Miquel Pairolí, la mort i l’esperança

3.01.2016

Carles Puigdemont ha tancat el seu discurs d’investidura amb una referència a l’escriptor gironí Miquel Pairolí. A l’últim número de la revista El Procés hi ha tot un monogràfic dedicat a Pairolí, un dels grans prosistes de la literatura catalana. Quim Curbet el recorda amb aquest article.

Miquel Pairolí

Miquel Pairolí

A vegades ens sembla que viure es fa feixuc, però viure és fàcil, el que costa és morir. La vida ens envolta i ens acomboia, vivim de pura contemplació, els crepuscles ens esperen pacientment, ordenats i simples, cada dia. Les relacions humanes, els moments de soledat i contemplació, els instants d’ardor i flames i tots els anys de cendres són anècdotes trivials en el correlat natural de les coses.

Viure és recordar. La memòria no ens deixa descansar i constantment ens apareixen imatges de llocs i de persones, de moments plaents i de fets dolorosos. Tot torna a cada instant, com si no fóssim capaços de digerir-ho bé. I, per si no fos poc, a sobre de les experiències viscudes, se’ns acumulen les altres, les literàries. Noms d’indrets inexistents, de personatges de ficció, històries fantàstiques que anem guardant com si les haguéssim viscut de veritat.

Hi ha a qui li sembla que escriure és una tasca extraordinària, però qui més qui menys ho sap fer, el que costa és trobar lectors que sàpiguen desxifrar la complexitat fastuosa dels pensaments dels escriptors i que acabin assimilant els seus desequilibrats somnis. En Miquel Pairolí va intentar viure i va intentar escriure, cosa que hem fet molts de nosaltres, però ell a més, va trobar els seus lectors, uns lectors fidels i apassionats que hem llegit la seva obra i que ens l’hem fet nostra.

Potser per aquesta raó, se m’apareix sovint el mig somriure perenne d’en Miquel Pairolí, fixat per sempre en aquella fotografia que li vaig fer un dia, amb el fons difuminat d’un mur de la Girona vella al darrere, i penso que jo també sóc ell, que jo també he enfonsat les mans a la terra i que he vagat pels indrets on ell ho va fer, que he viscut una vida semblant i que m’espera una mort com la seva, per poder-la encarar com ho va fer ell, potser amb l’esperit del príncep de Salina: «Mentre hi ha mort, hi ha esperança».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Benvolgut President Carles Puigdemont: Jo també en tinc dins del meu cor que la mort és la gran esperança que Jesús com a fill de Déu ens va donar a tots els humans, la seva hermosa i gran resurrecció, i com en Miquel Pairolí, també cuidant i estimant les plantes he tocat la terra, la terra que van treballar els avis els besavis i la mare, el pare va treballar al port, aquesta terra que Déu ens va donar per a viure i estimar-nos els catalans/es, i en sento i penso com en pensava el “Príncep del Poetes” únic i gran patriota, i gran estimador de la llengua que ens la va fer reviure, i també en tinc dins meu tots els dolors que els meus en van passar que en van ser forçes i molts, i penso el que en deia en Jacint Verdaguer i Santaló que ens havíem d’estimar sempre passes els que en passes, i jo amb la pena de la malaltía autoinmune que em fa patir tan i tan perquè en sento cercada doncs tinc el teixit sec i noi puc tolerar ni pel carrer ni la olor de tàbac ni les pintures de l’oli, ni les de les parets, ni les bàcteries de la suor, ni la bruticia, ni segons quins productes químics, i que per a això no hi ha cap mena de solució, apart d’altres greus problemes que crec que aquesta malaltía al ser del teixit connectiu em provoquen i les haig d’anar passant i suportant amb tota la meva bona voluntat, per tan en penso com en Miquel que la mort és una gran esperança, i que hem de salvar la nostra identitat perquè tots els que en deixaran la vida física hauran de creuar la mort, i per a mí la mort n’és vida, espero la gran misericordía de Déu i que em perdoni els meus pecats i m’obri les portes del cel, allí tal i com en deia en Jacint Verdaguer i Santaló en tíndrem la nostra Pàtria, però hem de salvar-l’ha i preservar-l’ha perque en sóm una Nació, i un poble sense identita no és poble, i jo en pràctico el sentiments d’en Mossén Cinto, que era una de les persones més pures que han existit en el passat que el passat en forma part del present i que hem de salvar-l’ho per a preservar els seus mots, i les seves costums, i que mai és pugui perdre aquesta nostra identita, per als meus, per als teus, per als de tothom jo ho prego, i confio que entre tots els parlamentaris en sabreu trobar la formula en que la nostra llengua i la nostra identitat en quedi força i perfectament reflexada dins de la somniada per a tots/es els qui estimen la nostra terra i la nostra gent i la nostra llengua i cultura en les fulles del llibre que jo en considero que en serà el més important de Catalunya, tret del de la Biblía. I per a tots/es us escric la poesía AMOR d’en Jacint Verdaguer i Santaló, i agraeixo amb tot el meu cor i els meus sentiments la gran generositat que ens ha donat a tots/es els catalans/es el President Mas, que Déu el beneeixi, i que la sort us acompanyoni en tot aquest llarg i dur i díficil camí que heu emprés per a que és faci la República Catalana, i és reconeguin els drets d’identitat de poble que n’és una Nació. Us dessitjo tota la sort de trobar les formes adecuades, i saber trobar els camíns per a guanyar tot el possible per a la Nació Catalan, s’acomiada de vos amb una sincera i fidel i amable salutació
    Ramona

    AMOR

    Jesuset hermós
    mon cor vos adora,
    claror dels meus ulls,
    estel de ma glòria.
    Mon cor sempre us diu
    la mateixa cosa,
    però ja us diu prou
    si el vostre l’escolta.
    Trobador novell,
    sé sols una troba,
    mon llaüt és xic,
    té sols una corda;
    i mon pit un sol
    amor que el devora.
    Com lo vent que brunz
    i la mar que ronca,
    la fulla que es mou
    i l’aigua que brolla
    i el zèfir que riu
    tot besant la rosa,
    com lo cant del sit
    i el plor de la tórtora,
    l’amor quan és gran
    té sols una nota.
    Jacint Verdaguer i Santaló

    Norta: Jo només en tinc una sola corda, la que estima Jesús, i estima la Pátria.
    Ramona Ibarra i Solà (lliri de pastor)