Mig segle de poesia catalana: tot poeta és una literatura

31.05.2018

El poeta, activista cultural i crític d’art Vicenç Altaió ha dit recentment: “El primer que ha de fer un antòleg és tallar-se el cap per construir amb el cap dels altres una altra veu ”. Aquesta màxima treu cap arrel de la presentació del nou llibre que, conjuntament amb el catedràtic de literatura, poeta i crític Josep M. Sala-Valldaura, acaben de publicar: Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 (Proa). Els dos antòlegs estan de gira amb el nou llibre sota el braç, escampant arreu el contingut subjectiu que té i el motiu que els ha portat a aixecar aquesta obra tan magna.

Josep M. Sala-Valldaura amb Vicenç Altaió el 1980). |

La posada de llarg de la compilació s’ha fet amb la presència dels dos antòlegs, del crític Àlex Broch, de l’editor Jordi Cornudella, de la poeta Maria Sevilla i de Josep Lluch, l’editor de l’antologia, en el recent inaugurat Espai Joan Brossa a La Seca, antiga fàbrica medieval de la moneda de Barcelona que, a partir d’ara, acollirà la Fundació Joan Brossa. Un nou àmbit de creació contemporània cridat a ser el centre de referència de l’univers brossià, de les escriptures radicals, de la performance i de les arts parateatrals. Aquest emplaçament va obrir les portes el passat 10 de maig amb l’actuació de la colla castellera Falcons de Barcelona, organitzada per l’escriptora, artista i brossiana confessa, Alicia Kopf. El dia 13, la poeta Esther Xargay va dissenyar una desfilada pels carrers del voltant de la institució, un homenatge al músic desaparegut Carles Santos. I, finalment, al setembre, hi ha prevista una exposició dedicada a l’humanista i psiquiatre Joan Obiols titulada “Art i follia”.

L’antologia Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 aplega 232 poemes, amb el mateix nombre de poetes, i mostra el ventall de tendències de la poesia catalana dels últims 50 anys. Emprèn el seu recorregut quan s’inicia la revolta estètica i social i es clou amb la presència dels més joves poetes, molt actius en la renovada importància de la poesia en la nostra societat. La tria s’organitza en tres cicles cronològics: la generació dels poetes nascuts durant la postguerra, de 1940 a 1958, la del desenvolupament, de 1959 a 1975, i els de la generació de la democràcia, de 1975 fins a 1997. Tres períodes que tenen com a marc el Maig del 68, la caiguda del mur de Berlín, el restabliment de la democràcia i la crisi econòmica del món global. Des del punt de vista estètic, la classificació la componen els nous realismes,  la postmodernitat i el realisme suburbà.  Aquesta classificació temporal i estètica conflueix en una sincronització entre aquells que “s’acosten més a la cosa i aquells que es capbussen en el llenguatge i l’exploren”.

Per cronologia, el recull podria complementar l’estudi Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979) dels mateixos autors, per haver emprat una metodologia semblant. En ambdós aplecs hi ha una aposta per allunyar-se de l’antologia de tendència, d’escola única, i del cànon, perquè va en detriment de la pluralitat. La lectura de la tria ens brinda un panorama estètic força complet amb un poema de cada autor sense distingir les diverses evolucions de cada un d’ells. Els criteris de selecció són inevitablement subjectius i, per tant, no exempts de crítica. Els curadors manifesten que la cronologia ha estat l’eix vertebrador de la mostra, però no l’únic, ja que ha prevalgut la qualitat del poema escollit i el seu encaix en el conjunt per damunt del currículum de l’autor. La priorització del vessant oral de les peces i la constatació de la irrupció de la veu femenina en els darrers temps—“un fet que marcarà el futur de la literatura catalana”— ha permès als antòlegs imprimir un segell personal que sura per tot un corpus de marcat caràcter assagístic.

Aquesta aposta, que alhora esmorteeix la discontinuïtat, es veu reforçada quan ens fixem en la important empremta que els poetes del primer cicle, els de més edat, deixen en els més joves. Les noves fornades tendeixen a transformar l’excés d’aquells en una clara prevalença per l’oralitat. Podria ser el cas de Carlos Santos, Carles Hac Mor, Antònia Vicens, Antoni Clapés, Enric Casasses o Maria-Mercè Marçal, poetes que han estat llavor d’una situació en la qual es constata que mai com fins ara la poesia catalana havia viscut una plenitud tan alta, sigui pel nombre de poetes i per les variacions de tendències estètiques o bé per la presència en tot l’àmbit geogràfic i per la quantitat de noves col·leccions. Malgrat tot, com diu Sala-Valldaura: “La poesia no progressa, evoluciona”.

Som davant d’una construcció a dues mans més que no pas d’una antologia. Un poemari compacte, que es pot llegir com un relat col·lectiu i horitzontal que esmola individualitats i  jerarquies,i amb la mirada centrada en el lector. Una eina d’estudi i coneixement amb unitat de sentit i clar protagonisme de l’estètica per damunt de la diversitat de cada un dels seus components.

Una mostra exhaustiva i valenta destinada a marcar una fita important en el panorama poètic del país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. molt bé i molt bonic però hi falta EL poeta central d’aquests anys, el que ho relliga tot, el que fa de semàfor entre lo vell (que ve de brossa etc.) i lo nou (que va a guim valls etc.): he anomenat joan josep camacho grau.

    • No et pensis que sigui un cas únic, Henrietta. Conec altres autors amb obra publicada que no surten a l’antologia i que han escrit poemes millors que alguns dels que hi surten.

      Una antologia de 232 autors amb un poema per cap és una barbaritat. Han volgut ser exhaustius per demostrar que “mai com fins ara la poesia catalana havia viscut una plenitud tan alta” i l’únic que han aconseguit és un “totum revolutum” que farà emprenyar encara més els exclosos. I això en un món tan ple de rivalitats i enveges com el de les lletres catalanes no és gens positiu.