Més enllà de la raó hi ha art

22.05.2018

Henri Michaux va ser un poeta francès que als 55 anys va decidir començar a prendre drogues psicodèliques per fer art. A través d’experiments amb haixix, LSD o mescalina va produir poemes i quadres que van deixar petjada en la contracultura. Octavio Paz, també poeta, va dir d’ell: “Potser Michaux mai va tractar d’expressar res. Tots els seus esforços es van encaminar a aquesta zona, per definició indescriptible i incomunicable, en què els significats desapareixen”.

La Llum Negra és la nova exposició del CCCB | Foto: © CCCB Martí E. Berenguer, 2017

Michaux és un dels 48 artistes que apareixen a La llum negra, la nova exposició del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) que es podrà veure fins el 21 d’octubre. Les paraules que Paz li va dedicar serveixen per entendre un dels punts claus de la proposta: les obres que hi apareixen tracten temàtiques indescriptibles i incomunicables. La mostra fa un recorregut per les tradicions secretes en l’art des dels anys cinquanta fins ara.

Comencem pel títol. La llum negra és un concepte del sufisme, la branca esotèrica de l’islam que ensenya un camí de connexió amb la divinitat mitjançant la visió interior i l’experiència mística. La seva intenció és aconseguir un estadi superior de la consciència. Per fer-ho, els inicials místics es concentren amb els colors que apareixen quan qualsevol de nosaltres tanquem els ulls, fins que ells aconsegueixen veure-ho tot negre. Això els permet començar a accedir a una supraconsciència.

Precisament de tots aquests sistemes de creences versa l’exposició en qüestió, que vol parlar de “facultats de la ment que no tothom usa normalment” i demostrar que el paper de l’espiritualitat en l’art “no és una cosa puntual sinó una tradició molt gran”, segons explica el comissari Enrique Juncosa. Per la seva banda, Vicenç Villatoro, encara director del CCCB, s’entesta a deixar clar que La llum negra “no és una enciclopèdia il·lustrada ni una reivindicació de l’espiritualitat, sinó simplement la seva presentació”.

I la presentació és extensa: 350 obres que reuneixen, de forma més o menys cronològica, pintures, dibuixos, audiovisuals, escultures, fotografies o instal·lacions, entre d’altres, d’artistes com Agnes Martin, Joseph Beuys, Barnett Newman o Rudolf Steiner, per mencionar-ne alguns. La representació catalana és important: ni més ni menys que Antoni Tàpies i Joan Ponç, artistes que efectivament van tractar l’espiritualitat.

Però què significa “creure” en el segle XXI? Malgrat l’acceptació del racionalisme i el paper central de la ciència que va comportar la Il·lustració, des del segle XIX fins ara hi ha hagut corrents que han reivindicat la força de la ment humana i aquell alguna-cosa-més. Sovint han estat poc visibles o ràpidament desacreditades, però sense anar més lluny, al segle XX el desenvolupament de la psicoanàlisi i l’esclat del surrealisme van representar dues maneres d’entendre de forma més complexa l’ésser humà. De fet, la psicodèlia i el moviment hippy també tenen molt a veure amb l’exposició, fins al punt que segurament moltes de les creacions no existiren sense el paper de les drogues, tal com demostra el cas extrem de Michaux.

A La llum negra, Enrique Juncosa fa un recull d’obres enigmàtiques que no es poden reduir a una explicació. Això és precisament el que busca: peces a les quals poder tornar sense que esgotin el discurs. Es tracta d’“entrar a les zones fosques”, com raona Villatoro, i “l’exposició ho fa en el món de l’art, des de la convicció que no es pot entendre l’art contemporani, fins i tot l’occidental, a la llum només de la raó, negant o ocultant la influència d’aquestes tradicions no racionalistes, d’aquests pensaments esotèrics, místics, secrets”.

La teoria de la mostra és interessant, però la seva presentació en sales es fa una mica feixuga: en comptes d’avançar per un fil narratiu, la disposició de les obres es divideix per artistes, ara un ara l’altre, i a més els seus textos introductius són massa llargs com per estar penjats a la paret. El visitant que estigui acostumat a les exposicions interactives del CCCB trobarà a faltar aquest toc a La llum negra. Qui vulgui esprémer la temàtica haurà de recórrer a activitats paral·leles com ara la conferència Creer en el siglo XXI, que el sociòleg José Casanova durà a terme el 28 de maig a les 18:30h, o el cicle de cinema Gandules, que enguany tractarà de màgia, experiència lisèrgiques i ocultisme.