Mezquida i Chicuelo: teoria i pràctica de la connectivitat

25.09.2018

Dissabte 22, a l’Ateneu de Banyoles, casa plena i entusiasta per escoltar i aplaudir a Marco Mezquida i Chicuelo presentant el seu disc en comú ‘Conexión’. Posant èmfasi a les composicions, l’espectacle resulta apol·lini i auster, potenciant els solos enlluernadors dels músics com a principal focus d’atenció.

Marco Mezquida, Paco de Mode i Chicuelo a l’ateneu de Banyoles | Foto: Anna Otero

Els banyolins mantenen l’hàbit saludable d’omplir totes les butaques de l’Auditori de l’Ateneu local, però la veritat és que també gaudeixen de bones raons per fer-ho: els programadors de la sala la proveeixen amb propostes d’acurat criteri, sobretot quan pensem que es tracta d’una població de només 20 mil habitants. Així, aquest 2018, l’artista resident és l’imminent i eminent Marco Mezquida, pianista menorquí que als 31 anys d’edat està començant a gaudir del reconeixement que pertoca al seu ingent talent. Creieu-me, no es tracta simplement d’una moda. A més, l’intèrpret és plenament capaç de no resguardar egoísticament el geni, sinó que el seu tarannà benvolent el fa compartir, cercar sinergies i col·laboracions que solen presentar-se molt profícues.

Remarquem com aquest estiu Mezquida va estrenar un ressonant duet amb Sílvia Pérez Cruz a Peralada i, al llarg de la temporada que està realitzant al Pla de l’Estany, s’ha immiscit amb la ballarina Sol Picó i ara també amb el barceloní Juan Gómez ‘Chicuelo’, un dels millors guitarristes de flamenc de l’actualitat. Era la nit xafogosa del 22 de setembre i a l’escenari, trobàvem també el percussionista Paco de Mode, que de fet participa en el llarga-durada que constituïa la base de l’espectacle, “Conexión” i que difícilment podia tenir millor títol: el lligam, comunicatiu i d’intercanvi, és entre artistes, però també entre gèneres – a llargs trets, la fusió entre flamenc i jazz instrumentals. Finalment, però, el mot també fa referència a l’esperit de les melodies entremades, ambientadores i paisatgístiques, molt evocadores de viatges o corol·laris de ‘travellings’ (mai millor dit) cinematogràfics.

Marco Mezquida i Chicuelo a l’Ateneu de Banyoles | Foto: Anna Otero

Això sí: la combinació d’esforços està molt més pensada i creada com una sessió d’estudi, que no pas com un directe, al qual manquen atractius: hi ha un cert estaticisme a l’escena, força minimal, fet realçat encara per la il·luminació, que va trigar una hora a canviar del groc pàl·lid al blau elèctric. En aquesta mesura, els al·licients del viu es concentraven bàsicament en els solos -potents, destil·lats, vertiginosos- dels tres músics, que es van rodar amb la precisió fotogràfica i immaculada de qui no falla notes ni corxeres. Eren realment els moments en que els intèrprets s’arriscaven més enllà del limbe de la zona de confort, ja que, en realitat, el gènere que porfidiejaven tampoc és cosa nova. El assistents, amb tot, sabien al que hi anàven i van celebrar cadascú d’aquests solos monumentals amb ovacions rotundes i radiants, amb total mereixement.

En especial -i que ens perdonin la fascinació, però la creiem justificada- enlluernaven els excursos de Mezquida. El menorquí posseeix (o està posseït per) una gràcia, una elegància, una finesa interpretativa i una creativitat excepcionals, que no es troben a l’abast de tothom. Mentre fa de solista el temps se suspèn i els seus dits, que semblen anar-se sols pel teclat, es converteixen en el centre gravitacional del cosmos i de totes les atencions. És un prodigi i no hi ha que -literalment- perdre’l de vista.

Per aquesta tardor l’Ateneu de Banyoles ofereix més d’una vintena d’interessantíssimes propostes, repartides entre l’Auditori i el Bar, essent, naturalment una de les més esperades, el retorn de Marco Mezquida, el 15 de desembre, pel comiat del seu any de resident. Serà novament en format trio, però amb el MAP (acrònim de Mezquida-Aurignac-Prats): l’acompanyaran, per tant, el baterista Ramon Prats i el saxofonista Ernesto Aurignac, per una cita que cal -categòricament- posar a l’agenda.