Merlí. Les colònies i la sensació que això s’acaba

A falta d’un paratge costaner en el qual practicar el balconing, ideal estiuenc de l’estudiant de Batxillerat contemporani, els Peripatètics van optar per una opció low-cost molt més nostrada, les colònies. Crec que tots ens sentíem com el Vilaseca: començar rondinant per un pla massa infantil, i acabar somicant “que tota aquesta gent… que em caieu molt bé i m’encanta estar de colònies amb vosaltres”. I és que el penúltim episodi de Merlí ens va convidar a la muntanya per escapar del ritme habitual de la sèrie i delectar-nos amb la sensació agredolça que experimenten quan una etapa feliç s’acosta al seu final.

L’episodi es va convertir en una successió de parelletes que s’esmunyien per compartir converses llargues i excessivament naturalistes. Aquests temps dilatats, i la companyia del gran Manel Barceló interpretant la Quima, va fer un gran favor al Gabi, que per primer cop en tota la temporada va exhibir el caràcter que tant li hem trobat a faltar. El professor de castellà no ha acabat de quallar i que el primer episodi on s’ha lluït fos ben lluny de la temàtica independentista, ens recorda fins a quin punt han grinyolat tots els esforços de la sèrie per tractar el tema. Molt millor amb les poesies.

El protagonisme va ser pel triangle amorós format per la Tània, el Pol i el Bruno. Tot estava per fer i tot era possible, i la cosa va acabar amb un trio a l’aire lliure. Era esperable que la Tània resistís els cants de sirena del Vilaseca, però el Pol semblava més dèbil davant la temptació i el fet de compartir llitera amb el Bruno no augurava res de bo. Però un Bruno molt melancòlic no va pressionar tant com hauria pogut i va deixar que el Pol escollís la Tània sense una extremitat pressionant-li l’entrecuix. Caldria preguntar-nos si la distensió sexual servirà perquè el Bruno deixi de sentir-se com “la otra” o si estem davant del naixement d’un model alternatiu de relació oberta o a tres bandes que escauria molt als Peripatètics del segle XXI.

La prenostàlgia que va travessar l’episodi va arribar al clímax en la seqüència de la gamba, en la qual els Peripatètics van escenificar el seu creixement personal. Capaços de filosofar a propòsit del crustaci, els joves ja estan preparats per una nova etapa i el professor ha deixat l’empremta que volia. Des del començament, Merlí ha estat una sèrie amb data de caducitat, i ahir ens vam assegurar que el procés de maduració dels alumnes ha culminat amb un final feliç generalitzat. I filosòfic: sigui quina sigui la vida que els espera, serà examinada tal com Sòcrates i el Merlí haurien volgut.

Les “colònies galàctiques-dionisíaques-dalinianes- dedicades al Déu Apol·lo”, visualitzen que la filosofia de la sèrie és més de la rauxa que del seny. Entre vídeos amb la càmera del mòbil i crits de “vamooos“, Merlí ha sabut reflectir com la generació més informada de la història s’ha entregat al carpe noctem. En aquest sentit, els Peripatètics són homes dionisíacs del segle XXI: “L’home dionisíac s’assembla a Hamlet: tots dos han vist l’essència de les coses, han guanyat coneixement, i la nàusea resultant els inhibeix l’acció; perquè la seva acció no podria canviar res en la naturalesa eterna de les coses i senten que és ridícul o humiliant que se’ls demani ajustar un món que ha sortit de polleguera”. El primer Nietzsche creia que l’única manera d’escapar d’aquest absurd era entregar-se a l’èxtasi col·lectiu de la tragèdia grega, on els ciutadans abandonaven la seva identitat en una cerimònia de gaudi festiu gràcies a la música, la dansa i el vi. Els Peripatètics hi afegeixen un canó d’espuma.