Merlí. Impulsos que caldria reprimir

Sigmund Freud creia que podem respondre de dues maneres a la pèrdua d’un objecte estimat: a través del dol, un procés dolorós però racional gràcies al qual aprenem a acceptar gradualment la desaparició d’allò en què havíem invertit tanta energia emocional, o a través de la melancolia, la versió patològica del dol que desplaça els veritables motius del patiment a l’inconscient i redirigeix tota l’energia negativa contra un mateix. El fundador de la psicoanàlisi creia que el melancòlic es nega a acceptar que els seus sentiments envers la persona desapareguda estaven formats per una barreja d’amor i odi i, per tal de defugir la sensació de culpa que li produiria reconèixer aquesta ambivalència, l’angoixa reprimida es canalitza cap al mateix jo. Un dels símptomes per excel·lència del melancòlic és la dificultat per dormir. Tot això us sona? Efectivament, l’Oliver estava patint una depressió melancòlica de manual i la trobada nocturna al parc amb el Merlí va ser un cas de teràpia improvisada. Mancava un divan que, per desgràcia pels nostàlgics, ja ha caigut en el desús.Fa dies que veiem l’Oliver dormir a classe i ahir vam conèixer el veritable origen d’allò que el turmentava. Dosificar la informació per tal de generar incògnites és fonamental per aconseguir mantenir una tensió narrativa i arribar a una resolució satisfactòria. Manual de guió. El cas de l’Oliver és important perquè revela que la filosofia no és un afegiment gratuït que Héctor Lozano introdueix amb calçador a les classes per poder dir que la sèrie té un vessant pedagògic, sinó que utilitza les teories dels autors que s’esmenten per tal de construir el món i els personatges de la sèrie. L’harmonia entre el comportament dels personatges i els diferents discursos filosòfics que escoltem, tant dins com fora de l’aula, fan que el relat ens sembli coherent i ben travat. És per això que cal posar sobre la taula com la segona temporada de Merlí està sent marcada per uns moments en què aquest flux orgànic salta pels aires. Passa a cada episodi: les calamitoses digressions polítiques sobre l’ANC, Podem, Ciutadans o, per no oblidar el zenit de la transgressió que ahir ens va regalar la Carmina Calduch, “els convergents de tota la vida, que ja els va bé que no hi hagi independència”.

Els personatges de la sèrie comparteixen una tesi subtil i elaborada: que tots els polítics són una merda. Bé, ahir vam saber que tots menys Pasqual Maragall, el qual, per motius tràgics de sobra coneguts, deu ser el líder més fàcil d’elogiar de tota la història recent de Catalunya. El problema dels comentaris polítics, però, no es deu ni al grau de complexitat dels arguments ni a les inclinacions ideològiques que s’hi vulguin detectar. De fet, una de les virtuts d’aquests excursos és que la seva sola existència demostra que la CCMA censura molt més els mugrons que la crítica política. A més, sobre el paper, parlar de política catalana amb noms i cognoms podria representa un pas endavant cap a la normalització i la majoria d’edat de la nostra ficció. La qüestió és una altra: el fracàs estrepitós dels discursos polítics de Merlí es deu a l’enorme distància que hi ha entre les accions, les preocupacions i els problemes amb què identifiquem els personatges, i allò de què parlen quan activen el xip polític.

Si salvem l’Elisenda, un personatge secundari creat per fer un gag recurrent sobre la parafernàlia processista i que farà riure –el en bon sentit– a qualsevol independentista capaç de posar distància respecte d’ell mateix, cap dels protagonistes de la sèrie aporta res a la narració quan parla de política. Les píndoles pseudo progressistes, que per elles mateixes són poc més que una oda als llocs comuns més gastats que es puguin escoltar en una conversa entre cunyats esquerranosos, no transmeten res que ens ajudi a comprendre la història o a conèixer els personatges. Els conflictes que mouen la trama el 90% del temps estan totalment desconnectats de la retòrica antipolítica que, quan apareix, sembla vinguda de mart. Com que no s’entén d’on surten aquests sermons, l’espectador es veu obligat a interrompre el vincle amb el nucli emocional del relat i s’adona que està assistint a un exercici d’efectisme gratuït. Se m’acudeixen dues opcions: o que a l’autor no li importi carregar-se l’efecte immersiu de la seva història perquè considera que alliçonar l’audiència és un bé superior o que, simplement, la voluntat de fer la sèrie més política no hagi estat acompanyada d’un treball de guió corresponent que doni sentit a aquest desig i l’entrellaci amb l’esperit de la història.

A El Malestar en la Cultura, Freud planteja que la civilització tal com la coneixem existeix perquè els éssers humans són capaços d’exercir la sublimació, un procés pel qual els impulsos instintius –sexe, menjar, atacar els enemics– es transformen, suposadament, en comportaments no instintius, com la política, l’art i la música, però també en patologies com la depressió que pateix l’Oliver. Les idees del neuròleg austríac venien a dir que tots tenim un petit monstre a l’inconscient i que la funció de l’ordre social és reprimir-lo. D’aquesta manera, la política es podria entendre com un pacte en el qual entreguem a la comunitat part de la nostra salut mental a canvi de seguretat. Segons aquesta hipòtesi, bastant reduccionista però que té el seu què, les diferents expressions culturals neixen de la necessitat de reconduir tota aquesta libido animal en activitats permeses dins l’ordre polític. Potser per això, criticar-lo ens proporciona tant de plaer.