Merlí. Marrecs anticapitalistes

10.10.2017

L’havíem vist als clips promocionals de l’episodi d’aquesta setmana: un noi lluint una gorra que no augurava res de bo, advertint al Joan que “el parque es mío”, en un to molt menys festiu que altres fórmules de reivindicar la propietat d’espais públics com ara “els carrers seran sempre nostres”. Sigui perquè semblava un conflicte aparegut com un bolet o per una posada en escena gandula, l’escena feia molta vergonya aliena cada cop que la passaven als espais publicitaris. Durant l’episodi també en va fer, de vergonyeta, però el context havia crescut prou per adonar-nos que podia estar justificat suspendre la versemblança en ares del poder al·legòric de l’escena: el sofà que havia catalitzat el gaudi col·lectiu al voltant del foc mentre ningú n’havia reclamat la propietat, desencadenava la violència just en el moment en què es convertia en una vil mercaderia. La paràbola anticapitalista de la batalla al parc al ritme de la Pawn Gang? Uf, va dir ell.

El Joan en un moment de la baralla al parc

Un episodi sobre Karl Marx corria el perill de resultar gairebé redundant: ja fa molt temps que Merlí es preocupa molt més pel pamfletarisme polític que per altres branques de la filosofia, i les insofribles consignes contra bancs, polítics i grans empreses que es repeteixen a cada episodi podrien servir per titular aquesta temporada –i bona part de l’anterior- com a “Marx per adolescents que no tenen temps de llegir-se El Capital”. Tots sabem que els bancs, els polítics i les grans empreses són el mal, el que costa d’entendre és quin valor hi ha en què una colla de marrecs extra-privilegiats ens ho recordin amb eslògans d’estar per casa que arranquen aplaudiments unànimes, en qualsevol situació i context, per més remotament allunyat que es trobi el tema que critiquen dels problemes que després els mouen a actuar.

El gran descobriment del marxisme és el de la falsa consciència, el pensament dels individus que assumeixen com a propis determinats valors que en realitat els perjudiquen, sense ser conscients de l’entramat de relacions injustes que els justifica i que contribueixen a perpetuar. Per exemple, creure que l’èxit només depèn de l’esforç propi i que, si un mosso de magatzem va arribar a cap de l’empresa en una pel·lícula lacrimògena de Hollywood, la resta no ho fan perquè no volen. La fórmula que Marx proposava per escapar del cercle viciós és senzilla “si sabéssim el que estem fent, pensaríem i actuaríem d’una altra manera” i, amb la seva anàlisi de l’explotació capitalista, el filòsof i economista es va proposar demostrar-nos que tots estàvem fent moltes coses molt malament.

El cas de l’ordinador del Geri exemplifica a la perfecció els límits d’aquesta fórmula, que encara avui maldem per entendre: tothom sap que comprant un ordinador estem contribuint a un entramat de relacions inhumanes a escala global, des de condicions de feina indignes fins a una cultura del consum. Tots hem vist els documentals dels sweat shops de la Xina, però tots seguim comprant Nike. És el que Slavoj Zizek, el marxista més youtubitzat del món, resumeix en la seva fórmula del cinisme com a “sabem perfectament el que estem fent i, tot i així, seguim fent-ho”. Veure Merlí i els peripatètics repetint tòpics de la crítica política de cunyat i després no fotre res per canviar podria ser una forma interessant de criticar aquest cinisme però, com que les conseqüències de la incoherència política en el benestar emocional dels personatges són inexistents, l’exercici contestatari de la sèrie ens acaba fent mandra. A hores d’ara, queda algú capaç d’escandalitzar-se perquè en Merlí, després de criticar la mercantilització, truqui a una puta?

Fa uns dies, un lector que es definia com a adolescent em va escriure per dir-me que se sentia “insultat per la poca realitat que presenten les actituds dels personatges”. El correu deia una cosa que jo mateix he criticat, potser no amb prou vehemència, d’aquesta temporada: els protagonistes de Merlí es comporten com adults, capaços de torejar sense despentinar-se inseguretats existencials que en aquesta etapa de la vida els haurien de fer parar bojos. Crec que això reflecteix la fredor d’una generació que a vegades resulta versemblant, però com assenyalava el lector, tot té un límit: una cosa és fugir de l’afectació gratuïta, que sempre aplaudirem, i l’altra és que, de tan tolerants, la classe sembli un spin off dels Teletubies. I així, cada setmana apareix un problema del no-res, ara un suïcidi, ara una baralla al parc, els peripatètics arrufen el nas una estona, en una rigorosa distribució coral de les trames, finalment tot se soluciona, i qui dia passa any empeny. Això sí, els bancs, els polítics i les grans empreses, caca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Què et penses, que Merlí es la Quarta Internacional? Merlí és una sèrie d’entreteniment, ha de tenir un conflicte en cada capítol per a que s’enganxi l’espectador. Diràs que li tingues certa mania a la sèrie i al marxisme
    Para el carro una mica i disfruta de l’oci nen.

    • I si no t’agrada marxa cap als Tele-cincos. No hay más cera que la que arde, o és pot dir no hi ha més cera que la que crema?