Miserachs Barcelona. A la recerca del temps perdut

En la carrera de Xavier Miserachs, el llibre Barcelona, blanc i negre (1964) és una fita que en realitat transcendeix la figura del fotògraf fins al punt d’influenciar decisivament en el panorama de la fotografia a casa nostra. Per això no deixa de sorprendre l’estructura de la mostra, on l’obra de l’autor queda clarament subordinada a la proposta en trobar-se les imatges disposades en espais de contingut ben diferenciat, bo i seguint un model certament llunyà de la tradició clàssica: panells, diorames i projeccions configuren una opció -comissariada per Horacio Fernández– on la idea és integrar l’espectador en un itinerari suggerent en si mateix al preu de diluir en el muntatge aquella qualitat que, intrínseca, defineix a Miserachs com a exponent excepcional del reportatge fotogràfic: l’íntima mirada en la construcció d’una estètica humanista.

Però allò que importa de veritat és el vincle entre l’obra i el fotògraf. En aquest sentit, a Barcelona, blanc i negre Miserachs s’inclina per una èpica anònima on justament el blanc i negre recalca la noció d’escena d’una urbs popular en plena transformació social. I és que Miserachs cerca integrar la humanitat en el paisatge urbà mitjançant l’expressió continguda del retrat i una plasmació de la llum carregada d’aires neorealistes. A parer meu, més enllà de la influència de The Family of Man -l’exposició itinerant organitzada pel MoMA a meitats dels anys cinquanta- i dels postulats d’un fotògraf tan fonamental com Robert Frank i el seu concepte de “nuesa fotogràfica”, el nostre autor troba el seu llenguatge: un diàleg, altrament constant en fotografia, entre la subjectivitat del jo i la imatge com a document social.

Miserachs, en definitiva, crea un relat únic on sí que té un estatus la idea de seqüència. La plàstica de Barcelona, blanc i negre es caracteritza per una gamma de grisos matisada com a reflex d’un determinat context històric. El rol de l’arquitectura és generós com a rerefons del principi rector de l’obra: el retrat; gènere que troba en Miserachs esperit d’inventiva i una certa gosadia. No debades, l’extens ventall de composicions guarda un comú denominador quan, sempre que ho exigeix l’estructura de la imatge, diversos plans d’existència s’interrelacionen en una mateixa fotografia. Miserachs, en aquest sentit, és un autor que sovint aposta clarament per obrir quadre i un mestre a l’hora de jugar amb la perspectiva i la cohabitació d’espais diferenciats.

És, doncs, Barcelona, blanc i negre una fita no només de la fotografia catalana, ans també de la idea de relat en el marc de l’evolució general del reportatge. Per tant, seria trist caure en l’error de la nostàlgia i preguntar-se que en queda d’aquella Barcelona. A res o poc contribueixen els laments i sí, en canvi, repensar la ciutat en termes de modernitat a partir de la vigència de la seva concepció de la fotografia com a assaig i llur essencial contribució a la gran tradició fotogràfica europea.

Trobareu més informació i obra de Xavier Miserachs en aquest perfil del fons digital Fotografia a Catalunya.