Milo De Angelis, un poeta circular

29.02.2016

Aquest dilluns al cicle Dilluns de poesia a l’Arts Santa Mònica, Joan-Elies Adell, poeta i coordinador de les activitats culturals de la Delegació del Govern a Itàlia, ha presentat el poeta italià Milo De Angelis, la poesia del qual potencia la tensió entre allò evident i allò incomprensible, segons Adell. A continuació podeu llegir el text que Adell ha llegit aquest dilluns per introduir De Angelis.

Milo De Angelis | Foto: Viviana Nicodemo

Milo De Angelis | Foto: Viviana Nicodemo

Aquest 2016 se celebren els quaranta anys de la publicació del primer llibre de Milo De Angelis (Milà, 1951), Somiglianze, un recull que va gaudir d’un reconeixement immediat per part del públic i la crítica italiana. En aquest poemari, tot i els seus vint-i-quatre anys, De Angelis ja se’ns mostra com un autor extraordinàriament madur, i hi són presents alguns dels temes que formaran part de les històries narrades (sovint de manera obsessiva) al llarg de tota la seva trajectòria poètica. Avui és unànimement considerat un dels autors més significatius de l’actual panorama literari italià, per l’originalitat, la bellesa i el rigor de la seva proposta poètica.

De ben jove Milo De Angelis va assumir clarament la consciència de ser poeta, com afirmava Dario Bellezza, quan explicava profèticament que «per a ell escriure versos, fer el poeta és, efectivament, una tragèdia immensa, que només sap qui és veritablement poeta». El temps ha confirmat aquesta veritat existencial, com es pot comprovar amb la lectura dels vuit poemaris publicats fins avui, però també gràcies a la seva reflexió teòrica paral·lela, sempre concisa, erudita i punyent. L’any 1983 veu la llum l’important i influent Millimetri, seguit de Terra del viso (1985).

La de De Angelis és una poesia que potencia la tensió entre allò evident i allò incomprensible, i és per aquesta raó que sovint ha estat considerada obscura i difícil. Amb tot, sempre ha defugit el lligam que molts crítics han establert amb l’hermetisme o l’orfisme italians. La dificultat semàntica de la seva poesia no està lligada a una recerca d’un sentit ocult de la realitat, la investigació en els meandres obscurs del llenguatge o del subconscient.

La seva poesia és complexa perquè reflecteix, com un mirall, la complexitat de la pròpia existència. La crítica que s’ha ocupat de l’obra poètica de Milo De Angelis ha subratllat, d’una banda, la relació estreta amb la realitat, ja siguin els llocs (Milà i els seus barris perifèrics), ja siguin les coses (els hospitals, els camps de futbol en els barris, els autobusos i tramvies…) o les persones (els atletes, les companyes d’institut, els amics, el pare, els mestres…); i, de l’altra, el seu «trobar clus», una foscor expressiva, quasi oracular, que és al mateix temps potència i límit, il·luminació de la paraula i risc d’incomprensió.

Una tensió circular que travessa tota la seva poesia. Publica, abans del final de segle, dos llibres més de poemes: Distante un padre (1989) i Biografia sommaria (1999).

Amb l’entrada del nou mil·lenni es produeix, no tant un canvi, sinó una essencialització de la seva poesia. Sembla com si els primers cinc llibres de Milo De Angelis fossin una mena de preludi dels tres darrers, Tema dell’addio (2005), Quell’andarsene nel buio dei cortili (2010) i Incontri e agguati (2015), si ens fixem en la forma subterrània en què apareixien la mort, el destí o la providència.

O potser és a la inversa: tal vegada són aquests darrers llibres que il·luminen i expliquen aquelles ombres de suïcides, escenes d’hospital, sirenes d’ambulàncies, asfalt, estelles, vidres i sang tan presents en els versos anteriors.

Es podria dir, fins i tot, que tot el llibre sencer de Tema de l’adéu (premi Viareggio 2005, en premsa en la traducció catalana, publicat per edicions Saldonar), esdevé metàfora del seu contingut.

Són poemes que escriu Milo De Angelis arran de la mort de la seva dona, Giovanna Sicari, també poeta, el darrer dia de 2003. Es tracta d’una dolorosa exploració interior amb l’esperança quasi arqueològica de recuperar el temps, d’assegurar-se que, en alguns moments de la seva vida, va existir la felicitat. I la poesia esdevé «carícia», «abraçada», «petó», no deixa de ser també un estudi musical sobre el tema de la separació, una variació sobre el tema, obsessiu, de la pèrdua. Segurament, amb Tema dell’addio ens trobem davant d’un dels llibres més importants de la poesia italiana del segle XXI.

També Quell’andarsene nel buio dei cortili (2010) i Incontri e agguati (2015) poden semblar llibres més accessibles que els precedents del poeta milanès, però la seva simplicitat és només aparent. De Angelis continua fidel a aquella poètica que procedeix amb un rigor absolut, amb implacable control de la paraula, àrbitre de totes les coses. Amb la mateixa severitat, quasi masoquista, el poeta no cedeix ni un sol mil·límetre en la seva voluntat implacable de recordar-ho tot, d’enfrontar-se a tot. És significatiu que, en el seu últim llibre, es plantegi un diàleg obert amb la mort, un enfrontament que exigeix també una negociació; o que doni veu a un dels seus alumnes d’Opera, la presó d’alta seguretat on ensenya literatura, culpable d’haver assassinat a ganivetades la seva jove dona. Aquí aflora un altre dels temes de la poesia de De Angelis, la utilitat última de la poesia: només a través de la seva radicalitat es podrà verbalitzar allò indicible. Una poesia circularment obsessiva, fruit d’una mena de metafísica eixuta o negativa, capgirada, sense fonaments estables.

En una entrevista Milo De Angelis recorda que, segons Marina Tsvetàieva, existeixen els poetes del riu i els poetes del llac. Els poetes del riu tenen un curs, un desenvolupament, passen d’un territori a un altre, gaudeixen d’un moviment que els porta a créixer i a mutar a mesura que troben nous llocs i nova gent. Els poetes del llac són, en canvi, els poetes de l’obsessió: dos o tres temes insistents, sempre els mateixos, que els poetes observen caminant en cercle al llarg de la riba, canviant a cada llibre el punt de vista, la posició, la tonalitat de la llum a través de la qual es mira i es diu. El seu temps és ritual i cíclic, sense progressions ni etapes, la seva mirada no tendeix a l’extensió sinó a la línia vertical. «Sóc un poeta monòton, limitat i circular», es defineix De Angelis. Un gran poeta de romandre-hi, que escull l’aventura de girar perpètuament, d’insistir, de romandre-hi.