Merlí. Si Déu fos un taxista simpàtic

4.10.2017

“Tant de bo me n’haguessis parlat”, diu l’Ivan a la seva mare, quan recorda la fase de depressió i aïllament en què es trobava al principi de la sèrie. Es refereix al suïcidi, esclar, un tema gran com n’hi ha pocs –l’únic problema filosòfic seriós, segons Albert Camus–, i que a la transició de l’adolescència es torna tangible per primer cop a la vida. I és que als nens, que en molts sentits són el paradigma del filòsof, preguntant “i per què?” fins a l’extenuació, mai se’ls acudiria preguntar “I per què val la pena viure?”. En canvi, a segon de Batxillerat, la visió d’un home llençant-se al buit es converteix en una interpel·lació urgent. Cosa que ens hauria de fer pensar en l’arma de doble tall que és la raó, que comença a desbancar certeses com un àcid corrosiu i, si no l’aturem a temps, ens pot deixar sense res. Giacomo Leopoardi, un dels pessimistes més recalcitrants de la història del pensament, va resumir-ho molt bé: “La lucidesa és l’únic vici que ens fa lliures. Lliures, en un desert”.

Imatges del darrer episodi de Merlí

Si un dels debats estrella sobre l’autòlisi és que podria ser millor no parlar-ne, no fos cas, la sèrie es ventila ben de pressa aquesta polèmica tant pel que diuen els personatges com pel simple fet d’estar fent un episodi sobre el tema. El primer impuls és aplaudir una decisió valenta, i a mesura que el relat es desenvolupa es confirma que ens podem treure el barret: el discurs ateu i aspre que esperaríem d’un Merlí que no travessa la seva millor època, troba una resposta emocional i dialèctica a l’altura en Oliver que defensa més que dignament la seva religiositat tot i trobar-se en un entorn hostil. Es fan les preguntes correctes per fer pensar l’espectador i es deixen les respostes prou obertes perquè decidim per nosaltres mateixos, un bon exemple de com el diàleg, i no el monòleg, és la forma original de la filosofia. I tot això és gràcies al fet que, en comptes de passar per sobre del tema, com tants altres que es toquen a la sèrie, es fa una aposta forta per un capítol embotellat on les trames normals es congelen i el suïcidi es converteix en el centre de gravetat narrativa. Cap al final, quan els tres testimonis de l’acte tornen al lloc de la mort a presentar els seus respectes, hem aprofundit prou en el problema per implicar-nos emocionalment sense sentir-nos manipulats.

El més interessant de tot plegat és el retrat de com la nova generació digereix el xoc. Cada cop menys joves pensen que necessitin una entitat transcendent que justifiqui la seva existència, i l’episodi de dilluns va deixar molt clar que l’Oliver era l’excepció que confirma la norma. Per això, la reacció de la Berta va ser la que millor connecta amb el problema del sentit de la vida que veritablement interessava a Camus: un projecte existencial amb el qual ens sentim realitzats en els límits d’allò estrictament terrenal. Després de contemplar la mort, la pregunta instintiva de la Berta no va ser “què hi ha més enllà?”, sinó “què estic fent aquí?”. En comptes d’una por al buit del “després de”, una por al buit “durant”, que és especialment rellevant quan ens enfrontem al monstruós ritu de pas de triar carrera universitària. En altres paraules, ADE o Belles Arts?

Si la pregunta que Camus es feia a El mite de Sísif continua vigent en un segle en què els postulats forts del cristianisme ja no són hegemònics, és perquè encara que no necessitem respostes transcendents, no podem evitar qüestionar-ho tot. Si Camus aixequés el cap i veiés els joves d’avui en dia, instal·lats en ateisme rampant, estaria orgullós i preocupat alhora: d’una banda, somriuria en veure que cada cop més gent accepta que podem viure feliços sense respostes de manual per a preguntes impossibles de respondre; de l’altra, veuria com el seu ideal d’una vida “en el present i la successió de presents”, que tant pot ser un eslògan d’autoajuda barata com una màxima existencialista –la línia és molt fina–, s’imposa però de manera flàccida, sense la mirada crítica i autoconscient que ell hauria volgut. No hi ha res més adolescent que l’angoixa existencialista, però només amb la pausa que donen els anys es pot surfejar tranquil·lament per l’absurd.

Una cosa que segur que no li hauria agradat gens a Camus és el taxista Calixte. El recurs d’introduir un personatge màgic en un episodi que va de la falta de màgia és una manera de fer-se trampes al solitari: si l’absurd és la confrontació entre el desig d’importància, significat i claredat que sentim les persones i el silenci que ens retorna l’univers, fer que l’univers t’enviï un taxista trenca la incomunicació i, amb ella, el sentiment d’angoixa creativa que hauria de dominar el capítol. La relació entre un Merlí rondinaire i un àngel / deïtat afable com un Pare Noel, va ser tant entranyable com gratuïta, un mecanisme per quedar bé amb tothom i dir que potser els miracles sí que existeixen i al cosmos l’importa que perdis la cartera. Exactament el tipus de consolacions contra les quals lluitava la literatura de Camus.

Aquesta temporada, sembla que Merlí es vol posar més seriosa que mai. Hi ha una filosofia més crítica i més política que abans, com si la sèrie volgués aprofitar que s’ha guanyat l’orella de molts joves de Catalunya després d’un començament amb un to més frívol i entretingut. La sensació d’aquest tercer any és que no hi ha gens de pressa per arrencar: la Sylvana insinua que l’Institut potser no és prou gran per a dos cowboys, però està gaudint de massa pocs minuts per escenificar un conflicte urgent, i els peripatètics semblen de tornada de tot, capaços d’afrontar els problemes amb més temperament que un mestre zen. Aplaudim el valor d’afrontar temes seriosos com el suïcidi, sobretot si es fa amb la mateixa cura dramàtica que ahir, però quan arribarà el mambo?