Merlí. Les colònies i la sensació que això s’acaba

9.01.2018

A falta d’un paratge costaner en el qual practicar el balconing, ideal estiuenc de l’estudiant de Batxillerat contemporani, els Peripatètics van optar per una opció low-cost molt més nostrada, les colònies. Crec que tots ens sentíem com el Vilaseca: començar rondinant per un pla massa infantil, i acabar somicant “que tota aquesta gent… que em caieu molt bé i m’encanta estar de colònies amb vosaltres”. I és que el penúltim episodi de Merlí ens va convidar a la muntanya per escapar del ritme habitual de la sèrie i delectar-nos amb la sensació agredolça que experimenten quan una etapa feliç s’acosta al seu final.

Els peripatètics, la colla de Merlí | Foto: Merlí TV3

L’episodi es va convertir en una successió de parelletes que s’esmunyien per compartir converses llargues i excessivament naturalistes. Aquests temps dilatats, i la companyia del gran Manel Barceló interpretant la Quima, va fer un gran favor al Gabi, que per primer cop en tota la temporada va exhibir el caràcter que tant li hem trobat a faltar. El professor de castellà no ha acabat de quallar i que el primer episodi on s’ha lluït fos ben lluny de la temàtica independentista, ens recorda fins a quin punt han grinyolat tots els esforços de la sèrie per tractar el tema. Molt millor amb les poesies.

El protagonisme va ser pel triangle amorós format per la Tània, el Pol i el Bruno. Tot estava per fer i tot era possible, i la cosa va acabar amb un trio a l’aire lliure. Era esperable que la Tània resistís els cants de sirena del Vilaseca, però el Pol semblava més dèbil davant la temptació i el fet de compartir llitera amb el Bruno no augurava res de bo. Però un Bruno molt melancòlic no va pressionar tant com hauria pogut i va deixar que el Pol escollís la Tània sense una extremitat pressionant-li l’entrecuix. Caldria preguntar-nos si la distensió sexual servirà perquè el Bruno deixi de sentir-se com “la otra” o si estem davant del naixement d’un model alternatiu de relació oberta o a tres bandes que escauria molt als Peripatètics del segle XXI.

La prenostàlgia que va travessar l’episodi va arribar al clímax en la seqüència de la gamba, en la qual els Peripatètics van escenificar el seu creixement personal. Capaços de filosofar a propòsit del crustaci, els joves ja estan preparats per una nova etapa i el professor ha deixat l’empremta que volia. Des del començament, Merlí ha estat una sèrie amb data de caducitat, i ahir ens vam assegurar que el procés de maduració dels alumnes ha culminat amb un final feliç generalitzat. I filosòfic: sigui quina sigui la vida que els espera, serà examinada tal com Sòcrates i el Merlí haurien volgut.

Les “colònies galàctiques-dionisíaques-dalinianes- dedicades al Déu Apol·lo”, visualitzen que la filosofia de la sèrie és més de la rauxa que del seny. Entre vídeos amb la càmera del mòbil i crits de “vamooos“, Merlí ha sabut reflectir com la generació més informada de la història s’ha entregat al carpe noctem. En aquest sentit, els Peripatètics són homes dionisíacs del segle XXI: “L’home dionisíac s’assembla a Hamlet: tots dos han vist l’essència de les coses, han guanyat coneixement, i la nàusea resultant els inhibeix l’acció; perquè la seva acció no podria canviar res en la naturalesa eterna de les coses i senten que és ridícul o humiliant que se’ls demani ajustar un món que ha sortit de polleguera”. El primer Nietzsche creia que l’única manera d’escapar d’aquest absurd era entregar-se a l’èxtasi col·lectiu de la tragèdia grega, on els ciutadans abandonaven la seva identitat en una cerimònia de gaudi festiu gràcies a la música, la dansa i el vi. Els Peripatètics hi afegeixen un canó d’espuma.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Després de veure “the end of the F***ing world” a Netflix he de dir que el capítol d’ahir em va semblar extremadament infantil, soporífer en molts moments i mediocre en general. Sí, és una bona sèrie per TV3, però potser faria falta un salt de qualitat important. Amb aquest nivell no m’extranya que la gent es passi a televisions de pagament. Per mi, sort que s’acaba.

    Ah! I si us agrada la temàtica adolescent, mireu “the end of the F***ing world”, de les millors sèries que he vist els últims temps!

    • Ja imagino que aquesta sèrie de Netflix serà meravellosa com quasi tot el que ve de fora, suposo que per veure-la s’haurà de pagar i trobar temps per dedicar-li: temps, diners, dues coses de les quals vaig escàs i m’he de conformar a vegades amb el que tina a prop. QUE NO ESTAMOS TAN MAl, AL LORO!

  2. Es fa ben evident que Merlí esdevé un personatge que marca un punt d’inflexió a una generació jove que, a començament del segle XXI cerca sabies respostes. Això es fa patent en el marc de la natura; que és en definitiva, on l’ésser humà es mostra més predisposat a parlar de sí mateix. Tot i així, la joventut no deixa de ser un estat d’ànim; on les emocions esdevenen un vincle de comunicació vital i on s’està molt sensible i predisposat a experimentar. De fet, la joventut en major part, esdevé crítica amb tot el que l’envolta; es fa ressaltar per tal de fer-se visible decantant-se primordialment cap els extrems. Així, un personatge extrem com va ser el pintor Dalí esdevé un far per en Merlí per tal de donar a conèixer la matèria que domina la filosofia. Es interessant comprovar com les relacions entre la jovent sembla que estan sovint en el límit; quan en el fons, tenen tota una vida per el davant on precisament hi han conquestes amb èxit i fracassos trepidants o bé simplement amistats que perduren en el temps. Mai és fa tard per estimar de debò…I tampoc per conèixer!

  3. Al contrari del que tothom diu, en Merlí no és trencador, perquè és d’esquerres, i a Catalunya la majoria també és d’esquerres. Si volien crear un personatge trencador haurien d’haver triat un professor de filosofia que fos de Plataforma per Catalunya, o creacionista, o de l’Opus Dei, o homòfob, és a dir, algú que digués coses que van contra el mainstream català. Això sí que hauria estat valent i hauria trencat motlles. Un professor progre, en canvi, no trenca res, no fa mal a gairebé ningú. A Catalunya, un professor progre cau bé a la majoria. És un cavall guanyador. La ficció, també la ficció televisiva, consisteix precisament en arriscar i en no apostar mai pel cavall guanyador. En ficció, el que no és risc és populisme.

    • Catalunya d’esquerres? Tant de bo! Però tenint en compte que TV3 encara és força la televisió de convergència amb un públic més que madur i benpensant, Merlí deu haver provocat moltes esgarrifances. Pensem que no fa pas tant la corrupta Ferrussola tenia línia directa amb la Direcció i amenaçava i feia canviar coses, com a bona representant que ha estat sempre d’una crosta carlina i reaccionària molt persistent. I consti que sé de què parlo. Tornant a Merlí, haver fet aquesta ximpleria que proposes, simonet, només hauria provocat zaping massiu sense guanyar, però, ni un mil.límetre de share amb neòfits ciudadanos. La sèrie ha estat provocativa a estones i molt i molt panxacontenta en d’altres, i sort n’hi ha hagut d’un càsting força impecable i astut sobretot en la part més jove, encara que el reincorporat David Solans en aquests darrers episodis semblava clarament fora de lloc i incapaç d’adaptar-se a uns companys que han evolucionat mentre que ell, com deia en algun moment, “sóc guapo”, cosa innegable però potser insuficient. Segur que el Kevin Spacey hauria fet una col.laboració especial gratuïta. Quins pocs reflexos, home!

  4. “Merlí” com moltes altres produccions ha sigut un producte arriscat. TV3 té un públic majoritàriament adult i vell, que oscil·la entre els 40 i 70 anys. Crec que propostes com aquesta sèrie han fet que el canal de televisió es rejoveneixi i sobretot aconsegueixi una cosa millor… crear un estar system català en què traspassa les fronteres de la petita pantalla.

    He seguit totes les temporades de “Merlí” i la sèrie ha estat trencadora, hem vist com setmana rere setmana en aquest digital, els fans de la sèrie entràvem a llegir les cròniques Joan Burdeus, les entrevistes als actors que han fet al Bac Up de Ràdio Flaixbac, els articles i entrevistes al portal Adoslescents.cat, per a mi això és transgressor.
    TV3 ha aconseguit fer un producte que tingui vida fora de la pantalla, i això avui dia no és fàcil.
    I sobre altres sèries transgressores podem parlar de “Polseres Vermelles” mai ningú havia creat una sèrie per a tota la família on els nens amb càncer fossin els protagonistes, o recordo en l’època de CIU la producció “Infidels” o la sèrie americana “Nic-Tuck”. Poder el problema és que sempre valorem més el que ve de fora que el que fem a dins.
    Ah!! i només has d’entrar a la web del Ministerio de Interior del Gobierno de España (perquè vegis que no fan trampa) i consultar els resultats electorals i veuràs que Catalunya és de dretes.