Miguel Sáenz: “La de Rosa Renom és la millor presidenta que he vist”

25.11.2014

El passat 14 de novembre el Teatre Nacional va celebrar el col·loqui #postfunció d’El President. La xerrada va comptar amb la presència de Miguel Sáenz, traductor de l’obra completa de Thomas Bernhard al castellà,  Bernat Puigtobella, responsable de la traducció al català, i Carme Portaceli, directora de l’espectacle. 

“La de Rosa Renom és la millor presidenta que he vist, fins i tot superior a Gerda Maleta, la dona que va inspirar el personatge” va confessar, durant el col·loqui postfunció d’El President, el traductor Miguel Sáenz. Era divendres i passaven pocs minuts de les deu de la nit però, tot i així, més de mitja sala es va quedar a escoltar la xerrada. Un fet poc habitual en un autor tan poc comercial com Thomas Bernhard. Alguns, com Imma Colomer i Pep Tosar que fa poc representaven junts Con la claridad aumenta el frío, també de Bernhard, a l’Abadía de Madrid, van venir expressament per escoltar el col·loqui. “Vaig assistir a l’estrena,-em diu Colomer-, però hi tornaré per veure de més a prop a la Rosa i al Francesc”.

Rosa Renom és la presidenta

Rosa Renom en una escena d’El President.  Foto May Zirkus

La xerrada, evidentment, va girar al voltant dels dos protagonistes, Rosa Renom i Francesc Orella. Com es van preparar pels papers (“hi vas entrant, és la nostra feina” deia Orella) o com van treballar l’escena inicial on la presidenta parla davant d’un inexistent mirall (“al principi necessitava imaginar-me a la Montse, ara ja sento la seva presència” deia Renom) van ser algunes de les preguntes del públic. Thomas Bernhard, va explicar Sáenz, hagués volgut ser actor, però sabia que no servia per això. Senzillament, no podia memoritzar un paper. I la seva actitud cap als actors va ser sempre ambivalent. Admirava sense reserves als que considerava grans (Bruno Ganz, Ilse Ritter, Kirsten Dene i Gerhard Voss per exemple) i en canvi odiava cordialment a la majoria dels actors del Burgtheater, el prototip del qual és el personatge fictici que apareix al final del sopar en la seva novel·la Tala, uns actors adotzenats, histriònics i rancorosos molt capaços d’enfonsar deliberadament les seves obres.

Precisament per evitar-ho, el teatre de Bernhard requereix excel·lents actors, encara que només sigui, com diu Sáenz, per la llibertat que els hi deixa: no utilitza cap tipus de puntuació en els seus textos i inclou poques anotacions escèniques. Les idees de Bernhard sobre el teatre apareixen repartides per la seva obra i en moltes entrevistes que va concedir. En el col·loqui, Sáenz va recomanar ¿Es una comedia? ¿Es una tragedia? i, sobretot, El imitador de voces. En aquest conte Bernhard explica com un autor d’una obra que només havia de representar-se una vegada, en el millor teatre del món, pel millor escenògraf del món i pels millors actors del món, va seure en un lloc del galliner del teatre, amb un fusell metrallador el dia de l’estrena i es va dedicar a disparar a tot espectador que reia a destemps. Al final de la funció, és clar, no hi havia res més que espectadors morts. “En aquest sentit, aquesta nit hem tingut sort, en poder presenciar una esplèndida versió d’El President. Crec que Bernhard estaria molt satisfet i que hagués guardat, sense utilitzar, el seu fusell metrallador” va concloure, content, el traductor Miguel Sáenz.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El contingut de l’article, interessant, queda molt perjudicat per frases com: “Admirava sense reserves als quals considerava grans” o “una obra que només s’havia de representar-se una vegada”. Llàstima.