Miquel Berga, professor i marcià

21.06.2018

Si alguna cosa sap l’alumnat universitari sobre els professors no mediàtics és que més enllà de les aules hi ha un buit. Un professor estàndard és un marcià que aterra perquè a tu bé algú t’ha d’ensenyar les raons de tot plegat, i suposes que té família, amics i fins i tot sexe, però no t’hi pares a pensar mai. Les vides privades dels professors són figues d’un altre paner al qual normalment no aspires a arribar.

Miquel Berga a la presentació del seu nou llibre, ‘Un aire anglès’ | Foto: Clàudia Rius

Però quan l’alumne, intrèpid, sherlockià, saberut on els hagi, per mandra de fer cap altra cosa decideix dedicar un segon del seu temps a teclejar a Google el misteriós nom de l’home o la dona que retorna a la terra cada cop que traspassa els llimbs espacio-temporals que hi ha entre el marc de la porta de classe i la vida exterior, aleshores el món s’obre i la visió es fa més clara: el professor respira, camina, es relaciona i fins i tot crea descendència fora de les aules. El professor és un homínid! Davant de tal descobriment, la primera acció que duu a terme un hormonat del segle XXI és fer captures de pantalla i passar-ho als grups corresponents, perquè a certa edat la informació no és poder sinó somriures sota el nas.

El xoc és encara més fort amb professors com Miquel Berga, el sempre ben posat mestre de filologia anglesa de la UPF, que resulta que de jove va ser DJ. L’experiència va ser curta –“ep, jo només conec música dels anys 72 i 73, si em demanes una cançó del 74 estic perdut”- però suficient com perquè creixi exponencialment la figura d’aquell professor que a tu t’ha explicat què coi van venir a fer Orwell i Hemingway a casa nostra durant la Guerra Civil. I així un dia, no saps gairebé com ni per què, sents a dir que anys enrere el teu tutor punxava música a Lloret de Mar, i que quan era l’hora dels lents amania les passions guiris amb unes gotes de Lluís Llach i un toc de George Moustaki.

Resulta que el professor fins i tot havia viatjat gratis a Anglaterra gràcies a un contacte que l’havia colat de matinada a un avió cap a Londres. És més, havia sortit joliu de la sala d’interrogatoris de la policia gràcies a que un dels agents se l’havia quedat mirant i li havia dit “Oh my god” -això m’ho imagino jo- “You are the Lloret DJ!” –això ho relata ell-.

Però bé, totes aquestes coses el professor te les explica ara, que ja no vas a les seves classes i que acaba de publicar el llibre Un aire anglès. En l’edició de Periscopi, és clar, Miquel Berga hi parla d’Anglaterra i de la fina ironia que va aprendre a utilitzar mordaçment, com el dia que va fer un comentari a un carnisser anglès i aquest li va respondre una frase que no us diré perquè per algun motiu podeu comprar el llibre a les llibreries, però davant la qual cosa el professor deixa escrit: “Aquell dia vaig entendre que l’humor anglès era una cosa molt seriosa”.

Tan seriosa com que en Berga ja no s’ha tret mai la ironia de sobre, tal com demostra l’obra en qüestió: un recull dels articles que va publicar a El Punt i a El Punt Avui a partir de l’any 1992, i que no estan ordenats de forma cronològica sinó “seguint un ordre tan aleatori com el de l’alfabet”, cosa que vol dir que es pot llegir del dret i del revés, detall a valorar tenint en compte que ell, com a bon mandrós, sap que “tot en aquesta vida costa molt, sobretot si es tracta d’activitats prescindibles, com per exemple escriure una columna setmanal” (o llegir-la). Com en Miquel Berga defensa, la ironia és un pacte tàcit amb el lector. I mala senyal si mai has de demanar perdó per haver tirat d’humor sarcàstic en algun punt!

Però no penseu el que no és: els textos breus del professor no són pas columnes periodístiques estrictes sinó artefactes literaris de bon llegir, que tenen l’aspiració de ser petits relats amb un rerefons amagat d’elevació moral. I no només perquè l’ús de l’humor ja genera en si mateix una distància entre l’escriptor i els fets immediats que acompanyen el seu temps i sobre els quals escriu indirectament, sinó també perquè l’autor pensa sempre des de la llunyania: “Sóc saltenc, és a dir, un puto perifèric”. Els textos d’en Berga passen com l’aigua, però ep, deixen espines clavades.

Així que sí, aquest 2018 un dels professors no mediàtics de la UPF ha baixat de l’espai i té tanta vida que en el fons és millor no conèixer-la sencera; tot i que ell, conscient que certes històries fan de bon compartir, us en regala un tros perquè l’exprimiu entre cerveses postclasse i preanar a dormir massa tard, i perquè somrieu mentre el llegiu i comenteu que sí, que és veritat, que en Berga escriu com parla, fent un ús constant del sarcasme i de les frases cèlebres, i que potser això, qui sap, el converteix en una persona amb un passat fora de l’aula. Però ei, ja ho sabeu, és tot broma, eh?