Més enllà de la imatge: una proposta de reflexió

El 4 d’octubre s’inaugurava a la Fundació Suñol Camins encontrats. Joan Rabascall. Obres: 1975 i 2012. L’exposició, que contraposa dues obres d’un mateix artista, forma part d’un cicle de dues exposicions de petit format que es pot visitar fins al març d’enguany a través del qual s’aborda en profunditat el treball d’artistes de la col·lecció Josep Suñol, com són Joan Rabascall i Antoni Miralda.

Les exposicions inclouen el període de temps comprès entre 1960 i l’actualitat i s’estructuren a partir de dues obres concretes dels autors: una directament relacionada amb la col·lecció; l’altra és un treball recent de l’artista. El projecte es complementa amb fotografies, materials d’arxiu i vídeos per contextualitzar les dues creacions. Per abordar de manera més profunda aquesta exposició, la Fundació Suñol ha ideat tres taules rodones, la primera de les quals va tenir lloc el 8 de novembre passat. La segona, Aula 2, que ha incidit en l’art, la producció d’imatges i el col·leccionisme, ha tingut lloc aquest 10 de gener a la seu de la Fundació i ha comptat amb la presència de Josep M. Català, catedràtic de Teoria de la Imatge de la UAB, Lis Costa, creadora de l’arxiu Summa i codirectora d’Habitual Video Team, i Antoni Mercader com a moderador.

“Hem intentat ser idonis amb l’exposició que es fa, que no es ni monogràfica ni cronològica, sinó una proposta per rumiar, en el sentit més literal del terme”, ha puntualitzat Mercader, que ha afegit que aquesta exposició és una experiència i una excusa ideal per plantejar què ha passat entre el 1975 i el 2012, és a dir, anys en què Rabascall va compondre les dues obres exposades a Camins encontrats.

Imatges, imatges, imatges

El 2013 el fotògraf Erik Kessels va decidir fer un experiment i imprimir totes les imatges que en un dia s’havien pujat arreu del món a les xarxes socials. El resultat van ser muntanyes de fotografies apilades en una galeria, des del terra fins al sostre. “Estem en un moment de creació sense fronteres”, ha començat Mercader, que ha volgut encetar el debat partint de l’statu quo de la producció d’imatges en el nostre context, dels canvis en els modes de representació i del replantejament de l’autoria. Català també ha volgut destacar la proliferació d’imatges en la qual estem sotmesos actualment: “Ens vénen imatges de tot arreu, que podem veure com una simple col·lecció d’imatges o les podem fer nostres i reflexionar-hi”.

De la mateixa manera que Deleuze parlava de màquines conceptuals per parlar de conceptes que connectaven els uns amb els altres i creaven formes de pensament, Català proposa d’aplicar-ho a les imatges i ho ha connectat amb el concepte d’instal·lació: “Quan les imatges surten del museu i de la col·lecció i passa a la instal·lació passen a ser conceptes i formes de pensament”. A partir d’aquesta muntanya d’imatges, Català ha aprofitat per introduir un altre concepte, el de big data: “Tenim una gran quantitat d’informació que es visualitza i es construeix en una al·legoria, en una imatge que et dóna informació. En aquest sentit la digitalització hi ajuda”, ha emfatitzat el catedràtic de Teoria de la Imatge. “Parlem de les imatges i de la saturació que ens poden causar, però per què no ens plantegem el mateix amb el text? Perquè demana un esforç més gran”, ha continuat Lis Costa.

“Les dues obres de Rabascall ens parlen del conjunt de la seva obra”, ha afegit Lis Costa, que ho ha relacionat amb la teoria de la complexitat i el principi hologramàtic, encunyat per Edgar Morin. Aquest concepte ens explica que el tot no és igual a la suma de les parts, sinó que és molt més, ja que cada part és un tot. Com ha dit Costa, “el tot és en la part i la part és en el tot”. En aquest sentit, Català ha volgut advertir de no caure en el simplisme, que no sempre menys és més: “Quan tens molta cosa i a poc a poc la vas depurant, obres una porta d’entrada a la complexitat”.

Un altre aspecte que han volgut destacar els ponents de la taula és que la imatge també pot ser fal·laç: “La imatge de Franco jugant en un camp de patates és una mentida, i ens enganya dues vegades”, afegeix Costa referint-se a l’obra Franco hace deporte – Autopistas, Concesionaria Española, S.A. (1975), de Joan Rabascall, que forma part de la sèrie “Spain is different” i que consisteix en la reproducció d’un article de La Vanguardia amb la notícia de Franco practicant golf i en un anunci d’Autopistas Concesionaria Española S.A. “Des del punt de vista de la propaganda no és cap enganyifa”, s’apunta des del públic.

Com han influït les noves tecnologies en la transformació de les imatges?

“Una imatge era una imatge i es conservava en un museu. Quan se’n comencen a fer reproduccions, es difumina, i si hi incorpores mitjans com Internet, ja no hi tens control. L’objecte desapareix juntament amb el concepte de sòlid”, argumenta Català. Lis Costa, per la seva banda, ha volgut destacar el caràcter democratitzador de les noves tecnologies: “Fins ara les obres d’art estaven en mans de les elits i s’exposaven en uns llocs concrets (com els museus i les galeries), però amb els nous paradigmes hi ha hagut un acostament de les masses a aquest tipus d’art”.

Ara, en canvi, podem accedir i veure una obra a través de les noves tecnologies: “Això ens remet als arxius”, continua Costa. Arxiu és un terme que prové del verb grec arche, que significa ‘manar’: “Aquest origen ja ens indica que els arxius eren llocs de poder, era l’espai on es decidia què s’havia de guardar i què no, i això vol dir que només es guardava allò que es considerava ortodox”, afegeix Costa. Les noves tecnologies han trencat amb això i han servit per democratitzar l’art.

De què parlem quan parlem de col·leccionisme?

Segons el Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia, l’afecció a col·leccionar “consisteix en l’agrupació i l’organització sistemàtica d’objectes d’una determinada categoria”. I continua: “No és tant per la mera acumulació de materials, sinó com a forma de creació de coneixement, de recuperació i conservació de memòria històrica i llegats culturals, d’establiment de vincles humans, de naixement d’associacions i trobades d’intercanvi, reflex de moments ideològics, estètics i econòmics i, sobretot, de desenvolupament dels individus i de la comunitat”.

Català ha subratllat la diversitat del col·leccionisme: “No és el mateix una col·lecció privada que una exhibició o un arxiu”. En aquesta mateixa línia, Lis Costa ha volgut fer èmfasi en la diferència entre la col·lecció que simplement hi és i la que fructifica i dóna vida.

Finalment, Lis Costa ha explicat el projecte Summa, iniciat als anys 90 juntament amb Josep M. Jordana, que consistia a gravar diversos espectacles de l’entorn urbà relacionats amb la música i la poesia experimental: “Ens agradava i ens semblava singular”. Van decidir digitalitzar tot aquest material recollit i posar-lo a l’abast del públic, que podeu trobar al web Summa-HVT.