Merlí. Filosofia política de la cassolada

21.11.2017

Que la Silvana té una sexualitat expansiva ens ho va deixar clar des del primer capítol, fent que amb l’intent d’afegir suc al polvet inofensiu d’ahir a còpia d’imatges més explícites no n’hi hagi prou per impressionar-nos. Igual que havia fet el Gabi en episodis anteriors, això de recórrer a expressions en castellà que no se senten des dels anys 70 com “palote” o “perraca” per tal d’expressar un grau més elevat de passió resulta com a mínim desconcertant i, en el pitjor dels casos, letal per a la libido. Han passat les setmanes i la que hauria pogut ser la Nèmesi del Merlí s’ha quedat en un personatge secundari més que salpebra la sèrie amb la gràcia natural de Carlota Olzina i poca cosa més.

La cassolada de Merlí

El millor antagonista de Merlí sempre ha estat el mateix Merlí. La vocació autodestructiva del personatge de Francesc Orella és la responsable dels millors moments de la sèrie, aquells en els quals gaudim d’assaborir una crisi tan autoprovocada com versemblant. És per això que tot antiheroi necessita un rival que no només li faci la punyeta, que per això ja es té a ell mateix: calen adversaris amb contradiccions pròpies que descarreguin al Merlí de responsabilitats dramàtiques. La Coral·lina a la segona temporada i la Silvana a la tercera no ho han estat. En comptes d’això, ens hem trobat amb simples parets de frontó contra les quals el professor de filosofia rebota, enemigues amb les coses massa clares perquè l’intercanvi de cops produeixi un bon espectacle.

El conflicte bolet de la setmana -el que apareix sense que hàgim vist com es plantaven les llavors narratives- era aconseguir el premi d’una fundació privada que visitava l’escola. El Merlí, what else, va promoure una cassolada amb els alumnes problemàtics que, suposadament, posava en perill l’esforç de l’Eugeni per impressionar als mecenes. Cap dels espectadors fidels vam dubtar ni un segon que l’esperit revolucionari del pedagog seria recompensat gràcies a un esperabilíssim gir de guió. Per si la moralina no estava prou clara des de la ironia, el pamfletarisme de la sèrie va arribar al seu clímax quan el nostre protagonista va adoptar el seu to més solemne per sentenciar: “jo els ensenyo a ser ciutadans exigents, i no a fer política”. Merlí president.

L’especial dedicat a Zygmunt Bauman va ser el responsable d’un nou catàleg d’anàlisi sociopolítica de barra de bar i cigaló. Cada cop que un dels peripatètics surt amb l’enèsim tòpic contra “els polítics” sospiro per un alumne subversiu salti a defensar-los, però la unitat de les files adolescents contra el mal és admirable i tots acaben rient en senyal d’aprovació. Potser, i només potser, infantilitzar el nivell del debat que mantenen els adolescents sobre la cosa no sigui la millor manera de formar-los, sinó tot el contrari.

Què dir de Bauman que no pugui dir l’etiqueta que el va fer famós? En la que probablement sigui una de les metàfores més productives de la història del pensament recent, el sociòleg ha demostrat que tot el que abans era sòlid, ara es torna líquid. Tot i que la idea fa un inequívoc tuf a nostàlgia, l’anàlisi és encertada: la complexitat creixent del món desfà barreres conceptuals que abans designaven problemes concrets i ara només capturen una part dels problemes. Si tan sols tenim explicacions manejables que ens diguin què falla, combatre-ho és impossible.

Bauman mostra com, per respondre al difuminat de les essències, recorrem a una política de les aparences. Potser per això es fa estrany que el mecanisme triat per la sèrie per criticar l’operació de màrqueting que va posar en marxa l’Eugeni fos, precisament, una cassolada: una acció estètica per excel·lència que, per no tenir, no té ni lemes escrits. Si alguna cosa hem constatat els catalans darrerament, són els límits polítics de la protesta líquida sense una resistència sòlida que l’acompanyi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Segons els guionistes de la serie, la gent a Catalunya es pot inventar els curriculums per fer fraus brutals a les eleccions de directors de centres, com si res, com si fossim a la més bananera de les republiques bananeres…
    Ui, hem dit a Catalunya? Error!! Un dels objectius del darrer capítol és demostrar que no vivim a Catalunya. Així ho manifesta el pare de’n Marc: “I aquí a Espanya no hi ha manera d’avançar” (minut 24). I més tard en Merlí mateix: “Si no comproven res, home, si això es Espanya” (minut 39). Aquest és el marc mental natural de la gent aquí: Espanya!! Potser per això només hi ha una indepe en tot el claustre de professors. Que això no concordi gaire, o més aviat gens, amb el perfil sociocultural de les classes mitjanes i dels llicenciats universitaris catalans, del qual el professorat de secundària en forma una part nuclear, no sembla amoïnar gaire els guionistes de la sèrie. El mal és que al final queda una realitat forçada que no acaba de ser creïble.
    Finalment, i dins l’àmplia filera de tòpics del guionista, que en cada capítol ens administra, una vegada més el capítol vessa de crítica a l’engròs, sense matissos, contra els polítics. Per que ara tots sabem que tots són iguals, oi?
    Després ens desagradarà el dia que algú critiqui els professors, o els guionistes, i digui que tots són iguals….

  2. L’episodi d’ahir em va agradar força, sobretot per com resol certs aspectes. L’odi del Marc el segueixo sense veure, el que sí seria justificat és indiferència envers un home que no pot ser pare perquè ni vol exercir com a tal ni té la maduresa necessària, però per la resta està molt ben plantejat el personatge i la seva història. També la Tània és un personatge molt reafirmat i l’Òscar era un secundari que sempre m’havia agradat molt i que l’apropessin a l’institut em va encantar, estaria molt bé que sortís més perquè em sembla molt entranyable. I les paraules del pare al Pol també molt encertades.

    Respecte als anàlisis polítics de cunyat del nivell “la política és merda” a mi ja no em fa mandra, sinó que temo, que això en comptes d’aixecar un anàlisi crític sobre la corrupció, acabi aixecant una indefensió apresa i una resignació que mati tot aire de reivindicació i de participació ciutadana per tal d’evitar que els de dalt decideixin per ells. És a dir, Merlí està caient en l’aspecte política, en comptes de en l’inconformisme que tan propugna, en el conformisme, perquè als de dalt ja els va bé que els insultin i no vulguin aprofundir en la magnitud del mal que fan, i que es queixin d’ells a casa i al bar sempre i quan no ho facin als carrers.