Miquel del Pozo: “A un bon arquitecte sempre li agradarà l’art”

31.12.2015

Miquel del Pozo és un jove arquitecte que dóna classes d’història de l’art cada diumenge a les 22h a Twitter. Sí, a Twitter. En 140 caràcters? En 140 caràcters o menys, perquè acostuma a posar foto. Parlem amb ell sobre arquitectura, art i el projecte #MA140.

Miquel del Pozo dóna classes d’art cada diumenge a les 22h per Twitter | Font: Miquel del Pozo

Miquel del Pozo dóna classes d’art cada diumenge a les 22h per Twitter | Font: Miquel del Pozo

A un bon arquitecte sempre li agradarà l’art. Això diu Miquel del Pozo, un noi de 34 anys que es mou entre aquestes dues passions. A casa seva es pensaven que seria pintor, explica. Però va estudiar arquitectura que, segons ell, ja inclou l’art: “L’arquitectura lliga la composició plàstica de la pintura, però també és un espai que es transita i que es llegeix en moviment, com l’escultura. I les proporcions dels edificis tenen a veure les proporcions matemàtiques que també trobem en la música”.

És dins d’aquesta carrera on Del Pozo cursa l’assignatura Història de l’Art Occidental i afirmar gaudir “com un boig”. Després d’això, es passa tot un estiu llegint llibres d’història de l’art i decideix que vol formar-se en aquest camp: “Començar a dibuixar un edifici sense conèixer tots els que s’han fet abans em semblava impensable”. És així com aquest amant de la cultura decideix aparcar la carrera d’arquitectura i comença a estudiar història de l’art.

A mitjans de la segona carrera, i tenint present que algun dia acabarà Arquitectura, Miquel del Pozo fa un Erasmus a Itàlia. Se’n va estudiar a Roma. Però abandona les classes. I no per anar-se’n de festa, precisament: “El primer dia de classe m’ensenyen un dibuix de Leonardo que està als Museus Vaticans. Sento que no és el moment d’estar veient diapositives mentre puc estar davant de l’obra”. Del Pozo és un bon estudiant, treu bones notes i cursa dues carreres. I de sobte, deixa la universitat. “Tinc sort perquè els meus pares em van recolzar des del primer moment”. Al cap i a la fi, havien vist com el seu fill es passava tot un agost llegint llibres d’història de l’art.

La temporada que Del Pozo va viure a Roma segur que desperta l’enveja de molts. “M’aixecava cada matí amb la meva llibreta, anava a un museu o a una església i em posava a dibuixar”. Un dels millors anys de la seva vida, afirma: “No feia res més que anar d’un museu a l’altre, copiant, estudiant, anant a la biblioteca de la universitat. Tot autodidàctica, guiat per la passió”. A Roma és quan creu que ja és el moment de tornar a Arquitectura.

Miquel del Pozo al Panteó de Roma | Font: Miquel del Pozo

Miquel del Pozo al Panteó de Roma | Font: Miquel del Pozo

Miquel del Pozo acaba la carrera, entra a la vida professional com a becari de Lluis Clotet, un dels millors arquitectes catalans vius i Premi Nacional d’Arquitectura. Després de 6 anys centrat en el món professional, Del Pozo s’apunta a un màster de Teoria i Història de l’Arquitectura. Arriba la tesina final. La fa de Miquel Angel, l’artista que més admira, i sobre la Sagrestia Nuova de Florència. Paral·lelament, obra un despatx propi amb la seva sòcia, Alba Méndez. “La meva vida professional ja la tenia lligada, em quedava solucionar la part reflexiva que tinc dins”. L’arquitecte dubtava: Faig un llibre? Publico articles? Faig conferències? Del Pozo no ho sabia, però estava començat a crear el germen de #MA140.

I aleshores va aparèixer Twitter. Bé, no va aparèixer. Del Pozo ja feia servir aquesta xarxa social, quan un dia hi va veure una conversa sobre Miquel Àngel on també es parlava de la Sagrestia Nuova de Florència. La seva tesina. “Els vaig dir: us vull ensenyar el que he trobat fent la tesina. Però com que a la conversa hi havia 4 persones, quasi no em quedava espai per escriure”. Va ser així com Miquel del Pozo va decidir crear el hashtag #MA140. En aquell moment significava Miquel Àngel 140 (el número de caràcters que es poden usar a Twitter).

Però aquest no era un hashtag inofensiu. Era una picada d’ull a Guillermo Solana, el director del Museu Thyssen. “Ell havia dut a terme una iniciativa en la qual explicava el museu a Twitter cada tarda i va tenir molt èxit”, explica Del Pozo, “Va entendre la meva indirecta i abans de que jo escrigués res em va dir: yo te haré RT”. Guillermo Solano tenia molts seguidors: si ell compartia un tuit, li donava molta visibilitat. I diem “tenia” perquè aquest alt càrrec que sabia com difondre l’art a les xarxes socials, va abandonar Twitter el setembre d’aquest any: “Twitter se me ha vuelto un medio ajeno. Demasiada pelea, demasiada ira, demasiado odio”, explicava en un dels seus últims tuits.

Miquel del Pozo agraeix aquells RTs. “De sobte, tot de gent va començar a preguntar-me: demà continua? Hi ha més informació? Sí”. D’aquella petita pedra fins avui, #MA140 ha crescut exponencialment. “Vaig deixar de fer-ho cada dia perquè no podia i vaig passar a fer-ho els caps de setmana”. La tesina s’acaba, però ell segueix: “Vaig decidir no canviar de Hashtag i que el que abans significava Miquel Angel ara fos Mirar al Arte. La conversa inicial era en castellà, si hagués sabut que això acabaria així potser ho hagués fet en català o segurament en anglès, però va ser accidental i he seguit així”.

És en aquell moment en que Miquel del Pozo veu que ha trobat allò que no sabia on buscar: “Jo volia escriure i a Twitter em puc autopublicar! És com un còmic: amb una vinyeta no pots fer res, amb moltes vinyetes pots explicar una història”. Però necessita organització: “Com que faig servir molta imatge, m’haig de fer el guió dels tuits i preparar-me les imatges en una carpeta. A partir d’aquí, publico els tuits en directe perquè m’agrada jugar amb certes reaccions, fer preguntes… tenir feedback”.

#MA140 té lloc cada diumenge a les 22h. Prime time. “Hi havia gent que comentava: El Xavier a la televisió i el Miquel a Twitter!”, quan en Sala-i-Martín feia Economia en Colors. Malgrat això, avui en dia consultem Twitter mentre mirem la televisió, sopem o fem qualsevol altre cosa. Per tant, el Prime Time televisiu no afecta a Miquel del Pozo. Avantatges de les tecnologies 2.0. “És necessari conciliar l’art amb les noves tecnologies, perquè han entrat a la vida per quedar-se i tot el que no hi posem queda fora”, afirma l’arquitecte.

Mirar l'art | Font: Eve Arnold - Silvana Mangano

Mirar l’art | Font: Eve Arnold – Silvana Mangano

Has fet negoci a Twitter? “No. No em prenc #MA140 com un negoci”, assegura Del Pozo; “He rebut imputs per monetaritzar-ho”. Per exemple, incorporant publicitat als tuits. “Guanyar diners amb l’MA no a sigut ni l’objectiu de sortida ni la meva prioritat ara mateix”, segueix ell, que reafirma que la meva professió és l’arquitectura i que #MA140 té final. “Dura tres temporades. Sempre he pensat que l’art és un reflex de la vida, per això he dividit Mirar al Arte en tres blocs: la vida, la mort i la veritat”.

Miquel del Pozo treu de #MA140 un benefici que no es pot comptabilitzar: acostar les persones a l’art. “La gent, de vacances, no paraven d’enviar-me tweets dient: he vist allò del que vas parlar!”. I això a ell l’omple, perquè afirma que és un etern defensor de situar-se davant de l’obra: “L’experiència interactiva no et dóna la sensació que tens davant de l’obra. Amb una imatge interactues amb l’ull, davant de l’obra interactues amb el cos”. Twitter i #MA140 són una manera fantàstica per portar la gent a gaudir de l’art. “Si aconseguim que la gent tingui ganes d’anar a veure les exposicions, fantàstic”, conclou Miquel del Pozo. Repte aconseguit.