Merlí. No cal arreglar el món a cada capítol

24.10.2017

Es parla tant dels informatius que estem perdent de vista una possibilitat: si es consuma el segrest neocolonial de TV3, Merlí podria ser una de les primeres víctimes del dirigisme ideològic de la metròpoli. La sèrie d’Héctor Lozano demana a crits ser reconeguda com un referent de la denúncia contra els polítics corruptes i els mals del sistema, i això podria atraure la mirada d’un censor disposat a imposar la mateixa visió blanquejadora de la realitat que veiem a Cuéntame. Ben mirat, potser va ser en previsió d’això que es va introduir un personatge per fer befa de l’independentisme, una estratègia de distracció que explicaria per què els diàlegs on l’Elisenda exhibeix militància de l’ANC tinguin tan poca gràcia que ni els anticatalanistes de SCC captin la ironia. Però si, fins i tot  així, els guions no passen el filtre del PPSOE, la sèrie podria veure com retallen els diàlegs sobre política. Ep, parlem-ne.

Imatges del darrer episodi de Merlí

Selecció en diagonal de l’episodi d’ahir: “Heu sentit algú demanar perdó pels crims del franquisme?” (Merlí) “Ja pateixen prou les dones quan les fan fora de la feina perquè s’han quedat embarassades” (Mireia), “Què passa, que només poden tenir fills els rics?” (Oliver), “El sistema necessita que molts no pugueu pagar la carrera” (Merlí), “En aquest país l’educació es considera una despesa, i no una inversió” (Merlí), “Amb aquests preus de lloguer ens estan fent fora de la ciutat” (Míriam). Costa d’entendre perquè després de cada capítol no hi ha una onada d’adolescents tumultuosos reeditant el 15M.

A cada setmana que passa, Merlí s’empantanega més per culpa de la seva vocació pedagògica mal executada: la narració s’ha relegat a un segon pla on massa escenes semblen escrites per justificar la denúncia politicosocial i no les inquietuds dels personatges. Les càpsules filosòfiques de classe, que funcionaven tan bé en etapes anteriors, cada cop tenen menys entitat pròpia perquè la resta del temps de l’episodi està farcit de col·loquis en els quals alumnes, pares i professors es dediquen a donar la seva opinió sobre el món real i a oblidar-se del de la sèrie. Els contrastos que abans eren implícits s’han obert camí fins a les línies de diàleg. A sobre, les febleses del caràcter que exigeix tot drama són massa difícils de detectar entre els protgonistes: a l’Àngel Guimerà, tothom és d’un raonable que espanta. Excepte en Merlí, l’únic focus de conflicte existencial que trobem ara mateix i que cada cop té més capes, com vam poder veure en el final elegant en què el professor s’enfrontava a les imatges d’una joventut perduda.

L’Oksana s’ha convertit en la darrera dipositària de l’esperit gamberro de les temporades anteriors, no per casualitat va néixer el mateix dia que el Merlí. Enmig de tanta esgrima argumental, veure-la llençant sorra a la cara d’una mare repel·lent al crit de “Filla de puta!”, ens va brindar un oasi d’irracionalitat absolutament necessària. És d’aquelles seqüències que semblen escrites com un referent privat a una situació viscuda pel guionista, però que és prou universal perquè tots la reconeguem. Siguis qui siguis, mare del parc real que inspires la mare del parc de la sèrie, tots et volem tirar sorra als ulls.

Al final de l’episodi vam saber que l’Oksana no només estava de mal humor perquè el Merlí havia criticat el seu rol de mare, sinó que la cosa venia de més lluny. El dia del seu 19è aniversari, era inevitable preguntar-se per què la seva mare biològica l’havia abandonat i sentir-se doblement culpable cada cop que ella mateixa se sorprenia odiant les limitacions que imposa la maternitat. En tant que personatge, l’Oksana tenia el difícil paper de reconciliar una trajectòria sòlida de menfotisme respecte dels seus traumes, que és al centre del seu encant, i la inevitable catarsi emocional. Com que Laia Manzanares i Francesc Orella són dos actors de primera, els sentiments van sortir a la superfície amb l’espontaneïtat necessària per no fer-nos sentir manipulats.

El tema filosòfic que connectava el cas de l’Oksana amb l’altra trama de l’episodi, el robatori de la PSP del Marc, era el perdó. Les dues històries es preguntaven si és més difícil perdonar o demanar perdó però, a diferència del Marc, l’Oksana mai podrà saber si la seva mare reconeix el dolor que li va causar i, per tant, si mai exculpa, només podrà exculpar un fantasma. Per a Hannah Arendt, el perdó era un lubricant moral necessari per dues raons: la naturalesa impredictible de l’acció i la nostra dependència dels altres. I és que l’impacte d’allò que fem mai es pot anticipar del tot perquè sempre podem fer mal sense saber-ho ni voler-ho, encara que no serveixi de consol a la persona malmesa. Precisament per això, el perdó és l’únic recurs que ens pot alliberar de les conseqüències d’una acció passada i retornar-nos la nostra capacitat d’actuar lliurement sense viure escanyats pel passat.

Arendt explica la necessitat del perdó en termes col·lectius, però potser va ser Jacques Derrida qui va plasmar millor la lògica paradoxal i el sentiment de frustració que sent aquell qui perdona: per definició, l’imperdonable és una ferida que mai pot ser tancada, passi el que passi; mentre que, si acabem perdonant quelcom, no ens queda més remei que admetre que era excusable des d’un bon principi. Aleshores, quin mèrit té això que costa tant de fer?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris