Merlí. Dos galls al galliner dels profes enrotllats

19.09.2017

Si els primers instants d’una temporada ens han de dir alguna cosa, el retorn de Merlí ens explica que el segon de batxillerat de l’institut Àngel Guimerà s’ha convertit en una família i el protagonisme s’ha repartit. A diferència de la temporada anterior, en què el professor de filosofia era rebut com el crack de l’equip, enguany la sèrie comença amb un pla seqüència rigorosament democràtic, amb la càmera ballant per tot el pati mentre els peripatètics entren i surten del pla com en una coreografia. L’objectiu de la trobada és fer-se una foto de grup, però la normalitat de l’acte es trenca amb la Silvana, el retorn de la filla pròdiga a l’escola. Dos egos massa grans per una classe tan petita?

Francesc Orella i Carlota Olcina a la nova temporada de Merlí

Arriba la recta final de la joia de la corona de la ficció pública catalana. Cap sèrie ha igualat fins ara els números de Merlí i, sobretot, cap altre producte ha servit a TV3 per penetrar en la cobdiciada audiència juvenil. Passats uns minuts de l’episodi d’ahir, ens adonem que la història juga amb la tranquil·litat de qui sap que té aquesta comunitat al darrere, aprofitant la familiaritat del públic amb els personatges per donar desimboltura als diàlegs i anar al gra. La família és molt nombrosa i cal plantar la llavor de molts conflictes.

I el més sucós de tots és el de la Silvana. Carlota Olcina entra a la sèrie com si n’hagués format part des del primer capítol, surfejant sobre l’onada de complicitats sense despentinar-se. De les moltes virtuts que exhibeix, la millor és fugir del calc del Francesc Orella: la Silvana està dissenyada per competir amb el nostre antiheroi fent servir les seves mateixes armes, però té prou força com per crear-se un perfil propi més enllà de la caricatura. La mateixa acidesa del filòsof, però sense que això li causi mal d’estómac. Aparentment.

Un dels punts negres de la segona temporada van ser els comentaris de cunyat amb què qualsevol personatge (Merlí inclòs) despatxaven els problemes polítics. Les crítiques de barra de bar apareixien com bolets que no encaixaven amb el comportament global de cap personatge. Dos exemples d’ahir fan pensar que la intenció es manté però les formen milloraran: la situació del Pol, que es vol fer camell per solucionar els problemes econòmics de la família, fa que frases com “en este país roban billetes de 500 como si fuera una autopista” no grinyolin i ha de servir de model per parlar d’aquests assumptes. L’altre és el fitxatge de la Silvana perquè, si les classes d’història de la nova professora competiran amb les càpsules filosòfiques del Merlí tal com es va veure ahir, el pes del pensament crític quedarà repartit entre els dos personatges més engrescadors fent que la denúncia flueixi millor. Escoltar a la bentornada docent parlant dels “fills de puta d’avui, que van vestits de diumenge”, normalitza la politització de la sèrie.

Tot i que va lluir poc, la tria de Walter Benjamin com a filòsof del primer episodi apunta en aquesta direcció. Benjamin és un dels crítics més ferotges de la idea de progrés i les seves cèlebres Tesis sobre la filosofia de la història demoleixen una idea que havia dominat el pensament occidental fins a les guerres mundials del segle XX: que podem extreure una narrativa coherent del passat que explica com hem arribat al present. Per a Benjamin, la història sempre roman oberta i incompleta, i el rol de l’estudi del passat no ha de ser justificar-i blanquejar- el present, sinó obligar-nos a afrontar la seva fragmentació. Allà on tendim a buscar significat, Benjamin ens exigeix resistir la temptació, i és en aquesta tensió entre el desig de generalitats de la filosofia i la concreció dels fets de la història, que es pot obrir un espai perquè els peripatètics reflexionin sobre els problemes polítics de manera més natural, ara en dues assignatures en comptes d’una. M’hi jugo uns quants pèsols que aquesta temporada veurem filòsofs més lúgubres que mai.

Com no podia ser d’altra manera, la filosofia va haver de deixar pas al sexe i als embolics, que es van presentar en clau de comèdia i normalitat. La dimensió fulletonesca (bé podríem canviar la “u” per la “o”) de Merlí s’integra perfectament amb el relat i ens excita les hormones en la justa mesura. Hi ha material per mantenir-nos enganxats durant 13 episodis. Tot plegat va ser molt innocent llevat d’un clau que va tenir conseqüències importants: la dissolució definitiva de la relació no-tan-oberta entre el Merlí i la Gina. Si sumem aquesta ruptura a la marxa de la Calduch i el Bruno, tenim servit el principi de la caiguda a la qual s’haurà d’enfrontar el nostre protagonista enguany: en Merlí s’està quedant sol.