Mia Couto: “Quan camina, el lleó redacta la seva presència a la terra”

18.04.2016

Aquesta tarda, l’escriptor moçambiquès Mia Couto serà al CCCB per parlar de la seva mirada sobre el continent africà, en el marc dels debats organitzats aquest abril en paral·lel a l’exposició “Making Africa”. El passat dissabte, l’autor de La confessió de la lleona (traduït per Pere ComellasEdicions del Periscopi) va ser a Olot amb motiu del Festival MOT, i va parlar de la seva novel·la, els seus records d’infantesa, la seva experiència com a biòleg, la importància de la tradició oral al seu país i la seva visió sobre el que significa escriure.

Mia Couto | Foto: Martí Albesa

Mia Couto | Foto: Martí Albesa

El va acompanyar Jordi Nopca, que va fer d’entrevistador i va interessar-se especialment per La confessió de la lleona, “potser l’únic llibre meu amb un punt de partida real i objectiu”, va explicar Couto, que es trobava al nord de Moçambic (fent de biòleg) i es va assabentar que un lleó havia mort un home. “Aleshores em vaig tancar a la tenda i vaig començar a escriure, perquè amb aquella ficció podia fer front, podia evadir-me de les meves pròpies pors”. I és precisament la por un dels grans temes (el primer) que sorgeixen: la por individual i la por col·lectiva, particularment la de les dones, que són les víctimes dels atacs dels lleons: “Les dones van a treballar al camp en el moment de la cacera del lleó”, va precisar Couto.

Un dels seus grans objectius a l’hora d’escriure el llibre era “fugir dels estereotips que sempre surten quan parlem d’Àfrica i de la seva visió exòtica i folklòrica”, amb el corresponent coneixement de causa com a moçambiquès. Couto ha begut d’aquesta circumstància per escriure, però la seva primera gran influència foren “les històries de la meva família”, immigrants d’origen portuguès instal·lats a Moçambic. “Escriure és un gran plaer, no sabria viure d’una altra manera. Ja de petit em vaig començar a afirmar a mi mateix a través de l’escriptura: era un altre món, una altra veu”.

Nopca també li va preguntar per les referències a la Guerra de Moçambic, en la qual Couto participà, a propòsit d’una frase que surt a La confessió de la lleona: “L’escriptor és una au de rapinya, demana relats de guerra”. Couto va parlar de la seva experiència al Front d’Alliberament de Moçambic i, novament, de la por, secundada això no obstant per la resistència i transfigurada pel “procés de deshumanització” inherent a les guerres. En aquesta ocasió també va trobar la salvació gràcies a l’escriptura.

També va parlar de la seva feina de biòleg: “Amb la biologia busco apropar-me a aquelles criatures que hem desplaçat i allunyat”. I va reflexionar sobre la petitesa humana i la importància de la lliçó d’humilitat que suposa reconèixer la nostra fragilitat, cosa que s’accentua encara més al costat d’un lleó, animal que Couto adora com una divinitat per la seva reialesa, força i elegància, i perquè ens fa tan petits. “Quan camina, el lleó redacta la seva presència a la terra”. En efecte, Couto també és poeta.

Jordi Nopca i Mia Couto | Foto: Martí Albesa

Jordi Nopca i Mia Couto | Foto: Martí Albesa

El darrer tema que Nopca va plantejar-li va ser la convivència “amb els nostres morts”. Couto va aprofitar-ho per reivindicar la importància de la tradició oral al continent africà. A La confessió de la lleona, els  morts són tots dones (“perquè va passar així a la realitat”), i això no només reflecteix una trista coincidència, sinó més aviat una trista realitat: el masclisme. I els atacs dels lleons ho exemplifiquen. A més, Couto creu que “la modernitat no hi ajuda gaire, perquè arriba de la mà dels homes, i les dones es veuen obligades a acatar, a renunciar”.

Per acabar, els dos escriptors van conversar sobre el paper de l’escriptor al voltant de la seva comunitat. Couto va explicar que ell sempre diu el que pensa: “Canviar el món no es pot fer només mitjançant els llibres, per això enraono a escoles, universitats, mitjans de comunicació…”. Nopca li va preguntar si havia partit represàlies. “Represàlies? No, sóc poeta”, va ironitzar. Etiquetat sovint com un escriptor que practica el realisme màgic, Couto va respondre les preguntes dels assistents al final de l’acte, va parlar d’algunes de les seves influències literàries (de Günter Grass fins a Gonçalo Tavares passant per Miguel Hernández i la poesia francesa) i de la utilitat (literària, com a mínim) de la tristesa: “És una arma molt poderosa perquè convida a crear”.