Mircea Cărtărescu o la postmodernitat romanesa

26.10.2015

Mircea Cărtărescu (1956) és el poeta convidat al cicle Dilluns de Poesia, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes i l’Arts Santa Mònica. Cărtărescu serà a l’Arts Santa Mònica el dia 14 de novembre a les 19h, acompanyat del seu traductor, Xavier Montoliu, que ens presenta aquí la seva poesia.

Mircea Cărtărescu participa al XXX Festival Internacional de Poesia de Barcelona | Foto Pep Herrero

Cap a finals de la dècada dels setanta del segle passat una nova generació d’escriptors comença a afirmar-se dins la literatura romanesa. Són joves, s’han gestat en cenacles literaris –al Cenacle dels dilluns amb el crític literari Nicolae Manoescu com a mentor d’aquest grup (per cert, el proper 2 de juny participarà en un acte d’intercanvi literari amb escriptors catalans), o d’altres cenacles com el de Mircea Martin o Ovid S. Crohmălniceanu- on van concebre una mateixa visió creadora. I porten texans. És l’anomenada generació optzecistă, és a dir, la generació dels vuitanta, o anomenada també la generació amb texans.

És una generació que comparteix unes afinitats i un to inconformista, i que s’havia beneficiat d’una relativa obertura universitària en la dècada dels setanta. La majoria d’aquests autors són estudiants de lletres o acaben de llicenciar-se en filologia. Volen escriure. Volen estar connectats de nou a la cultura occidental. I volen reformar la literatura romanesa malmesa pels estralls de la dictadura comunista i els excessos contra la cultura i la societat civil comesos per la censura del règim i el control de la Securitate, que havia instaurat una propaganda de partit i havia dictat un seguit de clixès literaris, de caire estalinista primer, contra els quals poetes com Nichita Stănescu (1933-1983), Marin Sorescu (1936-1996), Ileana Mălănciou (1940)–que fa dos anys ja va participar a la Setmana de Poesia de Barcelona juntament amb la jove poeta Svetlana Cârstean al costat de Francesc Parcerisas i Marc Romera que llegiren respectivament les traduccions al català- o Ana Blandiana (1942), van saber mantenir-se fidels per sempre a uns criteris de dignitat sense haver d’emprendre ni el camí de l’exili –l’anomena literatura de la diàspora- ni tampoc caure en el parany de la perfídia monolítica dictatorial.

És aquesta nova generació la que aconsegueix concebre un nou paradigma literari i sintonitzar amb el model anglosaxó la qual cosa trenca amb la tradicional influència francesa o germànica més extesa durant el periòde interbèlic, considerat per per tothom l’època d’or de la literatura romanesa i que, malaurament per als lectors catalans, encara no es troba traduïda. Qui sap si l’aniversari dels 25 anys de la caiguda del comunisme a Romania (desembre de 1989) que es commemora enguany pot servir d’estímul per posar remei a aquests mancances en el nostre sistema literari.

D’aquesta generació, en sobresurt Mircea Cărtărescu, nascut a Bucarest el 1956, una veu impregnada d’aquesta efervescència que el va portar a escriure primer poesia, i posteriorment prosa i assaig. Traduït a moltes llengües (francès, anglès, alemany, italià, polonès, búlgar, basc i castellà –per Marian Ochoa, a l’editorial Impedimenta) ha vingut a Barcelona –en uns moments en què ha renunciat a altres invitacions per concentrar-se en una altra obra- convidat de fa temps per Sam Abrams, bon coneixedor de la seva obra i de molta poesia romanesa moderna i contemporània.

La seva generació va suposar una ruptura total amb la generació anterior i va comportar l’arribada d’una manifestació escrita, tant en prosa com en poesia, la postmodernitat –el mateix Cărtărescu es va doctorar amb la tesi El postmodernisme romanès-, altament influenciada per la literatura nord-americana i els moviments beat, hippy i punk. Se sentien lliures perquè ja no suportaven la doctrina ideològica i escrivien lliurament, a pesar que la censura continuava funcionant, perquè abordaven la realitat a través de l’art.

Conegut primer de tot pels seus llibres de poesia (Poeme de amor, Totul, etc, o en llibres col·lectius Aer cu diamante), despunta pel seu projecte Levantul –una epopeia heroico-còmica i un veritable manifest litearari postmodern on concep un periple per la història de la literatura romanesa prenent com a model tècnic un dels capítols de l’Ulisses de James Joyce i on l’autor assaja tots els estils poètics romanesos. Com a narrador de contes curts i novel·lista destaca, entre altres, Nostalgia, Lulu i la trilogia Orbitor, obres que l’han consagrat com la veu més potent del panorama contemporani de les lletres romaneses. Els seus dos darrers llibres publicats de prosa curta són De ce iubim femeile [Per què estimem les dones], „un homenatge a les dones perquès són dones” i Frumoasele străine [Les belles estrangeres], tres contes o tres road movies units per una sola veu.

Cărtărescu, ell confessa, escriu a mà –abans que escriure a l’ordinador- i si durant una setmana hagués de renunciar a escriure podria deixar estar la literatura però no el seu diari que va començar aproximadament quan tenia setze anys i que a partir de la seva trentena publica periòdicament en romanès en entregues de set anys de la seva vida. Un diari de caire filosòfic amb cites literàries i que és, de fet, un diàleg amb ell mateix.

Mircea Cărtărescu ahir a Barcelona | Foto Pep Herrero

Altament apreciat tant al seu país on continua essent un fort impacte entre els lectors i la generació següent (ell també ha portat un cenacle literari del qual han sortit poetes com Svetlana Cârstean; i és professor del departament de Literatura romanesa de la Universitat de Bucarest) com també internacionalment per la seva producció literària (de prosa amb poesia) i el seu tarannà proper i familiar però també amb una capacitat d’observació de la realitat que filtra amb un subtil i lleugerament humor àcid irònic i grotesc.

El lector recordarà que l’any 2012 va guanyar el prestigiós premi de literatura internacional Haus der Kulturen der Welt, al qual era finalista Jaume Cabré per Jo confesso.

Cărtărescu sempre confessa que el seu somni no realitzat ha estat el de tocar en una banda de rock o ser traductor de dimanche dels poemes de Bob Dylan. Potser per això, quan era molt més jove i encara era estudiant d’institut, es va enamorar de Natalie Wood, i passejava amb ella per Bucarest, „sobretot a la tardor era molt bonic. Anàvem per les fulles pansides, ningú no ens comprenia, érem massa sensibles, massa diferents… Natalie, li deia, oh, Natalie, Natalie, Natalie, és tan bonic el teu nom… saps, Natalie, ara no sóc res, mentre que tu ets famosa, tens una filmografia darrere teu, però treballaré, Natalie, ja ho veuràs…”

Trobareu més informació sobre aquest acte al web de l’Arts Santa Mònica

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Magnífica i sensacional crònica!!
    Mircea quan recita els seus poetes es fa sentir molt proper i apassiona. Ara ja s’ha instal·lat en el nostre imaginari.
    Felicitar al sr Montoliu per la seva acurada traducció -que ens vinguin moltes més- i també al director del Festival de Poesia per haver-nos presentat Cărtărescu al Palau de la Música.