Merlí. La mort i l’adolescència

28.11.2017

Aconseguir que un pare i el seu fill adolescent s’acaronin la mà amb afecte no costa menys del que va costar a l’episodi d’ahir. Si a les barreres habituals que travessen tota relació entre homes s’hi afegeix la política de terra cremada de l’adolescència, el pla detall del Joan i el seu pare acariciant-se demanava el part duríssim que vam veure. L’adolescència és la pressió per haver d’actuar com s’espera que un adolescent actuï, reprimint els canals d’empatia normals sota una cotilla de menfotisme, amb l’esperança que en un futur indeterminat haurem construït un nou jo a través del qual articular totes aquestes emocions que ara ens fan nosa. Poques coses com la mort per carregar-se aquest futur i fer que ens deixem estar de collonades egocèntriques.

El Joan (Albert Baró) és el protagonista principal del capítol de Merlí dedicat a Heidegger

Merlí no era una sèrie aliena a la mort sobtada, però en el cas del Jaume Capdevila ha explorat la mort anticipada per primer cop. El viatge insofrible del Joan cap al seu alter ego malote, que no havia aportat res de bo aquesta temporada, fa una mica de sentit a la llum d’un arc narratiu dissenyat per culminar amb una moralina important: adolescents de Catalunya, no perdeu el temps comportant-vos com marrecs insuportables. Que l’únic gir capaç de produir una connexió emocional genuïna entre un pare i fill a aquesta edat sigui la mort del pare és trist perquè és revelador.

Pornografia emocional? La seqüència amb pare i fill fent repicar les campanes va ser l’únic moment en el qual les ganes d’afegir sucre van guanyar-li la partida al mínim realisme exigible. Quan res havia grinyolat en tot el capítol, va aparèixer el maleït vici cinematogràfic per exigir als moribunds conductes i imatges memorables. La redempció agredolça del Jaume estirat al llit acusant-se de massa conservador en vida sense perdre el sentit de l’humor ja havia assolit el més reconfortant dels finals possibles, i costa de justificar aquest desig de mostrar la mort sota control.

Sens dubte, Martin Heidegger és el filòsof de la mort, i una cosa que va fer bé l’episodi d’ahir és no insistir-hi gaire. Aquesta vegada vam veure un dels casos en què els personatges expliquen millor la filosofia apuntada a la pissarra amb les seves accions que amb les seves paraules: el canvi radical que el càncer va catalitzar tant en el Joan com en el seu pare són un exemple de llibre del pensament heideggerià.

Heidegger va crear un vocabulari potent per explicar com les persones vivim llençades en el món, subjectes a la inèrcia del costum. Si no ens hi parem a pensar, fem “el que toca”, amb el pilot automàtic comandant la nau la major part del temps. Per a Heidegger, la consciència de la mort és el mecanisme que millor atura aquest pilot automàtic, però això només passa quan sentim la mort com a pròpia. No es tracta de saber que morirem tal com tothom sap que morirà, sinó d’aturar-nos a assaborir tots els matisos del que aquesta certesa significa per al jo. L’angoixa resultant té un poderós efecte individualitzador, creia el filòsof, i això hauria de deixar la porta oberta a una vida més autèntica perquè, segurament, val la pena examinar si “el que toca” realment encaixa amb allò que realment volem ser. Ningú diu que definir aquest “realment” sigui fàcil, per cert.

D’entre tots els peripatètics, potser el Joan era el que més s’havia allunyat d’ell mateix. La mort de son pare l’ha alliberat de l’obligació d’actuar com un cretí, però les ramificacions positives d’aquest fet tràgic ja comencen a anar més enllà. Si no resulta ridícul que el Merlí i la Gina es tornin a sentir a prop en el funeral del Jaume Capdevila, és pel mateix efecte desbrossador de la finitud que ha fet madurar al Joan de cop. Allò de viure cada dia com si fos l’últim és un tòpic que fa molta ràbia però, com tots els tòpics, té un gra de veritat que a vegades s’ha d’escoltar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El millor episodi de la temporada. Molt equilibrat i molt emotiu. Com dius, ahir sí van saber fer que fossin els personatges i no les paraules tetuals, qui portessin el missatge del filòsof i de l’episodi. Molt bona feina.