Micos creatius: per què les humanitats no han de témer les ciències

20.09.2018

Convertint la creació en la tasca per excel·lència de Déu, la cultura occidental insinua que quan els homes creem és quan ens trobem més a prop de la divinitat, fent allò que més eleva la nostra naturalesa per damunt la resta d’animals que pasturen per, valgui la redundància, la creació. Definides pel monopoli d’aquest tret distintiu, és normal que les humanitats, encara avui, no hagin digerit la flagrant intrusió laboral que va practicar Charles Darwin. De sobte, la tasca d’explicar un dels aspectes més sagrats de la naturalesa humana, patrimoni de filòsofs, novel·listes i poetes, la podien fer els biòlegs. Les humanitats van contraatacar dient que els dos tipus d’explicació no són ben bé la mateixa i, ofeses des d’aleshores, han negat l’entrada de la ciència als seus dominis. Això les perjudica.

A Los orígenes de la creatividad (Crítica), Edard O. Wilson repassa i condensa la narrativa científica sobre l’adveniment de la creativitat ajudant-se amb el que ell anomena les Big Five: paleontologia, antropologia, psicologia, biologia evolutiva i neurobiologia. Wilson, que ha guanyat dues vegades el premi Pullitzer per obres de no ficció, és un dels divulgadors científics de més ben llegir, un antic professor de Harvard retirat des de fa 20 anys (en té 88), que últimament escriu amb la voluntat de bastir ponts entre humanitats i ciències. A més, és considerat la màxima autoritat mundial en formigues.

Però Wilson, i és explícit en això, no vol que aprenguem de les formigues, sinó a estudiar-nos a nosaltres mateixos com les estudiem a elles. L’entomòleg ens vol fer veure que és tan obvi que amb les eines de la ciència hem trobat respostes convincents, que no té cap sentit que les lletres no les facin servir quan es fan les mateixes preguntes. Perquè el més normal és que no ho facin: una crítica, un assaig o un reportatge que tracti produccions culturals, pot incloure centenars de citacions de la més eclèctica de les bibliografies i, si tenim sort, hi haurà una mica de ciència social, però 10 contra 1 que no trobarem ni una punyetera referència a una investigació de neurobiologia. Sembla una paradoxa dir que el problema més greu de les humanitats és que són massa antropocèntriques, però això és exactament el que defensa Wilson.

Els humanistes excusen la seva por a la ciència com el resultat de voler evitar dues fal·làcies. La més cèlebre és la fal·làcia naturalista en totes les seves variants, descrita en el seu sentit més ampli pel filòsof escocès David Hume, que ens diu que no podem derivar com haurien de ser les coses de com són. Que tinguem una mandíbula adaptada per consumir carn no vol dir que menjar carn sigui moralment recomanable. L’altra és la fal·làcia genètica, una variació del mateix tema que ens recorda que és il·legítim treure conclusions de com hauria de ser quelcom basant-nos en el seu origen. Vam evolucionar per afavorir el tribalisme, però això no el fa un tret socialment desitjable.

Però una lectura atenta de Hume, que per alguna cosa era un empirista recalcitrant, revela que el filòsof no va declarar mai que el salt fos impossible, sinó que no queda clar com fer-lo. Un nedar i guardar la roba filosòfic. Si viatgem a la contemporaneïtat, un dels pensadors més contundents del present, el pioner de la ciència cognitiva Daniel Dennett, ha ofert la millor resposta que mai he llegit sobre aquesta qüestió. Val la pena citar-lo del tot, i valdria la pena penjar el text a les facultats d’humanitats d’arreu del món:

“De què podem derivar “l’haver de ser”? La resposta més convincent és aquesta: l’ètica ha d’estar d’alguna manera basada en una apreciació de la naturalesa humana, en el sentit d’allò que un ésser humà és o pot ser, i d’allò que un ésser humà podria voler tenir o voler ser. Si això és naturalisme, el naturalisme no és una fal·làcia. Ningú no pot negar seriosament que l’ètica ha de ser receptiva a aquests fets sobre la naturalesa humana. Podem no estar d’acord sobre on buscar els fets més rellevants sobre la naturalesa humana: en novel·les, en textos religiosos, en experiments psicològics, en investigacions biològiques o antropològiques. Però la fal·làcia no és el naturalisme sinó, més aviat, qualsevol intent curt de gambals de precipitar-se dels fets als valors. En altres paraules, la fal·làcia és un reduccionisme massa ambiciós en comptes d’un reduccionisme prudent, entès com l’intent d’unificar la nostra visió del món, de manera que els nostres principis ètics no xoquin irracionalment amb la forma del món”.

La ironia és que els humanistes ho saben perfectament i per això intenten ser científics en el seu mètode i les seves conclusions. El Déu dels estudis culturals i els estudis de gènere, dues de les disciplines més populars i, alhora, més adverses a barrejar ciències naturals i humanitats, és ni més ni menys que Michele Foucault. I què feia Focuault? Genealogies, és a dir, històries de com una realitat social i moral havia arribat a ser com és. Exactament el mateix que fa un biòleg evolutiu quan estudia com es comporten els micos o les formigues. El punt que fa atractiu a Foucault per a les disciplines amb vocació política és que assenyalar l’origen artificial de les coses ens serveix per canviar-les mentre que, en la mesura que la ciència determina certs orígens com a naturals, les conclusions científiques ens negarien la preuada autonomia. La neurociència ha comprovat una vegada i una altra que els cervells d’homes i dones són diferents en sentits rellevants, mentre que algunes branques dels estudis de gènere segueixen afirmant que el gènere és enterament un constructe social però, mentre els científics intenten experimentar sempre que poden amb les idees de Judith Butler i companyia, a les facultats d’estudis culturals està pràcticament prohibit parlar de neurones i hormones.

L’estudi de Wilson sobre la creativitat és una genealogia naturalista. Si analitzem l’ésser humà comparant-lo amb la resta d’animals, de seguida veurem que la capacitat per al llenguatge simbòlic és el que ens diferencia més dramàticament i el que anomenem “creativitat” és una conseqüència d’aquesta facultat. El consens entre els científics és que tot plegat és fruit d’una evolució del cervell causada per una adaptació a la dieta càrnia i al menjar cuit. Contra un passat vegetarià i asocial, els protohumans que van apreciar la superioritat nutritiva de la carn van començar a caçar en grup. Aquest canvi va afavorir la pressió evolutiva en favor de la capacitat per comunicar, cooperar i ser empàtics. On van néixer les humanitats? A la vora del foc en les llargues nits de la sabana africana. Com va expicar l’antropòloga Elizabeth Marshall Thomas al seu clàssic The Old Way: A Story of the First Peopole, els primers mites, la primera cultura, són històries de caceres glorificades “recitades repetidament pels homes fent servir veus especials, convertint-se en cançons, les quals tothom escoltava”.

I què importen els orígens de la creativitat? Quina és la diferència entre estudiar-nos com si fóssim éssers sagrats creats a la imatge i semblança de Déu, com si fóssim un encreuament d’influències socials construïdes a partir de textos radicalment reinterpretables, o com si fóssim micos creatius que han evolucionat precàriament a partir de processos naturals i deterministes? És difícil dir-ho, però encara més difícil negar que hauria d’haver-hi un diàleg productiu entre les diverses mirades. Per això m’atrau el projecte de Wilson, Dennett i companyia, la idea que la unificació de les diferents formes de coneixement és millor que la separació i que, si els assagistes, crítics i poetes perden la por a la ciència, seran més creatius.