Miquel Pairolí i una serra d’or

2.12.2016

En Miquel Pairolí va ser —és, de fet, perquè l’obra no caduca— un excel·lent escriptor. Un escriptor conscient i professional. O, més que no pas professional —que també, per descomptat, perquè la seva professió era escriure, des del vessant del periodisme—, un escriptor autènticament vocacional. Vocacional i radical, a la manera diguem-ne flaubertiana: dels que podia passar-se moltes hores buscant l’adjectiu convenient o rumiant el verb necessari, meditant sobre l’escaiença o no d’encastar un substantiu en una frase determinada, valorant el ritme d’un fragment i la relació ben travada entre els diversos paràgrafs d’un text.

Miquel Pairolí | Foto: Jordi Soler

Miquel Pairolí | Foto: Jordi Soler

Tenia molta cura de tot això, en Miquel. Fins en la mida més breu i més apressada de la seva producció, els seus magnífics articles, es mostrava, si se’m permet, com un obsés de l’estil. No sé on explica que escriu un article al vespre i el deixa reposar fins a l’endemà, per acabar-lo de polir unes quantes hores més tard, amb llum de dia. És per això que dic que era un escriptor amb plena consciència, i un autor excel·lent, deixeu-m’ho apuntar d’entrada. Aquella mena d’autors que inverteixen tant de temps escrivint com rellegint i retocant el que han escrit. Aquella llei de creadors que abandonen una mica a desgrat allò que han firmat —abandonar, en aquest cas, vol dir lliurar-ho a la impremta, desprendre-se’n perquè el llibre es faci del lector—, sabedors que, si no fan un cop de cap, la terrible pruïja perfeccionista pot acabar devorant-los i, en el pitjor dels casos, emmanillant-los i tot de per vida. No, potser ara n’he fet un gra massa: en Miquel no tendia al silenci. Però, en canvi, em fa l’efecte que tenia sempre present que la bona literatura ha de merèixer trencar el silenci, ser més bella i més significativa que l’absència de paraules i de veu. Això pot semblar una obvietat, però no ho és pas. No gens, no ho és!

En Pairolí sabia que talent i èxit no acostumen a anar de bracet. Ho deixa escrit en una de les entrades d’Octubre, el seu últim dietari: “És habitual que el talent no reculli gaire res més que indiferència, silenci, incomprensió, retrets a mitja veu, a tot estirar respecte i un educat reconeixement minoritari”. Ell mai no es va deixar enllaminir per la mel de l’èxit. Certament, el van temptar els cants de sirena de Barcelona, la gran encisera, per via de l’altaveu periodístic. Llavors, a la primeria dels noranta, ell ja era un periodista de prestigi. L’experiència de la capital va durar relativament poc, suposo que perquè en Miquel enyorava el seu cel, i el seu terrer, la seva contrada, la vida retirada (que té relació, esclar, amb la vida a pagès, més que no pas amb la que es fa a ciutat, marcada pel traüt).

És un autor arrelat a la terra, anava a escriure aferrat. (Però també arrelat al seu cel, que va ser necessàriament un cel net, en què, de dia, la llum lliscava i, a la nit, hi cabia la llum justa de les seves estrelles, tanta com pugui fer-se-n’hi, però no pas menys que això.) La seva literatura, i no solament la de no-ficció —o la del jo, com se’n diu ara—, conserva la sentor de la terra, una particularitat que jo valoro moltíssim. I quan dic la sentor de la terra vull dir, esclar, també la de tot el que hi creix i la de tot el que hi pesa, fins la de les coses que s’han corromput o que puden, per estantisses o per manca de renovació. És una literatura que fa olor, i que té gust, i que se sent. Una altra cosa és que el comú dels llegidors tingui, avui dia, encara paladar, i un bon nas, i una oïda neta de cera i noses.

I és, per damunt de tot, la d’en Pairolí, una literatura de l’observació, i, com deixa escrit a L’enigma, el dietari de 1999, una literatura “companya de la vida”. O, si ho voleu expressat altrament, una literatura de la contemplació: l’esguard tàctil —i, de vegades, prènsil— d’en Pairolí es posa damunt les coses, les reconeix, ens les fa presents, reals. Evocadores, molt sovint. D’aquest dietari que esmento, llegiré unes quantes frases de l’anotació “L’espectador de la neu”, per exemplificar tot això que apunto:

“La neu, quan es fon, provoca aquella malenconia de les coses irrecuperables, de la bellesa que s’esvaeix i que no tornarem a contemplar. Vindrà una altra neu, potser, però ja no pas aquella que ara el sol liqua”.

Mireu, aquesta introducció de capítol em recorda, tal vegada per la qualitat suggeridora, i per l’encert de la idea, un conegut poema de Marià Manent titulat “La neu que es fon”, de l’obra que du el nom de La ciutat del temps:

La neu que es fon és una blanca
geografia: illetes, continents;
i una zoologia: hi ha daines, arments,
foques al mar i un ibis a la tanca.

Talment el son, fosa la llisa
unitat vigilant, conjura un món
de solatge, més viu i més pregon,
que la tenebra irisa.

El text d’en Miquel continua així, una mica en paral·lel, al meu entendre, a aquesta llei de meravella revelada dels versos manentians:

“Aquest sentiment de fugacitat, de nostàlgia, s’accentua també perquè la fosa de la neu és la fi natural d’un fenomen que s’inicià amb el pressentiment de les primeres volves i que té la virtut d’embadalir. Per a les persones que habiten en territoris on neva poc, veure nevar és com mirar el mar per a la gent de muntanya: provoca fascinació. Veure nevar, sota una manta de núvols gruixuts, llisos i voluminosos, que cobreixen tot el cel, amb el vent empenyent els borrallons, en aquell gran silenci amb què cau la neu, amb el vol baix i erràtic dels gavians, crea una sensació d’excepcionalitat de la naturalesa, de recolliment íntim i de pau. Això suposant que no tingueu res a fer i que mireu els camps de darrere els vidres estant i amb el foc encès”.

La gran literatura té a veure, esclar, amb la tria de les paraules justes, i amb el fet que aquesta tria ens faci avinent una raó poderosa o ens deixi expedita una via cap al transcendent.

Miquel Pairolí

Miquel Pairolí

Vaig conèixer en Miquel Pairolí l’any 1990. Aleshores, jo treballava a l’editorial Columna. Pel febrer d’aquell any, ell hi va publicar un dels seus primers títols, el dietari sense dates Paisatge amb flames, tan breu com substanciós. A la dedicatòria que m’hi va escriure amb lletra blava, del 14 de març de 1990, hi llegeixo: “Per a en Jordi Llavina, que ha sabut dur a bon port aquesta nau de complicada i atzarosa que és fer un llibre. Moltes gràcies, Jordi. Miquel Pairolí”. S’hi va deixar la singladura, o algun altre mot, bé que s’entén perfectament el que vol dir. A partir d’aquell, em va dedicar alguns altres llibres més, perquè, després de treballar en el món de l’edició, vaig fer, durant un munt d’anys, de periodista, i sempre que ell treia un llibre jo, indefectiblement, l’entrevistava. L’escriptor de Quart mai no va deixar de tenir present aquell nostre primer contacte. L’endreça que va escriure en el meu exemplar de L’enigma, posem per cas —obra del 1999—, evocava la nostra coneixença arran de la publicació de Paisatge amb flames. Però m’emociona molt més la dedicatòria que em va cal·ligrafiar en l’exemplar d’Octubre, l’octubre mateix de l’any 2010. Diu així: “Per a Jordi Llavina, amb qui hem anat fent camí, des del Paisatge amb flames de fa vint anys a aquest Octubre d’ara mateix. Amb l’amistat de Miquel Pairolí”.

Dedicatòria Pairolí

Dedicatòria de Pairolí

Són vint anys, en efecte: de l’any 90 del segle passat al 10 d’aquest nou segle, i d’aquest, també, nou mil·lenni. Vint anys que contenen l’obra tan valuosa de Miquel Pairolí, tan variada i tan coherent alhora. Vint anys, quatre lustres: ell que hi va reflexionar tant, sobre el temps! Ell que tenia no un, sinó dos rellotges de paret: “Tinc dos rellotges de paret, de pèndol, amb tendències contràries pel que fa a la definició del temps. L’un sempre s’afanya a avançar-se; l’altre s’endarrereix” (la cara i la creu, per tant; la carrossa del cavall blanc i la carrossa del cavall negre de Plató). No va conrear explícitament la poesia, bé que tot, en la seva literatura, està impregnat de sentit líric. Tot. Llegiu, posem per cas, la magnífica novel·la Cera. O contesteu, si no, aquesta pregunta: ¿Qui, que no tingués en el fons ànima de poeta, ens podria haver donat un argument tan intrigant i bell com el d’El manuscrit de Virgili? És la història que només es podia empescar un poeta, encara que fos un poeta deutor de la ratlla llarga i del paràgraf, per comptes del vers i de l’estrofa!

De la que he esmentat primer, Cera, novel·la de l’any 2008 que jo recordo haver llegit un cap de setmana d’hivern en un apartament de Cadaqués que em va deixar una amiga, mireu què explica del personatge de l’oncle Arcadi, afeccionat a la pastisseria:

Braç arromangat, barrejava aigua i farina, escantellava ous i els buidava sobre la pasta, batia la massa, hi tirava un raig de conyac, una mica de llet, hi espargia sucre, hi enfonsava els dits, prims com els braços, només os i nervi, d’una pell que semblava transparent de tan blanca, feliç i aqueferat com un infant a l’estiu quan remena sorra a la platja. De vegades, mentre llevava la massa d’una coca o mentre es coïa al forn, aprofitava per fer crema. La combinació de crema i coca de pinyons assolia, per a ell, la més sublim harmonia del gust. Amb anys i panys d’afinar la fórmula, l’elaboració i la cocció, havia arribat a preparar una crema tènue, insuperable, d’un groc pàl·lid, tremolosa, que mai no cremava perquè considerava un sacrilegi aplicar una marca de foc sobre el tel delicadíssim de la crema i espatllar-la tot conferint-li aquell regust amarg.

Fins aquí. Per poc tracte que es tingui amb la literatura amb majúscules, de seguida ens adonem que això que acabo de llegir és molt ben escrit, molt! Recorda la Rodoreda, ¿oi? Aquesta crema es podria haver fet —ja ho crec, que sí— en l’obrador de la confiteria on treballava la Natàlia de La plaça del Diamant, ¿no us sembla? I és que ens trobem davant una literatura, com he enunciat més amunt, de la contemplació. Que vol dir, també, de la comprensió de la vida humana. I, sobretot en la novel·la, però no exclusivament en aquest gènere, hereva de la gran literatura del segle XIX. Vull dir dels clàssics d’aquella centúria: Flaubert, Tolstoi, Clarín, Dickens, Sterne, Proust…

Dedicatòria de Pairolí

Dedicatòria de Pairolí

No puc afirmar que vagi ser amic d’en Miquel, perquè la paraula amic és molt gruixuda, segons com, i cal reservar-la per a tots aquells que ens han hagut d’aguantar els maldecaps i les sessions, més o menys llargues, de complanta i amargura. També per als que són destinataris primers i privilegiats de les nostres notícies de joia. No, no ho era, en aquest sentit. Però en Miquel Pairolí era un home que jo respectava profundament, i que admirava, que admiro molt, com a escriptor. Com que durant uns quants anys vaig treballar com a corrector lingüístic i estilístic i, de llavors ençà, bé que no m’hi he continuat guanyant les garrofes, ja no he deixat de ser-ho mai, de corrector, dono un gran valor a les obres literàries escrites, compostes, des del coneixement que proporciona la lectura atenta, assaonada, de molts anys, i, de resultes d’això, des de la qualitat i la justesa. Per mi, en Pairolí forma part de l’elenc dels cinc o sis escriptors de l’hora actual que fan anar millor el català, amb més ductilitat, amb més proporció, amb més inclinació al matís. En aquests autors que jo més respecto, i fins venero, no resulta estranya l’ascendència pagesa, l’arrel rural. Em passa també amb Joan Rendé, o amb els malaurats Emili Teixidor i Jesús Moncada. Les paraules —les que toca de dir i no pas d’altres, sintagma rere sintagma, frase rere frase— es fan servir amb un profund coneixement de causa. De causa i d’efecte, ben mirat. Són paraules que, abans, s’han gastat a casa, que s’utilitzaven antany i que, potser, ara ja no fan gaire o tant de servei, tot i que a l’autor li són bones per explicar bé i sense marrades un fet. La literatura de l’observació d’en Pairolí, la que va de bracet de la vida: la literatura que explica l’existència humana, i que l’amplifica, l’emmarca, la discuteix, la subratlla, l’aprofundeix, aquesta seva literatura es fa amb paraules de debò, no pas amb adjectivacions llibresques ni amb noms impostats. Des d’aquesta òptica, en Miquel no acaba de ser un nét dels noucentistes, tot i que el seu rigor i la seva qualitat deuen molt a la gran tasca dels homes de lletres del Nou-Cents, Josep Carner al capdavant.

Ara vull evocar dos passejos que vam fer plegats, en Pairolí i un servidor de vostès. Tenia la temptació d’escriure: dos passejos que vaig fer amb ell, però me n’he estat perquè en Miquel mai no et feia sentir qui era el mestre (ell) i qui el deixeble (tu), tot i que, per edat i per rang, la cosa bé havia d’anar així. Aquests dos passejos, ara que hi penso, abracen també els vint anys de la nostra relació, els dos decennis de la seva magnífica producció literària.

El primer va tenir lloc a Barcelona, i no en recordo gaire cosa, amb franquesa. Potser era l’any 90, no feia gaire que ens havíem conegut per mor de Paisatge amb flames. El passeig compartit es va fer amunt i avall del carrer Pelai de la capital, un dia de tardor o d’hivern. Em ve ara al cap que hi havia aquells vehicles de la neteja, flota rodada de l’Ajuntament, que anaven ruixant el carrer sense mirar-s’hi gaire, i que quasi ens regaven els camals dels pantalons. Hi havia aquella pudor enganxosa de fum i de detritus que fa el centre de Barcelona; els aparadors de les sabateries que, com que era tard, es començaven a apagar. En aquell moment, en Pairolí havia provat l’experiència del cap i casal, que deia més amunt. Em fa l’efecte que va ser sotsdirector del Diari de Barcelona, o alguna cosa semblant, i ara, fent una recerca ràpida per la xarxa, veig que aquest càrrec (o el que fos) devia coincidir amb la direcció de Jaume Boix Angelats, el periodista de Banyoles, braç dret d’en Mascarell quan aquest es dedicava a la cultura i era socialista (o, vaja, del PSC, que no sempre és exactament el mateix). Eren aquells anys en què aqueix diari, el de Barcelona, s’havia alçat com un estendard d’allò que se’n va dir el català light i que, en realitat, no era sinó un revival de la querella modernista entre un català més acadèmic i el català que ara es parla. En Miquel, tot i treballar-hi, mai no es va doblegar a consignes lingüístiques, ideològiques o estètiques. Ell anava a la seva. Benauradament, a la seva: i és que hi havia rumiat molt, en tot això de la llengua i els models, no era cap nouvingut, cap parvenu, en Miquel. Com deia un altre gran home, que jo admirava i admiro molt, un amic d’aquella època, el professor i lingüista Joan Solà, també desaparegut, “abans que capellà he sigut escolà, i m’he begut el vi de les canadelles…” Ja podien elucubrar, els correctors d’estil del diari, ja podien prescriure de regularitzar la combinació de pronoms febles o d’optar per aquest any en detriment d’enguany. En Pairolí, sobre tots aquests assumptes, ja feia molts anys que hi havia rumiat, i havia pres els seus determinis. No l’enganxarien pas. Ningú no l’havia de desencaminar de les seves opcions, que, en començar a escriure, a diferència d’autors de molt de renom (i de molt d’èxit) com Quim Monzó, ja eren fermes i molt meditades, solucions que evolucionarien molt poc, perquè havien nascut de la reflexió i la ponderació.

El segon passeig que vull recordar va ser molt més llarg, i no pas de nit, com l’altre, sinó al bat de la llum d’un dia molt clar d’octubre d’ara fa exactament sis anys. Al Penedès, que és on ens vam trobar, la llum d’octubre és més pacífica que la de setembre, més madura, més vella. Per a mi, aquest segon passeig també va ser, a posteriori, molt més trist, perquè va ser l’última vegada que vaig veure —ara sí que vull recórrer al substantiu— el meu amic Miquel. Entre el primer passeig i el segon, ell i jo ens havíem vist força vegades, i en Miquel fins i tot va tenir l’amabilitat de presentar algun llibre meu a la llibreria 22 de la ciutat.

L’últim cop que vaig estar amb Miquel Pairolí: al Coro (octubre del 2010)

L’últim cop que vaig estar amb Miquel Pairolí: al Coro (octubre del 2010)

El dia que evoco, no sé exactament quin del mes desè de l’any 10, jo l’havia d’entrevistar per al programa “L’última troballa”, que gravàvem a Vilafranca i que s’emetia arreu, per les televisions de la Xarxa. Els autors entrevistats, doncs, venien a la capital del Penedès, i aquí, tot passejant pels carrers sobretot del barri gòtic, enregistràvem la conversa, que, posteriorment, editàvem abans d’enviar-la als canals televisius associats.

Anys després he sabut que aquell dia en Miquel ja devia ser conscient que la seva salut no acabava de girar rodona. Potser sospitava alguna cosa, però potser no del tot que el mal havia de ser tan agressiu, tan implacable, tan impietós. He d’admetre que no el coneixia prou, però estic convençut que, encara que aquell matí hagués sabut que tenia els dies comptats, jo no n’hauria conegut ben res. Era un home molt púdic, d’una prudència encomiable, d’un tarannà reservat i més aviat retret. Molt irònic, sí, però usuari d’una ironia que no solia tornar-se sarcasme, que no feia sang. Podia ser, això sí, molt subtil en la ironia, perquè era un home intel·ligent. Però no feia sang, i molt menys a gratcient.

Aquell matí que havia de ser l’últim que hi vaig parlar, vam conversar sobre Octubre, un llibre esplèndid, primer al cafè El Coro, a la plaça porxada i més castellera del món, tot fent una cervesa, i, a continuació, passejant pel carrer de la Fruita i pel passatge d’Enric Regull, que a mi sempre m’ha fet l’efecte de ser un carreró cobert de la Barcelona antiga, d’aquells barris que ara en diuen el Raval. Com tots els llibres d’en Pairolí, duia l’exemplar d’aquell profusament anotat, les pàgines de cortesia plenes de la meva lletra, amb remissions a la pàgina (una pràctica que venia dels meus anys més industriosos com a entrevistador). Tant es referia a la gastronomia (en aquest sentit, era com el seu admirat Josep Pla: li agradava la cuina tradicional, la que no emmascara el gust, ni —amb perdó— el redefineix) com elucubrava sobre la música clàssica; tant dissertava sobre la naturalesa, que tenia a tocar de la seva finestra i encara més a tocar del cor, com comentava llibres o gestos de persones que veia aquí i allà. La vida a la menuda, que diu en un text d’Octubre que va servir a l’editor Curbet per titular el volum que aplega els tres dietaris de l’autor. Sí, en Miquel era un mestre en la reproducció literària d’aquesta vida petita, inadvertida. Però també ho era a l’hora d’auscultar el cor d’un home o d’escoltar la música de les esferes, perquè fou —perquè és— un escriptor amb majúscules! I els seus llibres ens proporcionen, del primer a l’últim, el plaer rotund de la lectura (i ara, per a mi, el de la relectura)!

En acabat de la gravació, vam anar a dinar al restaurant del meu germà Oriol, El Cigró d’Or, a la plaça de l’Oli. Ja es veu que aquests dos noms, tant el de l’emplaçament com el de la fonda, per força havien de ser del grat del lletraferit de Quart. No puc recordar exactament què va demanar, ell. Però devien ser cigrons, que és una de les especialitats de la casa, o cap i pota. Potser bacallà, que és un altre dels requisits que prepara amb mà mestra el meu germà. Vam parlar del que és humà i, menys, del que és diví. Vaig estar molt content de tenir-lo a Vilafranca (i això que no sospitava que havia de ser l’últim cop: a Vilafranca i enlloc), i, després de fer el cafè, ens vam arribar a casa meva, al cor mateix de la vila. Li vaig mostrar el racó de lleixa de la biblioteca del pis de baix on tinc, ben arrenglerats, els meus pairolins, gairebé tots. Les novel·les, els dietaris, els reculls d’articles o de treballs de crítica. Devíem fer memòria, un cop més, d’aquells dies antics de l’editorial Columna, dies de l’any 1990 en què va començar la nostra relació. L’últim record d’en Miquel ve, doncs, d’aquell llarg matí de tardor: tres o quatre hores d’una gran pau, hores ben païdes, tant pel que fa a la conversa —que deu poder trobar-se encara, filmada com va ser— com a l’àpat, un dinar d’upa i reposat. Recordo que, abans de marxar, li vaig oferir el sofà de casa per fer la migdiada, una pràctica que jo no solc descuidar mai, per feina que tingui. Em va respondre que no calia, que s’estimava més enfilar cap a Girona abans que el sol no comencés a tombar. I ja no el vaig tornar a veure més.

Acabaré llegint un fragment del text que ja vaig llegir aquí mateix, a Girona, el dia que li vam retre homenatge al Teatre Municipal. És del llibre Octubre, i em sembla, ves per on, una bona al·legoria de la lectura que tant estimem. La literatura és com la serra de dues mans, vet aquí: ara estira l’autor, adés el lector arronsa i, tot seguit, estreba. Tot plegat, per aconseguir serrar fragments corprenedors de la realitat: de la fusta humana, de la matèria dels somnis. El fragment en qüestió es refereix a la transmissió d’un coneixement, i als morts que van fer servir, abans que nosaltres, eines i atuells; i també a allò que Vinyoli, en el poema “Dies al camp”, de Vent d’aram, en va dir l’“antiga força de la mà de l’home”. Tota aquesta febre concentrada, hi ha en el fragment d’aquest text d’en Miquel, intitulat “La terra, les eines”:

Recordo aquest tràmec en mans de l’avi. És com si el veiés ara, encorbat, cavant, amb la camisa blava de treball, la boina, el cigarret de picadura enganxat al llavi. En tinc un altre, de tràmec, més gros i més nou, amb el qual el pare obria les rases a l’estiu, per regar. El faig servir per a aquesta mateixa feina. Igual com el cavic per plantar llavors. També el recordo a les seves mans, i és una de les eines que més utilitzo. O les arpelles, que jo no manejo gaire, però que veig en mans del pare o de l’avi. O la llinyola, amb què traço i mesuro aquella geometria de l’hort que, amb el pas de l’any, es va fent i desfent. O la forca. O el mall. Com podria no pensar en els morts si treballo la mateixa terra que ells van menar, emprant les mateixes eines?

En un racó del garatge, tinc la serra de dues mans. Amb el pare, hi serràvem els socs de suro per fer llenya per a la llar, a l’hivern. També hi tinc la maça i els tascons amb què tot seguit els estellàvem. Una serra de dues mans és una eina molt explícita. Calen dues persones per utilitzar-la, una mà necessita que n’hi hagi una altra a l’altre cap. Quan no hi és, quan no hi ha ningú, l’eina es torna absurda, i el buit, clamorós, impossible d’ignorar. Com podríem aleshores no evocar els morts? D’ells venim i com ells serem. Entremig travessem aquesta existència, com llebre empaitada pel caçador, pensem, sentim, enfonsem les mans a la terra.

Canviem, ara, el substantiu serra pel de literatura. I alguna cosa més, no gaires. Escolteu:

La literatura és una eina molt explícita. Calen dues persones per utilitzar-la, l’autor necessita que hi hagi algú altre, un lector, a l’altre cap. Quan no hi és, quan no hi ha ningú, l’eina es torna absurda, i el buit, clamorós, impossible d’ignorar. Com podríem aleshores no evocar els morts? D’ells venim i com ells serem. Entremig travessem aquesta existència, com llebre empaitada pel caçador, pensem, sentim, enfonsem les mans a la terra. Escrivim, llegim.

Com ells serem, sí. Massa d’hora, en el seu cas. Massa d’hora.

Moltes gràcies per la seva atenció, pel seu interès. Permetin-me, però, que abans no me’n vagi, els doni un consell ben de cor, un consell útil per a la vida: llegeixin Miquel Pairolí.

[Text de la conferència pronunciada per Jordi Llavina el dijous 13 d’octubre a la Casa de Cultura de Girona]

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Els dietaris, Pairolí literàriament és els seus dos dietaris, sobretot l’últim, l’excel·lent Octubre. Com a novel·lista, perfectament prescindible. El Manuscrit de Virgili és una novel·la irregular, sense nervi, fregant la mediocritat, fallida. Com a persona, contràriament al que s’ha anat ridículament dient als mitjans, en Pairolí era esquerp, un arrogant alliçonador amb el suposadament fi sentit de l’humor de qui se sent amb superioritat moral. Insuportable, la veritat. Altra cosa és l’aurèola ridícula que va rebre sobretot per part del clan mediocre de la colla pessigolla gironina, que el va voler convertir en una mena d’heroi de la humilitat, de la suposada senzillesa de l’home de camp, tot forçant una èpica de vergonya aliena sobre l’autor. res de nou, però, és el típic comportament provincià de clan de pa sucat amb oli català. Els dietaris, quedeu-vos amb els seus dietaris, sens dubte. Paguen la pena.

  2. Jo vaig mirar l’entrevista de l`Última troballa (de fet era un vident d’aquest programa), i me la vaig tornar a mirar el dia que es va morir. També he llegit la majoria de llibres que va escriure. L’últim, aquest recull d’articles publicat per El Punt-Avui, que és excel·lent. És una llàstima que es morís tan jove. Pairolí i Llavina: dos grans escriptors. Al primer no li puc dir que continuï, però al segon li demano que no ens deixi, que escrigui i que ens ho faci llegir. Gran article. Una abraçada.