Merlí. Que ve l’amor, que ve l’amor…

5.12.2017

Que el Pol només es podia redimir a través de l’amor era una cosa que hem sospitat sempre. El que no era gens fàcil de predir és que, contravenint tots els tòpics sobre sèries d’adolescents, ens trobaríem davant una transformació romàntica nascuda d’un part intel·lectual. Després d’un estira-i-arronsa amb els seus sentiments, l’enfant terrible de l’Àngel Guimerà va arribar a la conclusió que per estimar necessitava perdre la por a patir. Com? A una aula, després de reflexionar amb el Merlí sobre la dialèctica hegeliana.

El Pol i la Tània en un capítol d’ahir de Merlí

Per explicar l’èxit de Merlí, ens hem de fixar en episodis com el d’ahir. El millor de la tercera temporada, fins ara. I és que, si descomptem unes interpretacions i una posada en escena per sobre la mitjana, l’esquelet del producte és el d’un serial per a adolescents estàndard, amb els arquetips de tota la vida i la tensió sexual no resolta com a motor narratiu inesgotable. Però tots sabem què fa la sèrie especial: la filosofia.

Una hipòtesi: assenyalats com una generació precària i hedonista, els nois de la generació dels Peripatètics troben a faltar personatges de ficció de la seva edat que reflexionin. Per a sorpresa de molts, els joves sí que es fan les grans preguntes. També diuen “semat”, però ningú és perfecte. Alguns cops, les seqüències dignes d’un diàleg socràtic, en què veiem a la colla respectant torns i desenvolupant idees meravellosament complementàries, no resulten versemblants. D’altres, com l’evolució del Pol ahir, ens obliguen a revisar els nostres prejudicis: un noi de segon de Batxillerat vol i pot filosofar sense estar sota la influència d’estupefaents. I fer-ho pot tenir conseqüències pràctiques.

Veure al Pol cordant-se l’americana apostant-ho tot al sucre, qui ens ho hauria dit. Si alguna cosa ens ensenyen les comèdies romàntiques d’avui, les bones, és que l’amor en temps de Tinder encara és possible, si i només si, arriba amb certa ironia. Aquesta ironia ha de morir abans de posar el peu a la terra promesa del petó en tràveling circular i musiqueta de fons, però és absolutament necessària per fer el camí. I el petó entre la Tània i el Pol va arribar quan era just i necessari, després d’una relació rebaixada mil vegades i travessada per l’autoconsciència. Encara millor: no es va produir a l’últim episodi de la sèrie en forma de clímax Disney, sinó que encara tindrem setmanes per gaudir de les complicacions agredolces del “i van viure feliços”, amb el Bruno com a principal element disruptiu. La recta final s’escalfa.

Què és més inversemblant, que un noi de segon de Batxillerat faci un trio amb dues noies que ronden els 25, o que després li expliqui a la seva mare tot cofoi? Cap de les dues al costat de fer el treball de recerca sobre Georg Wilhelm Friedrich Hegel. Perquè si la prosa infame del filòsof alemany sedueix als vostres fills quan l’única filosofia que els hauria de fer trempar és la dels existencialistes francesos, recomano un exorcisme. La dialèctica de l’amo i l’esclau de Hegel és una de les metàfores més productives de la història del pensament, i fer-la començar amb la relació entre un mosso de supermercat i la supervisora (spin off d’Ecarna urgent, sisplau) mereix un aplaudiment.

El projecte filosòfic de Hegel es pot entendre si acceptem el seu rebuig a la lògica clàssica: les coses no són blanques o negres, sinó tot alhora. Com deia l’estudiós de Hegel, Robert Solomon, per al filòsof alemany, “les contradiccions no ens amaguen la naturalesa de la realitat, sinó que ens la mostren”. L’aventura intel·lectual del Pol al darrer capítol va ser un exemple magnífic de com utilitzar aquesta dialèctica per superar la dicotomia entre el desig de no patir i el desig de ser estimat que havien marcat la vida amorosa del noi des de la mort de la seva mare. A la dissolució (o a l’acceptació) d’aquesta paradoxa n’hi diem amor, i Shakespeare ja ens va mostrar la facilitat amb la qual aquesta força de la naturalesa escapa de la lògica convencional, amb allò de Romeu i Julieta de “com més et dono, més tinc”. Quina contradicció formal tan òbvia, i que fàcil és entendre-la.