Miró, desig de llana

13.04.2019

El tapís penja com un enorme vedell escorxat. La dimensió impressiona. De les visites amb l’escola en recordo erròniament la ubicació al primer tram de la col·lecció permanent, en una mena de vestíbul. Veig que no és així: el tapís està situat a la meitat del recorregut. És dijous al matí i la Fundació Joan Miró està plena d’estudiants i visitants estrangers. Les sales estan vives: els grups observen el que acullen. Pintures, esbossos, escultures i tapissos. Totes les obres descansen com ho fan habitualment. Totes menys una: el Tapís de la Fundació, que ha passat recentment per un procés de conservació. Feia quaranta anys que no s’havia mogut. Ni un centímetre. Tot aquest temps ha estat penjat i recolzat a la paret de la sala. Ara es pot visitar –fins al 12 de maig– de manera circular. Era un misteri l’estat en què es trobarien els materials amb què va ser confeccionat.

El tapís penja com un enorme vedell escorxat. | © Fundació Joan Miró. Barcelona, 2019. Foto: Oriol Clavera

El tapís –obra icònica– va ser instal·lat a la Fundació el mateix any de la seva confecció: el 1979. Les intervencions fetes fins ara havien estat sempre per l’anvers, d’on, principalment, se n’havia expulsat la pols ambiental. Amb el procés de conservació, el tapís s’ha enretirat del mur blanc on està fixat normalment i s’ha pogut conèixer el seu estat absolut. «No sabíem què ens trobaríem, en quin estat estaria el tapís», diu Elisabet Serrat, restauradora de la Fundació.

El desig de Miró

Poder visitar l’obra circularment era un «desig exprés» de Miró. El pintor no va poder complir-lo: les dimensions de l’obra van ser superiors a les previstes i, tècnicament, el tapís no podia quedar permanentment suspès. S’ha aprofitat el projecte de conservació per consumar pòstumament aquest desig. El tapís està suspès els dies màxims aconsellats.

Una pantalla al lateral de la sala indica que podem fer el tomb. «Molta gent es queda aturada al davant. Altres entenen que es pot donar la volta. Tenim una cultura de visita que ens fa adoptar una posició passiva. Hem volgut oferir la possibilitat de rodejar l’obra. Una de les línies de la programació d’aquest any és mostrar les fórmules que fan possible un altre tipus d’experiència de visita. Són coses que el museu ja ha anat fent. Petits gestos que intenten canviar la idea de visita. Volem oferir una experiència global dins del museu», sosté Amanda Bassa, membre del Departament de Premsa. El canvi de direcció –Marko Daniel dirigeix la Fundació des del 2018– ha vigoritzat aquesta filosofia: «La tendència museogràfica actual és explorar altres formes de relació del visitant amb l’obra d’art».

© Fundació Joan Miró. Barcelona, 2019. Foto: Oriol Clavera

Miró, Royo i les cinc teixidores

El Miró tèxtil es remunta al 1970, que és quan neix la col·laboració entre el pintor i l’artista tapisser Josep Royo. Les primeres obres conjuntes són els ‘sobreteixims’, peces que combinen pintura, collage i tapisseria. Fustes, cordills i paraigües sobre grans teles, per exemple. Aquell any, Miró inaugura el Tapís de Tarragona. La col·laboració continuarà amb el Tapís del World Trade Center (1974, destruït durant l’atemptat de l’11-S) i el Tapís de la National Gallery de Washington (1977). Miró traspassarà i condensarà en els teixits «l’expressió del seu llenguatge pictòric».

Pel que fa al Tapís de la Fundació, Miró traçarà –primer– el dibuix preparatori, el projecte. Un dibuix sobre paper –no exposat– on plasma el que vol traduir a un format tèxtil. Un dona, un ocell, la lluna, l’estrella i el cel. Les grans figures del «vocabulari de signes» del pintor. Royo recull l’encàrrec de Miró de convertir aquest esbós en tapís. Al dibuix hi ha, per exemple, esquitxades: Royo aconseguirà aquest efecte. Es comença traslladant l’esbós a un paper-cartró de la mida prevista del tapís. Aquesta estructura real permetrà iniciar la confecció de l’ordit amb cordills blancs de dalt a baix. Sobre la trama de l’ordit es pintarà la silueta del dibuix i les teixidores començaran a embastar les llanes de colors i les fibres naturals, horitzontalment.

Miró i Royo supervisen i treballen l’obra plegats: «Van organitzar un equip de persones que treballaven el tapís. Ells dos i cinc teixidores. No sabem amb exactitud el temps que van trigar a confeccionar-lo». L’obra la signen tots dos. El dibuix del tapís és lineal. Miró ressegueix les figures amb color negre. És la silueta, que l’artista omple de colors: groc, blau, vermell, verd i morat. Utilitza llanes pigmentades per al dibuix i fibres naturals –jute, cànem i lli– per al fons, d’un color cru.

Abans de començar les feines de conservació, el gran misteri era el dors: desconegut, invisibilitzat. El primer pas va ser separar el tapís de la paret. Aquests dies, l’obra penja d’unes politges lligades a dues barres de ferro. L’obra pesa una mica més d’una tona. «Per darrere, el tapís porta una lona. La meva intervenció ha consistit en –en primer lloc– netejar la lona. Aspirar-ne la pols que tenia acumulada. Pols de quaranta anys. Un cop neta, ha calgut aixecar-la per veure com estava el tapís per l’altra banda. Hem vist que està en perfectes condicions. La lona ha fet la seva funció: protegir la llana i les fibres de les agressions exteriors», explica Serrat, que ha aplicat vapor a les fibres per rebaixar-ne la tensió.

La pols s’ha acumulat a la superfície i no ha penetrat a les llanes de l’interior: «Retirar la lona ens ha donat molta informació sobre l’estat dels teixits interiors. Les condicions ambientals del museu estan controlades i són estables; no hi ha extrems d’humitat ni de temperatura. Gràcies a aquestes condicions, el tapís s’ha pogut conservar molt millor que en una zona amb una humitat alta, per exemple».

Com ha afectat el pas del temps a la pigmentació de les llanes? «Durant quaranta anys el tapís ha anat rebent la llum ambiental de la sala. Amb el temps, els colors perden força, es descoloreixen. Ens hem trobat llanes que no han vist la llum en quaranta anys. En aquestes llanes hem trobat els colors originals. Comparar davant i darrere evidencia que hi ha colors més degradats que d’altres. Hem pogut comparar quins han perdut més intensitat. Si comparem cara i dors, els colors que més han patit més són el vermell i el groc». 

Fem el tomb i ens situem al darrere de l’obra, que podem observar de molt a prop. «Podem veure la manera de treballar de les teixidores. Normalment un tapís es treballa per darrere, que és per on es fan els nusos. Tot i així, en aquest tapís també tenim nusos per davant. Està treballat pels dos costats. Els nusos, però, tenen una major visibilitat per darrere». En aquest sentit, Miró va concebre una obra bifacial: anvers i revers són cares igualment valuoses. En un cantó del dors del tapís hi ha penjada la llançadora. «No sabem si Miró la va deixar per oblit o expressament», explica Serrat.

El procés de conservació va acabar el 26 de març. La intervenció s’ha fet a la mateixa sala. Serrat s’ha ajudat d’un elevador. Els visitants han pogut seguir els treballs en directe. El següent pas serà fer un estudi colorimètric sobre l’evolució i la degradació del color. S’espera, per altra banda, que amb l’estudi posterior també es pugui saber quines empreses van fer les llanes i quins pigments es van fer servir. Els processos de conservació restauració impliquen sempre una indagació de l’obra, estimulada per les pistes que ha escampat la labor de cura.

La conservació del tapís s’ha pogut costejar –en part– gràcies al sopar de mecenatge organitzat el setembre passat per l’Hotel Majestic i la Fundació Joan Miró. La suma recollida va ser de 18.000 euros. La col·laboració entre l’hotel i el museu s’explica sobretot per les visites que Miró feia al vestíbul del Majestic, on penjava un quadre de Modest Urgell, referent i preceptor del pintor. Sovint, Miró s’acostava al passeig de Gràcia per, només, contemplar la pintura, avui ubicada en un altre punt de l’hotel.

La llançadora. | © Fundació Joan Miró. Barcelona, 2019. Foto: Oriol Clavera