Mind the sculpture!

15.05.2019

En Frederic Marés va decidir passar-se a la melmelada per un descuit: es va deixar les xocolatines a sobre de la taula i es van desfer amb la calor. Drama i melmelada a partir d’ara, i és que en Frederic Marés gaudia de les xocolatines no per la xocolata, sinó pel paper que l’envoltava: va arribar a no menjar-se-la per poder conservar tot el conjunt. Entre això -tot un sacrifici d’infant- i que el seu pare li donava els cromos que aconseguia treballant a la duana de Portbou, això de col·leccionar “li va anar venint”, diu la Natàlia Esquinas, guia del Museu Marés.

El Museu Frederic Marès proposa una visita guiada per descobrir les seves estàtues a la ciutat de Barcelona | Foto: Eugènia Güell

No és que Frederic Marés un dia es llevés i digués: “Quan sigui gran vull ser col·leccionista!” De fet, a qui se li acudiria? Jo volia tenir una floristeria, després ser oceanògrafa, entrenadora de dofins i al final, sóc una periodista escrivint sobre un col·leccionista, que de fet, no es pot dir que aquesta fos la seva professió: la seva font d’ingressos era l’escultura, d’on treia diners per comprar les peces. Marés (1893 – 1991) va arribar a dir que ell feia escultura per comprar escultura -i rellotges, ulleres, bastons, segells, cromos, i un llarg etcètera. Tot plegat – un “tot” molt extens- es conserva en el Museu Marès, un museu que queda mig amagat al costat de la Catedral de Barcelona: lloc de pas de turistes provinents de tot arreu, cues i grups guiats per un paraigües amunt, el guitarrista que dona el toc pel·liculer al neogòtic barceloní, fotos-davant-de, “mind the step” per aquí, “mind the gap” per allà i tots els ingredients per un ambient, si més no, distret. Si freqüenteu Barcelona haurà arribat un punt que de tants turistes que hi ha, ja ni els veieu. No ho sabíeu, però és exactament el mateix que us passa amb les escultures d’en Marés.

Com que les escultures seguiran quietes, teniu una altra oportunitat per anar pel carrer sense mirar el mòbil, evitar xocs contra faroles i, de passada, veure alguna escultura d’en Marés. El trobareu per tota la capital: sigui en una escultura 100% seva, sigui en una restauració o fixant-vos en la cua del cul del cavall de l’escultura d’en Josep Llimona a la Plaça Ramón Berenguer -una cua que, per cert, en el seu moment va generar polèmica per ser massa “potent”. En qualsevol cas, si Marés va deixar una bona cua d’alguna cosa va ser amb la seva faceta com a recreador, investigador i protector del patrimoni durant la Guerra Civil. Va ser ell qui va recomanar a les institucions protegir el cor de la Catedral durant la guerra (i no desmuntar-lo, com es pretenia fer), o també qui va fer una profunda recerca per la recreació de dues peces del Panteó Reial del Monestir de Poblet –que per cert, ell es va haver d’autocomprar: inicialment les havia regalat a un home que quan va morir, la seva família no va saber què fer-ne i van acabar en un antiquari.

Anècdotes a part, també va reconstruir, entre moltes altres, una figura de Joan Güell i va crear des de zero moltes altres escultures que omplen Barcelona: a una de les rotondes de Rambla Catalunya hi ha la Nena damunt d’un peix, a sobre del Hard Rock Café de Plaça Catalunya hi trobareu Minerva, i a la mateixa plaça, les escultures Emporion i Barcelona, que formen part del gran projecte urbanístic de l’Exposició Internacional del 1929. Si no teniu pànic als coloms podreu contemplar el noucentisme en estat pur, la indústria, el mar mediterrani, la força i la figura femenina en una sola escultura. Quan veieu les dues escultures més que hi ha al costat del Desigual, pensareu que com podia tenir tant de temps, però un escultor “no és mai una mà única, sinó tot un taller de gent especialitzada”, i a més, en Frederic Marés “no tenia parella o família i va dedicar la seva vida sencera a això per poder acumular coses”, explica la guia.

Va col·leccionar tant que va arribar un punt que no hi cabia ni a casa seva, i va ser aleshores quan va fer la seva primera exposició de col·leccions a casa de l’Ardiaca. Ell parlava del concepte “museu emocional”: tothom guarda coses pel que signifiquen, però ell, dedicant-se a la seva passió (obsessió?) desmesuradament, va deixar un amplíssim llegat de tot l’impensable que es pot col·leccionar i que per ell tenia algun sentit. Entrar al Museu Marés és com si t’inundés un tsunami de moltes coses juntes en les que normalment ja hi nedes: és desbordant i fa impressió, però a la vegada et fa pensar en tot el que utilitzem diàriament que a les nostres vides hi té el mateix protagonisme que invisibilitat. Avui t’has posat el rellotge per inèrcia, però 100 rellotges junts et fan veure un significat propi de tot el que tenen en comú i de diferent. De sobte el que portes posat et resulta alhora més únic i menys particular.

Falta que ens posin quelcom davant del nas perquè l’ignorem: ens passa amb les coses i els seus significats, i ens passa amb les escultures d’en Marés. Tenim street art de l’original a cada cantonada i no el veiem. Una visita guiada com aquesta et fa pensar que potser hauríem de fer més de turistes a la nostra pròpia ciutat, sense ser gambes però admirant les puntes dels edificis, mirant més amunt, tirant fotos a qualsevol detall aparentment insignificant i tenint interès d’aquell que sembla que només neixi irremeiablement a l’estranger. Suposo que com a efecte de la baixa autoestima general del segle XXI, la pròpia ciutat ens meravella i ens intriga poc. Tots plegats hauríem de fer un exercici de reminiscència durant el camí diari cap a la feina, i fixar-nos en allò que sempre passem de llarg. A tots aquells que s’hi aventurin, sort i a gaudir, i recordeu: per ser un/a bon/a turista s’ha d’aixecar el cap, curiositat, mind the gap, i ja que hi sou, és clar, mind the sculpture!