Merlí. Per a què serveix la filosofia?

El Merlí irromp a la pantalla fent-se camí a través d’un túnel de mans: ell és l’estrella indiscutible i els peripatètics el seu equip fidel. La segona temporada comença exhibint autoconsciència i es permet posar les cartes sobre la taula des del primer minut. Merlí va ser la gran sorpresa de l’any passat i els responsables de la sèrie fan servir la seqüència inicial per dir-nos que saben que les expectatives estan pels núvols i que accepten el repte. El rei torna a casa. Aquest desacomplexament és el senyal que ens trobem davant d’una producció que se sent segura del que té per oferir. Res a dir, perquè el primer episodi demostra que la màgia de Merlí segueix intacta.

Encara és aviat per dir si el capítol d’ahir marcarà la tendència d’enguany, però sembla que el professor cedeix protagonisme als alumnes. Feia molts anys que TV3 no aconseguia connectar amb els adolescents i a cada seqüència es pot entendre per què Merlí ha fet saltar pels aires la mala ratxa. Els diàlegs són versemblants, l’equilibri entre el català correcte i els barbarismes impecable i els actors juvenils assoleixen un nivell interpretatiu sense precedents que, per acabar-ho d’adobar, és quasi unànime.

El protagonista interpretat per Francesc Orella es pot permetre romandre en segon pla perquè la feina de construcció de personatge que va fer la primera temporada és sòlida com el ciment. Ja coneixem les virtuts i les contradiccions del professor i el capítol d’ahir va aprofitar la inèrcia triomfal de la primera temporada per obrir més fronts a la vida dels peripatètics que no pas a la del Merlí. Això sembla que quedarà en mans de la Coralina, de la qual només ens vam endur un tast.

En canvi, l’Oksana (Laia Manzanares) va entrar com un tro. La jove de 18 anys adoptada d’Ucraïna es va convertir en el centre de totes les mirades des del primer minut, capaç de despertar l’admiració en les noies i la libido als nois. El personatge es desmarca de l’estereotip de fresca sense cap problema gràcies al desacomplexament que desplega a cada seqüència. La nova alumna no ha vingut a omplir la pantalla d’escenes de sexe perquè sí, sinó que insinua l’univers ric que té al darrere i segur servirà com a detonant de moltes trames. Des de la seva capacitat de llegir a la resta de companys de classe com si fossin un llibre obert fins a una voracitat sexual que serà el gran tema de conversa, l’Oksana es presenta com una figura tridimensional que planteja moltes preguntes per als futurs episodis i que apunta a candidata a protagonitzar els moments més gamberros.

Merlí i els peripatètics han madurat personalment, però també filosòficament. Potser és poc perceptible, però el gruix filosòfic que ens proposa el primer episodi de la temporada apunta cap a nous temes que demostren que la sèrie va evolucionant. Una de les virtuts més importants de Merlí és la seva excel·lència com a producte entretingut i educatiu alhora. Cada píndola sobre la història de la filosofia encaixa de manera orgànica perquè les reflexions més importants són les que el Merlí no explicita a les seves lliçons, sinó les que motiven els conflictes de la trama. Potser els adolescents oblidaran les cites del Merlí sobre Karl Marx, però recordaran que el Pol (Carlos Cuevas) decideix tornar a classe quan s’adona que l’obsessió pels diners ha esclavitzat el seu pare i el seu germà.

Els éssers humans tenim dos tipus de desitjos: instrumentals i últims. Els desitjos instrumentals són aquells que tenen per objectiu un mitjà per un fi ulterior, mentre que tenir el desig últim d’una cosa és voler-la per ella mateixa i no com a mitjà per a cap altra. Si vull tenir diners per poder comprar-me una casa, el desig de diners és instrumental mentre que, si dic que desitjo la felicitat, típicament es tracta d’un desig últim perquè no vull la felicitat com a mitjà per a res més que ella mateixa. Què explica la mala fama que envolta la filosofia, que inquieta des dels més ignorants fins als nostres líders polítics? La resposta podria ser que la filosofia és percebuda com un coneixement sense valor instrumental. En realitat, quan es diu això es vol dir una cosa molt més concreta: que la carrera de filosofia no serveix per a guanyar diners i que qui ho diu no és capaç de concebre el coneixement com un fi en ell mateix. La perillositat de la filosofia rau, precisament, en el fet de ser una disciplina que es dedica a fer preguntes com ara quin és el valor real dels diners o quina hauria de ser la manera justa de guanyar-los, és a dir, a intentar justificar quins hauríen de ser els nostres desitjos últims.

Surant a través de les moltes històries que es van començar a sembrar ahir, els peripatètics respiraven aquest nou aire de perillositat filosòfica que es resumeix a l’última seqüència, que ens permetia veure uns personatges més madurs i més reflexius que fa un any. La conclusió sobre el valor dels Presocràtics per a la història del pensament es va presentar com un episodi lectiu, però reflecteix com la filosofia s’ha estès entre els alumnes de segon de batxillerat de l’Àngel Guimerà en la forma d’alguna cosa que va més enllà d’una assignatura: per a ells, és una forma de vida. Els peripatètics no estimen la filosofia com un instrument per aprovar o com una carrera que els servirà per arribar a tenir sous plens de zeros (a la dreta), sinó com un coneixement que és bo i important per ell mateix. S’han acostumat a pensar i ni tan sols se’ls fa estrany reflexionar sobre temes polítics en veu alta. I és que la filosofia és una bona metàfora de l’adolescència: un terratrèmol que sacseja tot allò que donàvem per segur i ens obliga a fer-nos preguntes incòmodes que no ens havíem fet mai abans. Potser el que explica la nostra fascinació pel Merlí és que ell és un adult que es nega a deixar de fer-les.