Miquel Aguirre. Els errors es paguen cars

1.05.2019

Que l’escriptor i historiador Miquel Aguirre (Banyoles, 1964) publiqui llibre nou sempre és motiu d’alegria. Animals dels marges, editada per Llibres del Delicte, no és una novel·la negra a l’ús. És senzillament realisme, i l’autor no té cap culpa que la realitat sigui dura, tèrbola i inquietant. Potser per això, Animals dels marges no té aquell humor festiu, l’apoteosi de cigalons combinats amb sang i fetge de la seva anterior novel·la, Els morts no parlen, que tenia un altre to, estil i intencions.

Miquel Aguirre | Foto: Xavier Pérez

Aquí es deixa de banda l’humor, la sang i el fetge, i s’aposta per bastir una trama més elaborada, a còpia de diàlegs on els personatges expliquen els fets des del seu punt de vista. Els animals dels marges no són només les guilles, els escarabats, els pardals de vol ingenu, o el poeta, l’autèntic heroi de la novel·la d’Aguirre, l’extrapolació màxima dels animals dels marges, l’homenatge a Bolaño i el seu Manifest dels infrarealistes, els poetes que se situaven als confins com a perdedors i com a individus que no accepten les convencions. Els animals dels marges també són els perdedors que només poden caminar pels cantells de la vida.

D’entrada ja trobem un personatge que, en primera persona, ens narra la seva fugida un cop ha abandonat el seu cotxe enmig d’una carretera. Pere Sol, el narrador, és conscient que el persegueixen, només té la certesa que camina, percep l’amenaça, el silenci, la quietud d’una manera nova. Es fa fosc, està sol, viu d’esperances candoroses. S’acaba el temps, el seu i el del dia, però, sobretot, s’esgota la seva capacitat de resposta. Aquest neguit, una “por convincent, grossa, definitiva”, serà analitzat profundament pel propi protagonista, obrint pas a uns serrells psicològics que eleven la novel·la a un relat que va molt més enllà d’una creació d’atmosferes tenses. Aquí hi ha una voluntat moral que infon densitat a l’obra. En alguns moments, el registre dels personatges és una mica massa elevat tenint en compte la seva situació existencial al costat de la derrota, fregant l’abisme, al límit de l’existir, però això no deixa de ser un petit ai dins una novel·la de carretera on el silenci acompanya el silenci.

Aguirre ens submergeix en el món fosc d’uns sicaris que treballen en una organització criminal i piramidal molt peculiar, entre brutal i grotesca (està formada per nens que donen instruccions) i que funciona com una paràbola d’un grup amb codis severs: cal esclafar tot aquell que s’aparta del cànon i de l’ortodòxia. A priori és un grup creat per aplicar una certa justícia però deixa de ser una xarxa delinqüent de sicaris. La novel·la s’inspira en un episodi de L’illa del tresor, de Robert Louis Stevenson, concretament en el fil argumental del pirata que arriba a la posada i el protagonista rep la taca negra, una amenaça que el col·lapsa fins a la mort. Aguirre transforma aquesta taca negra: els símbols que l’organització criminal envia com a advertència a les cases de la gent que vol liquidar són llibres, autèntics elements subversius per a molta gent. Pere Sol ha de portar aquests llibres, ell és el notificador que aviat es transformarà en alguna cosa més. Un dia es deixa un cadàver al cotxe i passa a estar al punt de mira d’un sistema que, com tots, no permet errades. L’error es castiga.

Animals dels marges pot llegir-se com una història de sicaris o com una història més fonda d’aquesta mena d’organitzacions que cada vegada són més grans (empreses, partits polítics, ordres religiosos) que sempre creixen a costa de la llibertat individual, del dret a discrepar, del dret a ser diferent. Parlem d’ideologia. De fer-li una biòpsia a la realitat.

“El crim és un camp electromagnètic que ho envolta tot”. Els límits ètics i morals, la presa de partit i la foscor que això implica, permet que l’autor reflexioni a base d’interpel·lacions sobre la funció de la literatura al marge del mer entreteniment. Atesa aquesta universalitat psicològica dels temes denunciats, Animals dels marges no té cap ubicació concreta sinó indrets pixel·lats, tot i que el lector hi pot detectar espais coneguts de Girona ciutat, de Figueres, i sobretot de la N-II (artèria que dona sang a tota la novel·la) que arriba a la Frontera, un lloc estimulant per ell mateix on s’hi esdevenen coses sinistres, colpidores. Aquí interessen els no-llocs, els espais sòrdids dels marges, els hotels de carretera, les benzineres, les àrees de servei, els pisos que nomes poden estar pensats per segrestar gent. Veiem la voluntat d’Aguirre per convertir aquesta geografia en el decorat de la novel·la. I ho fa amb un registre lingüístic banyolí, empordanès fins i tot, amable i generós: “Es veu bé prou”, “manyac”, “torrat”, “collonant-se”, “llampat”, “mainada”, “no et carda!”.

Cronològicament, Animals dels marges tampoc no se situa en l’actualitat, sinó en un futur immediat. La novel·la no funciona com una crònica de la realitat sinó com una visió d’un futur que tenim a tocar i on, malauradament, acabaran per privatitzar el firmament mateix. Ens espia tothom. Els espies són espiats. Tot està estructurat amb un mètode tancat sense marge per a la improvisació. Algoritmes que ens condicionen ideològicament. El gran germà. Això sí que és sinistre.