Més Bigas i més Luna

14.09.2015

Avui s’han presentat a Can Framis, de la Fundació Vila Casas, les exposicions “Més Bigas i més Luna” i “Oriol Jalonch: Realitats inventades”. La primera explora l’univers plàstic del cineasta, que feia confluir totes les arts amb el seu afany interdisciplinar, i la segona és d’una fotografia que crea memòries remotes d’un món subconscient. Les exposicions es podran veure fins el 20 de desembre.

"Miniatures" de Bigas Luna

“Miniatures” de Bigas Luna

Bigas Luna deixava guions reals al seu jardí o a l’hort perquè es convertissin en una escultura viva. És molt difícil separar l’obra cinematogràfica de l’artista de la pictòrica. En l’art plàstic de Bigas Luna hi trobem un element de contraposició: allò tel·lúric i primigeni, però que no es contradiu amb els processos tècnics més avançats. L’exposició “Més Bigas i més Luna” s’endinsa en el món interior d’un artista interdisciplinar que produeix obres de realisme brut, de quadres de costums desencantats, a la recerca de les passions més epidèrmiques, connectades amb un territori de potència salvatge que s’expressa a través de la força d’una iconografia carnalment ibèrica. Luna va construir una personalitat artística desencarnada, impetuosa i apassionada que s’equipara a la pedra, forta, ferma, rígida i pesant.

Justament aquests elements apareixen a la primera part de l’exposició, on hi veiem lones extenses i rugoses, molt a prop de la natura més elemental, al costat dels guions que deixava a la intempèrie. Glòria Bosch, la comissària, ha volgut que es mostrés “el procés de creació”.

A la segona secció es mostren les “cares de l’ànima”, ja que l’exposició reflecteix el camí de retorn del cineasta a la seva intimitat, a la proximitat amb una identitat interior fascinada per l’origen de la vida. Són retrats que feia de manera compulsiva “amb canyes, calçots secs, pinzells o els dits”, explicava seva vídua, Celia Oros. El projecte s’anomena “Microcosmos”, perquè escollia un fragment petit de la seva obra i l’ampliava, amb la qual cosa utilitzava la tècnica, no la defugia. Al contrari, va posar a disposició del públic un programa informàtic que permetia que l’espectador participés en el procés, ja que “l’important de l’obra d’art és fer-la, no mostrar-la o vendre-la”, comentava la comissària.

A la tercera secció es mostrava l’alquímia dels fluids primordials com l’aigua, la sang i la llet i el misticisme de la llavor. Luna es veié influenciat per Goya, Velázquez, Picasso o Dalí, tot i que Celia Oros remarca que la seva inspiració era “la vida en tota la seva plenitud”. En aquest punt de l’exposició s’explicitava una idea molt important en Bigas Luna, que és l’acte de compartir, simbolitzat a través d’una taula que recull els comensals, que en aquest cas conté els diaris personals de l’artista.

Finalment, la darrera secció vol posar de manifest la importància de la tecnologia en el cineasta, i hi apareixen diapositives i els seus “Ninots”, que han format part de les seves pel·lícules. Celia Oros ha remarcat que per a Bigas Luna no hi havia diferència entre la puntura, l’escultura o el cine. “Quan anava pel bosc i es trobava un toll d’aigua això li semblava una obra d’art”, ha conclòs.

"Tiempos modernos", fotografia de Jolonch

Oriol Jalonch: “Realitats inventades”

L’altra exposició que es pot veure aquesta tardor a Can Framis és “Realitats inventades”, d’Oriol Jolonch que, com ha comentat la crítica d’art i directora de la galeria “El quadern robat” Anna Blesa, el fotògraf construeix “imatges relíquia”, “instantànies que semblen records d’un passat remot”. La fotografia de Jolonch és surrealista, i es veu influïda per precursors del gènere com Man Ray, Christian Schad o Moholy Nagy. A partir d’imatges que va emmagatzemant, l’artista crea collages visuals amb tècniques de manipulació de la imatge, sempre tecnològiques, per evocar mons nous que alhora fan referència a qüestions socials dels nostres temps, com la immigració, l’ecologia, la solitud o la nostàlgia envers societats més rurals i menys tecnificades. “Amb això”, ha afirmat Jolonch, “vull accentuar la idea d’immortalitat dels més íntims pensaments de l’home, tant modern com antic”.

Belsa i Jolonch han explicat que les fotografies en color pertanyen al principi de la carrera del fotògraf, i que posteriorment es va anar decantant cap al blanc i negre, perquè dóna un caire atemporal, alhora que imprimeix distància. Són fotografies més evocadores, més nostàlgiques.

El tema que aborda principalment Jolonch és el pas del temps i la incertesa del futur. “La seva obra té un component apocalíptic”, comentava Anna Belsa, que ha escrit el catàleg de l’exposició i ha acollit a la seva galeria una integral de l’artista recentment. Allò que més fascina, comentava és que “cada persona hi veu coses diferents. És una obra que no te l’acabes”. Finalment ha remarcat la influència de Robert & Shana Parkeharrison en l’autor, i ha dibuixat un paral·lelisme, sembla ser inconscient, entre els fotògrafs de l’escena surrealista americana i Jolonch.