M’estimes i em times

15.11.2017

Júlia Bertran publica M’estimes i em times. Dibuixos i converses que dinamiten la normalitat (Bridge), un llibre amb il·lustracions i entrevistes sobre les relacions de parella. Carla Mallol ha conversat amb la periodista sobre els paranys de l’amor romàntic. Aquest dissabte 2 de desembre la trobareu al Mercat de Nadal del Llibre.

Júlia Bertran | © Noemí Elías Bascuñana

Carla Mallol: Un títol ben curiós: “M’estimes i em times”.

Júlia Bertran: Molt normatiu (riu).

CM: Una provocació i una declaració d’intencions. Trencant normes des de bon començament.

JB: (Riu). Vaig dubtar molt. Posar un barbarisme al títol… Però, al cap i a la fi, el llenguatge del llibre és el del carrer, molt juganer i popular. Sobretot els dibuixos. En el mateix títol hi ha una contradicció, un joc i també una voluntat de trencar la norma i fer-ho amb sentit de l’humor. Per a mi és molt important el fet de riure de mi mateixa, de les pròpies contradiccions. De fet per a mi aquest llibre és un bàlsam, un bàlsam fins i tot terapèutic on vaig poder vomitar aquestes contradiccions i aquests neguits i fer-ho amb sentit de l’humor, rient de mi mateixa.

CM: Les contradiccions de viure dins l’heteronormativitat…

JB: Exacte. De fet el primer capítol es titula “No sé estimar” i parteix d’aquestes contradiccions. Necessito espai a les relacions, no entenc l’obsessió per l’exclusivitat sexual, no soc gelosa i no vull tenir fills… per això no sé estimar?

CM: Els teus dibuixos són picades d’ullet on aboques totes aquestes contradiccions. Són el toc d’humor i la part vivencial del llibre i, si el gires del revés: les entrevistes. Teoria i pràctica?

JB: Potser sí. Respon a la meva personalitat, a les meves dues cares: la meva cara més gamberra i la meva vessant professional. La part de dibuixos és una bateria de preguntes que em faig i les entrevistes també ho són, de preguntes. Com a periodista em dedico a fer entrevistes i per a mi va ser una gran troballa topar-me amb dones que investiguen coses que ens afecten directament i que ho fan de manera entretinguda, pop, que ens arriba. Feminisme mainstream, potser? Els hi devem moltíssim a les intel·lectuals feministes, però per sort n’han sorgit moltes amb més humor i gamberrisme.

CM: Riure’ns de nosaltres mateixes…

JB: Exacte. Aquesta és la idea del llibre i encaixa molt amb el meu tarannà. Al llibre he volgut abordar l’amor i tots els danys col·laterals (riu). En les entrevistes, no hi ha una línia molt marcada i aquesta diversitat de posicions és el que més m’interessava. Entre els entrevistats hi ha un músic, una treballadora sexual, una activista feminista, una antropòloga, un activista trans… Amb procedències i formacions molt diverses. I fins i tot tenen idees i opinions que es contradiuen entre elles.

Il·lustració de Júlia Bertran

CM: “L’amor és un “timo” minuciosament orquestrat” escrius. Una estafa que, malgrat ser-ne conscients, seguim perpetuant una i altra vegada…

JB: L’amor és en si mateix un sistema. Un sistema de control. No ens ho han explicat mai però l’amor més enllà de la cosa sentimental, de les qüestions més íntimes és quelcom polític. Des de ben petits ens han ensenyat o inculcat una manera d’estimar, de desitjar, d’entendre el sexe. Ho portem dins i és impossible arrencar-ho de cop i fer un reset de qui som. He decidit abraçar la meva merda, com dic en una de les il·lustracions. Quan vaig començar a escriure el llibre no deixava de preguntar-me: qui soc per qüestionar les relacions si jo mateixa n’estic perpetuant el model? Per què no em rebel·lo si l’entenc com un sistema de control, violent i asfixiant? Perquè no és tan fàcil. Encara que no ho volem, formem part d’aquest sistema patriarcal.

Al principi intentava buidar la motxilla, arrencar-me totes les construccions heteropatriarcals, però he decidit assumir-les com a part de qui soc i abraçar-les. Sent, però, sempre molt conscient i crítica. En estat d’alerta.

CM: El que Mari Luz Esteban anomena “desconfort hetero”.

JB: Exacte.

CM: A vegades aquests esquemes i patrons poden perpetuar-se en altres models de relació.

JB: Sí. Per a mi l’arrel del problema és el sistema de gènere. En el moment de néixer, se’ns condiciona i divideix en dues categories (del tot qüestionables) i el nostre món queda condicionat. Dividint-nos en dues parts, una de les quals amb molts més privilegis que l’altra. I a partir d’aquí, la manera d’entendre la relació, sigui poliamorosa, monògama o oberta… Si es basa en aquest sistema de gènere al final sempre s’acaba caient en la confrontació, en la desigualtat… La divisió sexual del treball, n’és l’exemple paradigmàtic: les dones quedem relegades al sistema reproductiu i els homes al productiu. Al sistema reproductiu i les cures. Què passaria si les dones no ens dediquéssim a les cures de les persones més vulnerables? Quan les cures no són compartides sovint s’acaben delegant a esglaons més vulnerables, és a dir, dones migrades.

CM: La desvaloració de les tasques de cura…
JB: Mari Luz Esteban i Carolina del Olmo, en parlen molt, de les cures. La dona està educada i socialitzada al voltant de la idea de l’amor, que està estretament lligat a les cures. Per què no ens agrada cuidar? En el seu llibre ¿Dónde está mi tribu?, la Carolina reivindica el fet de cuidar com a cosa gratificant, que genera un benefici emocional.

CM: La reciprocitat i la necessitat de teixir xarxes afectives de què parlen Esteban i Vasallo…

JB: En lloc del sistema de la complementarietat, encarnat en el mite de la mitja taronja, crec que el sistema ideal seria el de la reciprocitat. No es tracta de separar tasques sinó de repartir: si jo cuido els nens, tu també els cuides; si jo rento els plats, tu també; si jo et faig un petó, tu també em fas un petó. No t’estimo perquè et necessito, t’estimo perquè vull. Aquesta reciprocitat és irreconciliable en un sistema on hi ha una desigualtat de gènere.

CM: Vasallo parla de la necessitat de forjar vincles forts davant la fragilitat de les relacions. El parany del neoliberalisme.

JB: Si entenem les relacions com a material fungible correm el perill de caure en l’amor com a mercaderia, com diu Marina Garcés. Estem en una cruïlla complicada: enmig del llegat de l’amor romàntic, l’obertura sexual hereva dels anys setanta, l’hiperconsumisme que ens envolta, etc. Tampoc cal demonitzar l’amor romàntic. En les relacions convencionals hi ha moltes dinàmiques, rols i estereotips que comprem sense saber-ho i els entenem com a normals quan no ho són. Tenen, però, coses bones: els vincles forts, per exemple.

CM: Al llibre entrevistes persones amb vivències i perspectives molt diferents, que trenquen esquemes. També dins del propi feminisme. Una de les entrevistades, María Riot, parla de la inflexibilitat dins del mateix feminisme. Com a treballadora sexual i activista feminista, no se sent representada.

JB: Els carnets del feminisme. Crec que la prostitució és un tema molt delicat i per això vaig voler parlar amb María Riot, una activista feminista i una persona molt polititzada. Volia conèixer de prop la seva lluita contra estigmes. Ella, com la resta d’entrevistats, està molt polititzada.

CM: De fet, tot és polític. El sexe, també.

JB: Exacte. Ja ho deia Kate Millett als anys setanta: “tot allò íntim és polític”. Però no sempre és tan evident.

CM: Com bé dius en una de les il·lustracions, “els draps bruts són política”.

JB: Són política i és cosa de tots. No s’haurien de rentar només dins de casa.

Il·lustració de Júlia Bertran

CM: Assumptes domèstics, violència domèstica… No deixen de ser eufemismes per parlar de violència de gènere.

JB: Exacte. I té molt a veure amb aquesta concepció política de l’amor. La catàstrofe de la violència de gènere és la punta de l’iceberg. Com pot entendre’s com un problema conjugal? Hi ha violència masclista perquè hi ha un sistema que permet aquesta violència, que la legitima i la incita. L’amor romàntic és una de les matriu del sistema heteropatriarcal. Hem naturalitzat un munt de mites que no en tenen res de natural: la mitja taronja, la gelosia com una expressió d’amor, s’ha de patir per amor, l’amor ho pot tot, l’amor el farà canviar…

CM: Entre els teus dibuixos hi ha un esquema de la nostra educació sentimental: Disney, Pretty Woman, Romeu i Julieta… Ens han bombardejat amb mites i relats de l’amor romàntic.

JB: Sí, i tenim el cos colonitzat per tots aquests mites i relats romàntics. Els mandats culturals ens poden aixafar. Mentides, “timos” que hem naturalitzat. I l’expressió més tràgica n’és la violència de gènere. L’arrel està en el model amorós. Un model que genera violències a tota mena de persones i de cossos, també als que se suposa que estem més emmarcats amb la norma. I les dones les patim a diari. Aquests dies amb la campanya del #MeToo han aflorat molts debats al voltant d’això, de la cultura de la violació. I no són casos aïllats ni tampoc assumptes personals sinó polítics. Són problemes sistèmics i estructurals. Hi ha una estructura que ens condiciona els desigs, les maneres d’estimar, les relacions entre persones. Un cop te n’adones d’això, veus que no estàs sola. Posar nom a les opressions és l’única manera de combatre-les, tenint sempre en compte que cadascú viu com pot aquestes opressions.

Il·lustració de Júlia Bertran

CM: Encetes les entrevistes amb una il·lustració titulada “juntes” que representa molt bé la idea de la complicitat, de la sororitat.
JB: Sí, perquè no estem soles. Desmuntar l’amor romàntic és cosa de tots. També dels homes. Perquè el privilegi pot ser una bona tribuna. La Brigitte Vasallo parla a la nostra entrevista de la importància dels homes en la lluita feminista. L’home, per trobar-se en aquest espai de privilegi, té un coneixement diferent de la masculinitat. Del poder. I és molt interessant que des d’aquest privilegi es faci un treball. S’ha de voler fer, és clar. Però hi ha molts homes que l’estan fent i els hem de reivindicar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Tot són opcions…. Però si la de no tenir fills fos majoritària aquesta societat tindria un futur bastant ombrívol. I no és cap judici, simplement una observació objectiva, res més…. Reflexionem-hi.