Merlí. TDAH i cunyadisme

26.09.2017

Les expectatives les carrega el diable i, quan l’Oksana va perdre de vista el Nil i la banda sonora començava a disparar acords estremidors i la càmera es tornava boja, les crispetes ja estaven a punt per veure com l’escena que ens havien avançat en infinits muntatges promocionals es concretava en una epopeia maternal. Falsa alarma. La tan anunciada separació va quedar en 5 minuts d’estrès al parc. Teníem tant coll avall que el cabell rapat no casa amb això de cuidar nens que vam caure en el mateix parany patriarcal que els amics de la ja no tan nova alumna. Ben jugat: mostrant que una anècdota no és res més que això es poden trencar més prejudicis que amb 45 minuts de sermó.

La gelosia ataca Merlí

O potser l’intent de fuga era una picada d’ull, el símptoma d’un incipient TDAH com el que volen encolomar al petit Pau Vilaseca. Compte perquè ahir Merlí va llençar-se a fer equilibris per la corda fluixa i sense línia de seguretat, posicionant-se en temes d’aquells en què tots tenim un doctorat de Wikipedia i moltes ganes de ficar cullerada. El trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat és una bomba de rellotgeria perquè, com les vacunes o la nutrició, fa xocar l’autoritat dels pares amb les de la comunitat científica. Per això, quan el filòsof va posar-se a discutir amb la Silvana i la Mireia sobre l’estatus ontològic de la síndrome, a casa ens vam sentir com si veiéssim a una troupe de ximpanzés epilèptics fent malabars amb nitroglicerina.

El TDAH aixeca passions perquè medicalitza allò que abans estava instal·lat exclusivament en l’esfera de la moralitat. Segons el consens psicològic actual, quan els infants exhibeixen “un nivell d’impulsivitat, activitat i atenció no adequats a l’edat del desenvolupament”, cal posar l’etiqueta i començar un tractament. Segons els crítics, com ara el Merlí, la malaltia és un constructe social perquè, quan una definició clínica inclou el terme “adequat” ja us podeu posar la mà a la cartera. Les coses “adequades” no es troben fent escàners neurològics, sinó en el debat col·lectiu.

És una controvèrsia interessant i el que fa mandra no és que en la sèrie es posicioni, sinó que inverteixi més estona en l’esgrima dialèctica a la sala de professors que a fer un retrat tangible del problema a través del Pau. Massa vegades, Merlí mostra aquesta esquizofrènia que separa els episodis en meitats poc comunicades: la dels discursos edificants dirigits a la multitudinària audiència jove –tot i acabar reivindicant referents tan carpetovetònics com Tom Sawyer–, i el relat dels mateixos conflictes a través de les vivències dels personatges. Això contrasta amb les càpsules filosòfiques, que funcionen precisament perquè, en comptes de donar respostes fàcils, obren preguntes complicades de tancar que ressonen al llarg del capítol. En canvi, el catàleg d’opinions que desfilen per episodis com el d’ahir acaba deixant un paquet de llocs comuns lligat ben fort amb el llacet del progressisme light: els polítics, caca, el model educatiu tradicional, caca, i el TDAH, caca.

Però és que a l’episodi d’ahir vam veure que fins i tot el compromís amb la neutralitat filosòfica trontollava. Merlí sempre s’ha mantingut fidel a la norma de ferro dels profes de filo: explicar pensadors radicalment oposats amb la mateixa passió, provocant que alumnes que fa una setmana es declaraven kantians de soca-rel abracin l’irracionalisme al cap de quinze dies. El pobre Adam Smith no ha tingut aquesta sort i, per culpa de la gelosia del Merlí per la Silvana, li ha tocat el rebre al pare de l’economia clàssica. Capitalisme? Caca.

Contra la mirada masclista de la resta de peripatètics, l’Oksana sap que no ha de demanar perdó per la seva maternitat. La Tània gestiona bé la seva seguretat en ella mateixa, el Pol fa de camell a mitja jornada però amb moderació, el Marc tolera el retorn del seu pare amb TDAH d’adult, i en Joan no se surt dels paràmetres de la dolenteria inofensiva. La tercera temporada de Merlí ha arrencat amb uns alumnes que acumulen la maduresa d’anys anteriors i això té un doble efecte: d’una banda, es captura de manera molt versemblant el distanciament emocional típic dels post-millenials, una generació molt menys afectada que les anteriors; però, de l’altra, es troben a faltar l’amenaça de conflictes 3.0, les angoixes que floreixen quan tot sembla resolt. El far de foscor –i d’interès- en aquest oceà de llum és el Merlí, que sempre ha capturat millor que cap altre personatge les frustracions i capricis del primer món, la insatisfacció existencial amb la qual empatitzem. El secret de la sèrie ha estat la seductora condició d’antiheroi del seu protagonista i, si alguna cosa grinyola dins d’un relat d’antiherois, és el cunyadisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. No he vist el Merlí en els capítols d’aquesta temporada, però m’interessa força que aparegui el tema del TDH, tan controvertit i molt important perquè és massa fàcil posar etiquetes, sobretot si responen a patrons estereotipats i poc aprofundits.
    Cal tenir en compte la singularitat de les persones: per molt que s’assemblin, no n’hi ha dues d’iguals, ni que comparteixin algún tret d’herència genética. Un diagnòstic psicològic és com una fotografia del moment, però no és una foto fixe, i sota el mateix nom es pot etiquetar a infants i tota mena de persones que viuen el seu problema i la seva circumstància de manera molt diferent. També tenen un potencial psico-bio-social, molt diferent, i diferent, no vol dir millor o pitjor, d’entrada. Es cert que ens calen “noms” per orientar-nos, però no tenen significat si a partir del nom, no es busquen les arrels, el potencial i la possible evolució.
    Tant per establir una orientació terapèutica de caire psicològic, com per recomanar una medicació, en el cas de que es vegi necessària, l’etiqueta és només, un punt de partida.
    I una etiqueta sense una exploracio complerta que li doni sentit, és una condemna que espanta i pot bloquejar l’ev0lució positiva.
    Quan vaig començar a treballar com a psicòloga, vaig tenir un gran mestre, un pare professional que em va ensenyar que la investigació de la individualitat en qualsevol problema és imprescindible per treballar-hi, que cap professional és omnipotent i que l’autocrítica, la investigació i la interconsulta, són les eines imprescindibles per treballar adequadament. Que equivocar-se es converteix en un greu problema si un no és capaç de detectar i acceptar l’error com un repte.
    Personalment, estic convençuda de que al TDH li falten els cognoms adequats que singularitzen cada infant, cada adolescent i cada persona.
    O sigui: buscar la persona més enllà de l’etiqueta. Llavors s’anirà trobant la millor manera d’ajudar a evolucionar tirant ma de les capacitats personals, que no sempre es poden veure clarament, en un primer moment.
    I des d’aquí vull retre homenatge al Dr. Francesc Cantavella, pediatre i estudiós fins al seu darrer dia, mestre, conseller i amic.
    A tots els qui ens va ajudar a aprendre, ens va ensenyar a mirar amb ulls de comprendre les persones i el seu entorn i a col.locar al seu lloc el contingut del diagnòstic.