Miquel Martí i Pol. El poeta del poble

7.11.2013

Avui fa 11 anys que va morir el poeta Miquel Martí i Pol. Des de Núvol us oferim aquest reportatge de Blanca Mendiguren, que ha seguit les traces de Martí i Pol a Roda de Ter i ha parlat amb la família deu anys després de la seva mort.

 

Mquel Martí i Pol

 

“Us llego la meva ombra en testament: és el que tinc més perdurable i sòlid. I els quatre pams de món sense neguit que invento cada dia amb la mirada”. Miquel Martí i Pol va morir ara fa deu anys, però encara habita a les paraules. El seu món, d’amor i solitud, de defalliment i lluita, batega a cada poema i a cada racó del poble on va viure des que va néixer.

Roda de Ter fa olor de terra mullada i de llenya que es crema a la llar per donar escalfor els dies d’hivern. És un indret petit de poc més de sis mil habitants que pertany a la comarca d’Osona on tothom, o quasi tothom, es coneix. Els carrerons són costes que pugen i baixen, amb voreres estretes que s’uneixen en una petita plaça, i les cases s’enfilen per les pendents. La del poeta del poble, ara pintada de vermell, semblaria una més entre les altres del carrer de la Verge del Sol del Pont si no fos per la placa de metall que descansa a la façana i que recorda els seus versos: “Visc en un poble petit, en un país petit i, tanmateix, vull que quedi ben clar que això que escric ho escric per a tothom i que per a mi és com si el món sencer girés entorn de l’eix dels meus poemes”.
Una senyera penja de la finestra i fa companyia a les paraules. A Roda, es diu que els nens venen del pou de Santa Magdalena, però Miquel Martí i Pol va arribar al món en una de les habitacions d’aquesta casa, el 19 de març de 1929. Aquí va viure amb els germans i els pares fins els vint-i-set anys, i també amb l’avi patern i l’àvia materna. Ara, hi viu en Ramon, el germà petit, amb la seva dona, la Paquita. És un home amable i molt proper aficionat a la fotografia. És impressionant la quantitat de càmeres que té. Petites, analògiques, grans, modernes. En fa col·lecció. Ja no treballa, però tota la vida que ha fet d’oficinista a Vic. Ara, quan hi ha visitants a Roda, fa la ruta literària en honor al seu germà.

Casa del poeta

No és com abans, la casa. Hi han fet moltes reformes. Clar, es va construir cap allà el 1770. Tenen un canari amb vocació de cantant que ens observa des de la gàbia, figures de tota mena a les estanteries i, davant els sofàs, vermellosos, una llar de foc. És una casa acollidora i decorada amb gust. Quan Miquel Martí i Pol era petit, el pare tenia porcs i gallines al pati, i també un hort, però fa molt temps d’això. A l’habitació que era de l’àvia, de la padrina, era on ell va començar a llegir i a escriure pel seu compte, quan tenia catorze anys. Allà es tapava amb una manta i s’aïllava al seu món durant una hora o hora i mitja, en silenci absolut.

Tenia una relació especial amb la padrina. En Ramon la recorda com una persona afable i trempada que sempre portava un mocador negre al cap i que amb poca cosa en tenia prou. A He heretat l’esperança (1963-1967), Miquel Martí i Pol creu que ell ha “heretat l’esperança dels avis i la paciència dels pares”. De fet, s’assemblava a la seva mare, una dona culta que li va contagiar el gust pels llibres i la tossuderia. “Ell era molt tossut. Quan s’emmarranava en una cosa no parava fins que l’havia aconseguit. Va ser per això que va arribar tan lluny”, em comenta en Ramon. Tan lluny que va guanyar una pila de premis. El primer: l’Óssa Menor per Paraules al vent (1951-1953).

Als catorze va començar a escriure però també a treballar d’oficinista. A Autobiografia (1965-1966) ja ho diu: “Vaig passar del claustre matern a la fàbrica”. La Blava ara només és un esbós de la indústria especialitzada en fil d’alta qualitat que es va aixecar el 1925. Sembla una nau fantasma. Potser els esperits entren i surten pels vidres trencats quan ningú els mira, i a les nits encara es sent la fressa de les màquines de la qual parlava Martí i Pol als seus poemes. Les parets es cauen a trossos i les portes, d’un blau quasi imperceptible, com rentat amb lleixiu, es besen amb cadenats d’acer. Altra hora, aquesta va ser la fàbrica de La fàbrica (1958-59), un dels reculls més importants del poeta. Va ser aquí on va adonar-se d’allò que en diuen “les classes socials” i va començar a adoptar una actitud crítica. Aquesta indústria ara atrotinada és aquell ventre enorme dels seus versos que acollia tothom que es buidés les butxaques de somnis i que tenia una funció digestiva que no tolerava les esperances. I ara, tenint aquest gran monstre de formigó al davant, imagino la cara que van posar els patrons en llegir Nova oració del parenostre. No és d’estranyar que volguessin frustrar la publicació d’un recull que incloïa una plegaria que implorava a Déu que no deixés caure els obrers en mans del director.

Miquel Martí i Pol odiava la seva feina. Ell era un obrer més, encara que la resta el tatxés de pixatinters. Parlar de La Blava era parlar de solitud i alienació. Però, com tothom, necessitava els calers: viure de fer poemes és complicat. Tot i així, escrivia a tota hora. Sempre portava una llibreta a sobre i va escriure gran part de la seva obra als lavabos de la fàbrica, i això que es donaven premis —en broma— per als que hi anessin menys. I el gruix de poemes que no van sorgir entre les màquines i l’oficina van prendre forma a l’edifici del costat. Al mateix recinte, al carrer Costa del Ter, hi ha la casa on va viure amb Dolors Feixas i els sogres quan es va casar. Ara és, com la fàbrica, propietat de l’Ajuntament, que vol condicionar els dos espais per dedicar-los al poeta. Això sí, quan vinguin temps millors. Aquesta casa també fa l’efecte d’haver estar tancada durant molt de temps. Va ser aquí on el poeta va escriure El Poble (1956-1958), La pell del violí (1974) i Estimada Marta (1978), entre d’altres reculls, i on va assetjar-li l’esclerosi múltiple. Des d’aquí dalt, mirant a través de l’enreixat, es pot veure el riu Ter, on avui hi neda la boira i l’aigua dels solcs amenaça amb fer-se gel.

La capella del Sòl del Pont és una mica més avall. Dos àngels de color salmó em miren des de la façana. A dins, hi ha una imatge de la Mare de Déu del Sòl del Pont, la patrona de Roda. És una església força petita. Suposo que el casament de Miquel Martí i Pol i Dolors Feixas va ser discret, ells també ho eren. Van ser parella des de petits, quan a l’escola els nens jugaven a adjudicar-se xicotes. La Dolors era una noia senzilla i bufona. Feia de modista i s’entenia molt bé amb la família del seu marit. El matrimoni va tenir dos fills, la Mariàngels i en Jordi, i el 1980 va decidir canviar de casa i comprar-ne una al carrer de les Escoles. Ara hi viu la filla. Una senyera penja del finestral de l’habitació on Miquel Martí i Pol tenia la biblioteca, des d’on es veuen les muntanyes a la llunyania: aquella natura sempre present als seus versos.

La Mariàngels és mestra de primària a l’escola que hi ha al davant de casa seva, on el seu pare va estudiar uns anys en temps de dictadura. Aquest curs (2012-13) és tutora d’un cinquè i dóna català, castellà, naturals, plàstica i ciutadania. Fa vint-i-vuit anys que ensenya en aquesta escola i, com el seu pare, és rodenca de cap a peus. El recorda com un home amb una gran vida interior, molt crític i exigent amb sí mateix, avesat a donar voltes sobre les coses i a conversar. Feien llargues xerrades sovint sobre les coses més diverses, des de literatura fins a foteses de la vida quotidiana, i ella tenia el privilegi de llegir els seus esborranys. “Era un vertader plaer parlar amb ell. Tant el meu germà com jo ens sentíem molt estimats”, m’explica. Sempre hi pensa, en ell. Ell lloc que li fa venir més records és la casa, ara tancada, del costat de La Blava.

El Pont Vell de Roda de Ter

La capella no és l’única església de Roda. Es pot consultar a Déu també a la de Sant Pere. He de creuar el Pont Vell. M’aturo, un moment. La vista és esplèndida. Em quedaria aquí una bona estona, estudiant la sinuositat del Ter. M’imagino un Miquel encara jove al meu costat, estripant les cartes de la seva amant Anna, perquè es desfessin al riu i la Dolors no les pogués llegir. I també me l’imagino passejant per aquí els diumenges, amb amics com Emili Teixidor. I, un cop acabada la guerra civil, veient com els presos reconstruïen aquest mateix pont, tirat a terra quan el conflicte. M’agrada com ha quedat, el pont. Es veuen clarament les dues fases de construcció. Roda, per això, es coneix amb la dita popular de “pont sobre pont i una església a cada cap”. Contemplo Sant Pere. Per molt que m’esforci, no li trobo l’encant. Martí i Pol cantava al cor. Era molt creient, de jove, però amb el temps va agafar mania als eclesiàstics i es va tornar agnòstic. Si bé a Paraules al Vent (1951-1953) tenia una “íntima i vital necessitat” de Déu, a Llibre d’absències (1984) creu que “els Déus mai no responen”. I als seus escrits aconsellava: “Si veus un capellà que passa per una vorera, tu passa per l’altra”.

Avui és dissabte i, com als versos del poeta, les dones obren els balcons, pengen roba de colors i treuen la intimitat de les cambres perquè s’omplin de la llum del carrer. Potser també perquè és dissabte que l’aire és més clar i més fresc, com als poemes, i el temps transcorre lentament al poble. La gent no té pressa i jo tampoc. A la Plaça Major ja no hi ha l’obelisc franquista en honor als caiguts, ara hi ha un mar d’estelades que guaiten des de les cases. Miquel Martí i Pol creia que a aquests, als caiguts, “ja els estava bé haver-la dinyat”. Ell era progressista i es va afiliar al PSUC, i un cop els del règim van anar a casa seva per arreplegar-lo, però ja tenia l’esclerosi i el van deixar estar. Arribat el cas, segurament hagués votat “sí” a la independència.

Martí i Pol era molt intuïtiu. Quan escrivia un poema, ho feia a raig, perquè ja el tenia al cap. Escrivia a mà i després ho passava a una màquina elèctrica. Així, quan ja estava malalt, quasi no havia de fer força per pitjar els botons. Feia poquíssimes correccions. Era metòdic i, segons ell mateix, tenia tendència al recargolament mental. Autodidacte, va aprendre pel seu compte el francès, fet que li va permetre treballar com a traductor, i a tocar la guitarra. Feia de tot, des de dirigir el cineclub de Vic fins a col·laborar en revistes com Oriflama i Inquietud. Diuen que tenia una veu molt maca, que recitava molt bé. Li agradaven els Beatles, cantants francesos com Jacques Brel i la música clàssica. I era presumit, molt presumit: sempre anava ben mudat i fent goig, dintre de les possibilitats. Me l’imagino de jove encalçant les noies pel carrer de Pere Almeda i esperant l’estimada, com als seus poemes, tot fumant una cigarreta.

La seva lletra és petita, neta i ordenada. M’atrapa. Després del llarg recorregut, una cosa tan senzilla com un poema del seu puny i lletra em commou. És com estar una mica més a prop seu. La biblioteca Bac de Roda és especial. No només perquè té un espai dedicat al poeta sinó perquè té també la seva biblioteca personal: els seus llibres, els que va tenir entre les seves mans, dels quals es va nodrir la seva imaginació fins al final. El primer que va tenir va ser El Candor del Pare Brown, de G.K. Chesterton. Costava quinze pessetes i se’l va comprar a terminis. Hi ha de tot, milers d’autors apilats en un dominó d’estanteries: Nietzsche, Shakespeare, Karl Marx. Des de filosofia fins als principis del marxisme.

Les portes de La Blava estan tancades

El poeta rodenc ja no hi és, però sí el seu llegat. La biblioteca s’encarrega de difondre’l, i també l’Associació d’Amics de Miquel Martí i Pol. Ramon Besora n’és el fundador. Un poema de Martí i Pol i una fotografia de la primera trobada custodien l’entrada de casa seva. En Ramon, que abans era mestre i director de l’escola El Puig d’Esparreguera, quan tenia vint-i-nou anys va portar els seus alumnes a Roda de Ter per tal de conèixer l’escriptor. Ho recorda com “una de les visites més màgiques que hi pot haver”. Els nens desfilaven per davant de Martí i Pol i li donaven un poema que havien escrit. Aquell dia va néixer una amistat que duraria trenta-cinc anys. Com que en Ramon també va ser director general de l’editorial Barcanova va animar al seu amic a escriure per als nens: “haurien de provar un tast de la teva poesia”. I així va escriure Bon Profit i Per molts anys, em conta. Se l’il·luminen els ulls quan parla d’ell. M’ensenya tot de records. El tresor: l’acròstic que va regalar-li el poeta pel seu cinquantè aniversari. Diu que des de l’associació intenta buscar qualsevol excusa perquè la memòria de l’escriptor estigui viva. Em diu que “els que hi formem part tenim aquest compromís moral”. Ara que fa deu anys de la mort de Martí i Pol, aquest 11 de novembre se’l recorda per mitjà de les seves paraules, amb un seguit de recitals dels seus poemes.

La malaltia va marcar un abans i un després a la vida de Miquel Martí i Pol. De mica en mica es va anar anquilosant. Es va recloure a casa i el seu món eren les persones que l’anaven a veure. A partir del 1970, una multitud de versos de poemes diferents delaten el patiment: “Em reconec a penes. Sóc fòssil de mi mateix. Tinc la sang freda. Com un corc enclaustrat dins una poma. Sóc un mort amb la mirada viva. Ja podria vendre’m el cos, que a penes em serveix. Sóc coix de dos peus, sorrut i solitari. No hi ha papallones només el bou de sempre. Sobrevisc, estranyament faixat dins un cos de cartró.”

Però el poeta es va refer. La il·lusió va prendre el relleu del pessimisme. A Estimada Marta, ja no té “cap sangtraït pels racons de la pell del record” i els set primers anys de l’esclerosi han estat “cosits amb una agulla d’or”. Ho ha acceptat i superat. Als seus ulls, es pot llegir el retorn. I conserva el bon humor fins al final. Potser perquè era rodenc, per a ell, una estirp de privilegi. De fet, el 1986, quan la Dolors ja no hi era, es va tornar a casar. Montserrat Sans encara viu a Roda. Miquel Martí i Pol, en certa manera, també. Va néixer al poble i mai el va deixar. Aquell poble, indestructible als seus versos, que tant estimava.

 

El Ter

 

Una flor d’un taronja intens tapa una mica el seu nom. La tomba és discreta. He de reconèixer que m’esperava una altra cosa, potser una figura esculpida o una placa sumptuosa. Però no. I té sentit. A ell no li agradaven les ostentacions. Descansa amb la Dolors i els sogres. I jo, al seu davant, sento que, en aquestes alçades, és com si l’hagués conegut. Agafo l’autobús i marxo del poble. M’emporto l’olor del camp. Un gos, en algun lloc, udola i per la finestra torna a perfilar-se el riu Ter, encara emboirat. Curiosament, tot just m’ha caigut la tarda a sobre. Miquel Martí i Pol va morir a tres quarts de tres. Ho va endevinar a Paraules al vent: un dia seré mort i encara serà tarda en la pau dels camins. Una tarda d’aquelles dolces i intenses dels seus poemes que et fan presoner de la llum.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris