reduccions de costos i els tiratges curts que han fet possibles les noves tecnologies. És important remarcar, com ho feia en la presentació de l’exposició, Toni, la germana del fotògraf, que Miserachs tenia només 25 anys i una Rollei quan va fer un dels treballs més importants de fotografia de la seva generació. I, a sobre, va aconseguir que li publiquessin…

Després d’una intensa carrera professional en molts camps, Miserachs va morir molt jove, als 61 anys, el 1998, deixant, però, una obra molt àmplia. En uns moments en què malauradament la gestió dels fons i arxius dels grans fotògraf ha estat en el centre de la polèmica, la família de Miserachs va decidir cedir-lo íntegrament per un període de 25 anys al MACBA per tal que aquest gestionés més de 80.000 negatius i diapositives amb tot el potencial i mitjans que ofereix una institució com aquesta.

Ara, uns anys després, es presenta el primer fruit d’aquesta col·laboració en una mostra que se centra exclusivament en el material del llibre. S’hauria pogut optar per fer una exposició antològica, amb una mostra àmplia de tota l’obra del fotògraf però el comissari de l’exposició, Horacio Hernàndez, sosté que les antològiques tenen un cert aire necrològic i per això han preferit centrar-se amb més profunditat en l’obra més significativa. Ja hi haurà temps, diu Hernàndez, per revisar altres materials de l’autor. D’altra banda i com a complement de l’exposició a partir del mes de novembre, en una sala annexa a les actuals, es presentarà tot el conjunt digitalitzat de l’obra que han realitzat els serveis del MACBA.

La proposta que se’ns ofereix – en la qual ha participat activament l’estudi d’arquitectura Langarica-Navarro- té uns formats museogràfics molt innovadors, poc convencionals per a una exposició de fotografia. Uns formats que sens dubte crearan una polèmica sobre la forma de mostrar les fotografies. Veureu per què dic això. La mostra s’estructura en cinc àmbits, cada un d’ells amb característiques pròpies i molt singulars.

A l’entrada, en el mateix vestíbul del museu, ens rep un mural integrat per una sèrie de fotografies de diferents dimensions encadenades que dibuixen el perfil de Barcelona vista des de la distància.

La primera sala està integrada per una sèrie de fotografies en gran format penjades d’una estructura metàl·lica que vol inspirar-se en una de les primeres exposicions en què va participar Miserachs acompanyat dels seus col·legues Masats i Terré a la galeria Aixelà de Barcelona el 1959.

Segona sala de l’exposició Foto: J.M.Cortina

Segona sala de l’exposició Foto: J.M.Cortina

 A través d’uns enormes murals accedim per una estreta obertura a la segona sala que està configurada com un carrer de la ciutat i els seus racons amb una estructura de caràcter tridimensional. Sobre els fons dels edificis i les botigues es destaquen, retallades a tamany real, les imatges de les persones que es passegen i hi habiten, il·luminades en ocasions amb llums de color que les ressalten.. Com apuntava Hernández en la presentació, les fotos de Miserachs estan plenes de gent i de vida i s’ha volgut amb aquest muntatge traduir aquesta impressió de manera que sembli que els retratats surtin a veure’ns passar pel seu carrer.

Entrem en la tercera sala que ens acull amb un joc de grans panells i miralls fins al sostre en els que se’ns presenten retallats sobre uns fons intensament acolorits els retrats d’una munió de personatges que ha retratat Miserachs. Les figures apareixen, es difuminen, s’esvaeixen i són substituïdes per unes altres, en una mena de diorama. És un espai que ens acosta a una de les places de la ciutat per on desfilen els personatges, però ara desconnectats totalment del seu ambient.

   Detall de Tercera sala de l’exposició  Miserachs                     Foto J.M.Cortina

Detall de Tercera sala de l’exposició                       Foto J.M.Cortina

Finalment, arribem a la quarta i darrera sala que, després d’aquest recorregut molt imaginatiu que s’aparta de la museística fotogràfica clàssica, es dedica més específicament al llibre com a objecte. Es mostren les diferents edicions físiques del llibre i en una gran pantalla en forma de llibre obert van passant una darrera de l’altra les pàgines del llibre en grandíssim format, en una projecció que dura una mitja hora.

Per a alguns aquest plantejament pot ser considerat frívol i proper a una dramatúrgia teatral o fins i tot pròpia d’un parc temàtic. Una presentació que no respecta la naturalesa fotogràfica essencial de l’obra de Miserachs, molt austera i en blanc i negre. Per a d’altres, en canvi, aquest formats poden ser considerats imaginatius i innovadors i poden resultar atractius per a un públic més ampli i contribuir així a la difusió de l’obra de Miserachs. Sens dubte el debat està servit!

També hem d’explicar que, amb motiu de l’exposició, s’ha publicat un fotollibre-catàleg a càrrec de l’editorial R.M. amb la col·laboració dels dissenyadors gràfics Ramon Pez i Laia Abril. La publicació és molt interessant per vàries raons.

En primer lloc, perquè es recupera així un llibre mític que ja no es troba a les llibreries. Però es fa amb un disseny i un format molt actuals en la línia dels fotollibres que avui es produeixen. Fotos dels anys cinquanta, que segueixen plenes de modernitat, però editades amb les formes més actuals. El llibre s’ha imprès en dues versions amb característiques diferents; un amb una enquadernació clàssica, i l’altra que ofereix les seves fulles sense relligar per tal que el lector pugui veure les fotografies a doble plana sense els inconvenients que sempre produeix el relligat convencional. La impressió està també molt cuidada i aconsegueix uns acabats que s’apropen molt al d’aquell que a l’època s’anomenava gravat al buit, amb contrastos molt potents.

Tant pel formats expositius innovadors que ens proposa, com pel llibre que acabem de descriure, crec que aquesta exposició, a més de mostrar-nos l’obra d’un gran fotògraf, pot despertar l’interès d’un públic més ampli que el que acostuma a visitar les exposicions de fotografia.

Trobareu més informació i obra de Xavier Miserachs en aquest perfil del fons digital Fotografia a Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Comparteixo la descripció de Cortina, i hi afegeixo que em sembla absolutament imprescindible recuperar (mira que és senzill) els textos d’Oliver i d’Espinàs, que dedueixo que són d’una riquesa important. Jo ho he demanat al MACBA i us encoratjo a fer-ho també. L’esposició és molt commovedora.