Michel Houellebecq: “Deixo que les autoritats decideixin. Jo no tinc por”.

28.04.2015

Barcelona prova magníficament a Houellebecq. Color de pell saludable, cabells cuidadosament pentinats, somriure trapella i comentaris còmplices als fotògrafs. Aquella fila d’escriptor abatut per la vida ha desaparegut. L’aspecte continua sent el d’un escriptor que carrega més anys dels que en realitat té però ja no arrossega aquella presència fantasmagòrica que feia veritable llàstima. Els tres mesos de retirada obligatòria que es va prendre després de l’atemptat contra Charlie Hebdo, en que van assassinar un íntim amic seu, el periodista Bernard Maris –del qual Anagrama publicarà un assaig sobre el mateix Houellebecq aquesta tardor– l’han rescatat, almenys, exteriorment. Els meandres anímics és impossible desxifrar-los.

Michel Houellebecq Foto de Gerard E. Mur

Michel Houellebecq Foto de Gerard E. Mur

Ahir al migdia, l’escriptor es va mostrar afable i accessible davant la trentena de fotògrafs i periodistes que secretament havíem estat convocats a l’Institut Français. La presència mediàtica era l’esperada, massiva. L’Heloïse, en el paper d’hostessa de l’Institut, explicava haver comptat ja una vintena de viatges en ascensor pujant i baixant els professionals acreditats. Perquè l’acreditació era imprescindible. L’accés a l’edifici estava restringit només a periodistes. La trobada amb Houellebecq exigia altes mesures de seguretat. Les indicades pel consolat: una parella de Mossos d’Esquadra a l’entrada, dos escortes per al visitant i les bosses dels assistents revisades minuciosament. Houellebecq és Satanàs per a l’islamisme radical. Un objectiu desitjat.

El dilluns l’editorial va encarregar-se d’anunciar per telèfon el lloc i l’hora de la roda de premsa. A les 12, el photocall; a dos quarts d’una, la roda de premsa. No es van complir els horaris. Les entrevistes televisives que es prolongaven i una costosa distribució dels fotògrafs feien perdre els nervis. Finalment, Houellebecq apareixia a la terrassa i es deixava fotografiar com l’star literària que és. Dret, assegut i, evidentment, fumant. Primer un parell de pipades a la cigarreta electrònica; minuts més tard, escollia el tabac que mai desapareix de les seves mans.

 

Sotmesos al risc verbal de Michel Houellebecq

Finalitzada la sessió gràfica, canvi d’escenari. A l’auditori de l’Institut, Houellebecq –bevent un café double i menjant galetes– s’asseu a la vora del cap de família d’Anagrama, Jorge Herralde. Preparats per començar la roda de premsa. “Una mirada despietadament honesta, com un làser”, definia Herralde, “recalcitrant francòfil”, la literatura del francès. I explicava que no és Submissió: “No és un llibre contra l’Islam. Hi ha qui en fa lectures idiotes”.

És el moment d’en Michel Houellebecq, que després de minut i mig carregant-se el pensament econòmic –“Els economistes no haurien d’existir. És un error que se’ls faciliti la paraula”–, ja cedia el torn als periodistes. Les respostes eren breus però les disparà ràpid. S’ha esfumat aquell Houellebecq desesperadament lacònic. Continua rumiant, fent pauses, hi ha silencis, però la conversa és més àgil. Hi ajuda la seva implacable ironia i la transparència ideològica.

L’actualitat passa per davant de l’obra al torn de preguntes. El futur de França el neguiteja. L’escriptor aposta per una democràcia directa. “En primer lloc, suprimir el parlament i decidir les modificacions de llei a través de referèndum”. L’esquerra ja no el preocupa perquè la veu “agonitzant”. “Està en una situació molt dolorosa. Quan veu que perd influència es torna agressiva”. “Els homes han deixat d’expressar-se. Només parlen les dones. Hem oblidat què pensen ells. Potser perquè sempre pensen el mateix”, rdeia ahir Houellebecq reflexionant en veu alta sobre la mentalitat masculina. Houellebecq opinava sense embuts sobre tot el què li demanaven però a cada resposta deixava anar un “d’això no tracta el meu llibre”. El seu llibre. És d’això del que havia vingut a parlar a Barcelona. De Submissió.

Houellebecq fumant una cigarreta electrònica ahir a l'Institut Francès _ Foto Gerard E. Mur

Houellebecq fumant una cigarreta electrònica ahir a l’Institut Francès _ Foto Gerard E. Mur

Abans de redactar la novel·la, Houellebecq va empassar-se l’Alcorà. Considera que el principal problema del llibre sagrat de l’Islam són les interpretacions. “L’important és qui l’interpreta. L’Alcorà no és tan perillós. Hi ha temes que ni tant sols tracta. Com és possible, aleshores, fer-ne una interpretació tan aberrant i violenta?”. En un principi, Submissió havia de tractar sobre una guerra civil. A la novel·la el conflicte bèl·lic no arriba a esclatar, però l’ambient de la França de l’any 2022 que descriu frega el col·lapse social. El país el governa un president musulmà que premia la conversió a l’Islam amb bons sous. François, el protagonista, cor desesperat en busca de la fe per poder sobreviure. Sàtira política? Res. “Política ficció” és com prefereix definir l’obra el propi autor.

Houellebecq va viure de prop la conversió religiosa. La seva mare va professar l’Islam durant 4 anys per acabar morint com una cristiana ortodoxa. “Zàping espiritual”, resumit sorneguerament pel fill. El protegit intel·lectual de la República acaba de respondre les últimes preguntes. Els dos escortes el segueixin amb la mirada i ell s’escapa pel lateral. Estaven advertits: “Deixo que les autoritats decideixin. Jo no tinc por”.