Mestres com Joaquín Jordá

3.05.2018

Dimarts 8 de maig a les 20h Altervideo i Cinemes Girona presenten dins el cicle Visions documentals el documentari de Martí Rom Joaquín Jordá i…, rodat l’any 2001. El mateix Martí Rom ens parla de la gestació d’aquest film i de la seva admiració per Joaquín Jordá.

Als inicis dels anys setanta vaig estar involucrat en el que s’anomenava “cinema marginal”. Primer, de 1972 a 1974, al “Cine club Ingenieros”, el de l’escola d’Enginyers de la Diagonal de Barcelona. El 1974 vaig ser l’impulsor de què seria la plataforma de distribució cinematogràfica alternativa a l’Estat espanyol de 1974 a 1982. La denominada “Central del Curt” va possibilitar l’exhibició de centenars de sessions de material marginal. Pel·lícules de Llorenç Soler, del “Colectivo de Cine de Clase” (Helena Lumbreras i Maro Lisa), de Pere Portabella, d’Antoni Padrós… També les que realitzàvem els mateixos organitzadors de la “Central del Curt”; per exemple, jo vaig fer Un libro es un arma (1975), Can Serra, la objeción de conciencia en España (1976) i tres “Noticiaris” (La Marxa de la llibertat, La dona i El Born, 1977), sota la denominació de Cooperativa de Cinema Alternatiu.

Sobre gran part d’aquest material, de 1975 a 1982 vaig publicar textos a la revista Dirigido por…, primer amb el títol genèric de “Cine marginal” i després a la secció “Marginales y fronterizos”. Un d’aquest era Numax de Joaquín Jordá (Los problemas de autogestión en un contexto capitalista)”, en el núm. 80 (febrer de 1981). També en aquest període, de 1975 a 1982, vaig publicar molts textos sobre aquest cinema marginal/alternatiu a la revista Cinema 2002.

El 1982 començo amb el company Juan Manuel García Ferrer, havíem participat conjuntament en aquell “Cine club Ingenieros”, el que seria un llarg projecte (va durar de 1982 al 2010) de fer un cop a l’any un llibre i un documental de personatges de la cultura catalana. Alguns: Carles Santos (1982), Joan Perucho (1981), Josep Palau i Fabre (1993), Leopoldo Pomés (1994), Ricard Salvat (1998), Miquel Porter Moix (2000), Julieta Serrano (2007), Joan Margarit (2008) i Josep Maria Mestres Quadreny (2010). Pel mig en vàrem fer tres dedicats a realitzadors cinematogràfics: Llorenç Soler (1996), Joaquín Jordá (2001) i Antoni Padrós (2004). Tres mostres rellevants del cinema marginal que s’ha fet a Catalunya.

Cada any cap al mes de febrer connectàvem, el company Juan Manuel García Ferrer i jo, amb el personatge que desitjàvem fer; gairebé sempre obteníem el seu consentiment de posar-nos a treballar una tarda a la setmana per fer la llarga entrevista, al voltant d’unes vuitanta pàgines (o més), que seria la part fonamental del llibre. Paral·lelament cercàvem textos antics de difícil localització sobre el personatge i demanàvem alguns textos nous a amics i col·laboradors seus. Al mes de juny tancàvem l’entrevista i la donàvem a revisar al personatge. Aleshores, amb tot el material al cap, preparàvem el guió del qual seria el documental. Aquest s’enregistrava cap a l’octubre; tan sols en un cap de setmana (els dos treballàvem d’enginyers de dilluns a divendres). El muntatge el fèiem en dues o tres sessions (tarda i nit) durant novembre. I, finalment, cap a mitjans de desembre fèiem la presentació a la sala d’actes del Col·legi d’Enginyers. I això durant vint-i-vuit anys!

Per què ens va interessar Joaquín Jordá? Sabíem d’ell que havia estudiat a l’Escola de Cinema de Madrid (1958), que el 1966, a Barcelona, havia participat d’una proposta de fer uns curtmetratges amb Ricardo Bofill, Jacinto Esteva, Pere Portabella, Carlos Duran i Gonzalo Suárez, que finalment amb Esteva seria el llargmetratge Dante no es únicamente severo (1967), inici de la denominada “Escola de Barcelona”. De 1969 a 1973 viu a Itàlia, on treballarà en diversos projectes de cinema militant. Torna a Barcelona on fa diversos guions cinematogràfics i comença a fer moltes traduccions. El 1980 fa Numax presenta…, una pel·lícula marginal sobre l’ocupació i autogestió d’una fàbrica pels seus obrers. Saltant uns anys, ens captivava el seu documental El encargo del cazador”(1991) sobre Jacinto Esteva, un encàrrec de Dària Esteva, la filla d’Esteva. Vivint a Madrid, el 1997, pateix un infart cerebral: “tot d’una vaig veure com un flash, un cop de llum, un llamp dins el cap…”. Torna a Barcelona, on l’operaran. El 1999 farà Mones com la Becky, un projecte que tenia des de 1990 al voltant del metge portuguès Egas Moniz que havia guanyat el Premi Nobel de medicina el 1949 pels seus estudis sobre la lobotomia; ara, després de l’infart cerebral (havia fet enregistrar en vídeo l’operació) hi incorporarà aspectes relacionats amb la seva pròpia experiència personal. Es va enregistrar a Malgrat; Mayte Kirch que treballava allí fou l’enllaç entre els malalts mentals i Jordá. Des de 1998 vivia al Raval, un una mena de loft. Moriria el 2006, amb setanta-un anys.

En aquell pis del carrer de la Cera, del Raval, hi vam passar moltes tardes amb el magnetòfon enregistrant el relat perfectament estructurat de la vida de Jordá. Era el “guió” de la seva vida; sabia perfectament com explicar-lo. Els relats, les històries, no poden ser monòtons, cal de tant en tant un cert toc d’atenció, una idea que avanci fets que succeiran més tard… Tot d’una ens etzibava: “Sabeu la història de tal?”, i a continuació ens comentava algun fet que estava relacionat amb aquell fil narratiu que nosaltres seguíem atentament.

Mones com la Becky (1999) i el fer de professor al Màster del documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra, li van donar una certa presència als mitjans de comunicació. Nosaltres pensàvem que calia fer un treball a fons sobre la seva obra (i vida), més enllà del reportatge periodístic, de la crítica o text d’alguna revista especialitzada. En aquest cas l’entrevista fou de 120 pàgines. Abans del nostre llibre hi havia molt poca informació sobre Joaquín Jordá. La llarga entrevista va ser la font on molts i moltes publicacions van beure en endavant. No m’ho puc quedar dins: com ens acostuma a passar, escassament citada quan no simplement copiada.

El documental va ser també un extens treball sobre Jordá (78 minuts). Es repassen els trets fonamentals de la seva trajectòria. Volíem que d’altres intervinguessin canviant impressions amb Jordá sobre episodis rellevants de la seva obra. Així tenim a Esteve Riambau, actual director de la Filmoteca de la Generalitat, que parla amb ell de “l’Escola de Barcelona”, Llorenç Soler del “cinema marginal” i el documental compromès, Maite Kirch que havia col·laborat molt activament en l’experiència de la pel·lícula Mones com la Becky, i José Luis Guerin sobre el documental en la història del cinema. El company de tot aquest projecte, Juan Manuel García Ferrer, intervé en alguns moments de la seqüència de “l’Escola de Barcelona” i molt activament en les intervencions de Jordà i Guerin. Els col·laboradors foren: a la càmera Raül Fabregat, a la segona càmera i so Simó Andreu, i al muntatge Oriol Carbonell.

Vull remarcar les seqüències de Jordà, Guerin i García Ferrer. S’esdevé una conversa entre persones molt properes. Guerin i García Ferrer són amics des de fa anys. Jordà i Guerin compartien classes en aquell Màster del documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra i el segon havia presentat feia poc el seu documental En construcción (2001).

També vull citar la seqüència sobre el “cinema marginal” i el documental compromès, amb Jordà i Llorenç Soler. Els dos havien treballat en aquest context, però des de situacions ben diferents. Jordà havia fet cinema militant a Itàlia (1969 a 1973) i en tornar a Barcelona havia realitzat Numax presenta… (1980), sobre aquells obrers que ocupaven una fàbrica. Llorenç Soler havia fet tota la seva producció de cinema marginal a Espanya, des d’aquell Largo viaje hacía la ira (1969). El primer venia d’una rellevant militància comunista, el segon des de posicions independents (algun cop properes a l’anarquisme). L’un havia fet cinema militant seguint les directrius del Partit Comunista Italià (amb algunes friccions), l’altre havia ajudat a definir un cinema marginal antifranquista (des de dins d’Espanya). El primer era allò que es deia “un pico de oro”, algú que descrivia situacions d’una manera més rellevant i doctoral, i el segon traslladava la seva experiència d’una manera més col·loquial i directa.

Uns dies abans de l’enregistrament vam fer un sopar per preparar les intervencions conjuntes de Jordà i Soler; intentàvem que mitjançant una situació lúdica sorgissin algunes afinitats. No va anar gaire bé. Malgrat tot, vam aconseguir tenir-los davant de la càmera per confrontar experiències. En aquella seqüència estan davant d’una moviola professional, que anava passant algun fragment escollit de Numax presenta…. Els espectadors veiem dos relats paral·lels que tan sols en alguns moments tenen punts de connexió. El discurs més teòric de Jordá, estrictament articulat i diríem “universitari”, avança mentre Llorenç descriu la dificultat de fer un cinema marginal antifranquista, en els anys més durs, i donant preeminència a persones de classe socials més desfavorides, la de l’Espanya dels suburbis. Penso que calia evidenciar ambdues posicions. En algun moment saltaven espurnes.

En conjunt, per a nosaltres, el llibre i el documental van ser unes oportunitats úniques d’apropar-nos a la vida i trajectòria d’un personatge tan rellevant cinematogràficament, gran part del documental de creació que s’ha fet a Catalunya els darrers anys beuen de les propostes de Joaquín Jordá. Fou un esplèndid col·laborador i un gran conversador. Gràcies.

Quan fa uns mesos Martí Sans em va proposar fer una projecció de Joaquín Jordá i… al cinema Girona, dins del cicle Visions documentals, vaig pensar que podia ser una bona manera de donar visibilitat a un treball que fins ara havia estat molt escassament conegut. També gràcies.