Mim i pantomima: tradició i ruptura

23.05.2017

El dijous passat, dia 18 de maig, l’Institut del Teatre de la Diputació de Bacelona celebrava els 40 anys de la creació de l’Escola de Mim i Pantomima amb la voluntat de “formular un gràcies immens, des del fons del cor”, segons va dir Jordi Vilà. L’acte commemoratiu consistí en un col·loqui, la projecció d’un reportatge audiovisual, una petita mostra teatral i, finalment, la inauguració d’una exposició itinerant sobre la trajectòria de l’Escola de Mim i Pantomima.

Un moment de l’actuació a l’Institut del Teatre. © Jesús Atienza

L’any 1977, l’Institut del Teatre, aleshores digirit per Hermann Bonnín, convidava a diversos experts en teatre gestual provinents de Polònia com a docents de l’escola gràcies a Fabià Puigserver. 40 anys més tard, els tornà a convidar; aquest cop per a commemorar, entre records, rialles i molta broma, el seu pas per l’escola. Andrzej Leparski, Irene Rouba i Pere Noguera, exprofessors de l’Escola de Mim i Pantomima, van protagonitzar el col·loqui que donà el tret de sortida a la vetllada, juntament amb Magda Puyo, directora general de l’Institut del Teatre, i Jordi Vilà, comissari dels actes commemoratius de l’aniversari.

Com recordaren Puyo i Vilà, l’Institut del Teatre d’avui és hereu de l’Escola de Mim i Pantomima d’ara fa 40 anys, que ha llegat a l’escola una gran influència artística i didàctica en la seva pedagogia. Com apuntava Vilà, “la tradició no ve donada”, recordant-nos que tradició i ruptura són una i la mateixa cosa: amb cada ruptura brota el començament d’una nova tradició. Un punt i a part. I, certament, la creació de l’escola de Mim i Pantomima marcà un abans i un després per a l’Institut del Teatre.

Un reportatge audiovisual seguí al col·loqui inicial, complementant-lo amb reflexions de diversos docents de l’escola intercalades amb diverses fotografies i vídeos d’alguns dels moments més representatius de la trajectòria de l’escola. 2017 i 1977: l’avui i l’ahir. Els darrers anys dels 70 van ser, en paraules de Leparski, “el despertar de Barcelona”. Un Paral·lel, carregat de vida i joventut, era el centre neuràlgic de la ciutat, replet de teatres omplerts de gom a gom. Com ens recorda Hermann Bonnín, l’antic director de l’Institut, en aquests anys al Paral·lel s’hi concentra la memòria històrica, “no només del teatre sinó de la nostra pròpia ciutat”, repleta d’efervescència i de moviment. I fou en aquest escenari cultural, àvid de canvi, on sorgí l’escola de Mim i Pantomima de l’Institut del Teatre situat al Poble Sec.

La creació de l’escola representà, en paraules de Bonnín, un xoc: un xoc de llenguatges, de mentalitats i sensibilitats. Barcelona i Polònia, dos llenguatges, dues tradicions, dues cultures. Un xoc i alhora un espai d’intercanvi: una conjunció de les dues cultures de la qual en brotà un nou llenguatge, que beu la gran tradició teatral oral mediterrània i la tradició gestual polonesa. Un nou llenguatge híbrid, transfronterer. Com ens recorda Pere Noguera, el gest no deixa de ser «l’expressió més pura, sense fronteres, la més humana»: trenca fronteres, ens internacionalitza. De fet, foren el mim i la pantomima els qui, d’alguna manera, obriren les portes l’Institut del Teatre al món, com ens recorda Rouba.

El teatre, parafrasejant a Magda Puyo, ha de sortir de la incomoditat i ha de generar incomoditat, obrint preguntes i donant respostes. El gest no deixa de ser el llenguatge nu, la corporeïtat convertida en el lloc de l’estranyesa, de l’indecidibilitat; emprant les paraules de Puyo, el lloc on la subversió és possible.

L’actual directora, Magda Puyo, i el director d’aleshores, Hermann Bonnín, coincideixen a reivindicar la necessitat del canvi, del moviment, de l’efervescència, tan candent avui com als anys 70. La vetllada culminà amb una petita mostra escènica de mim a càrrec d’alguns alumnes de l’Institut del Teatre. Com apuntà Bonnín, assegut entre les butaques del públic, la mirada al passat tan sols cobra sentit acompanyada d’una mirada cap al futur.