Merlí. Acudits d’independentistes

7.11.2017

Com bé sap Xavier Garcia Albiol, només hi ha una cosa més fàcil que ofendre un col·lectiu: ofendre’n més d’un alhora. Qui sap si l’exalcalde de Badalona revisaria la seva fal·lera pel 155 si, fent zàping, hagués ensopegat amb la grotesca reunió del casal indepe de l’Elisenda, en què vam poder veure a l’enlluernadora Bruna Cusí demanant la paritat de caps de colla castellers per eliminar el fal·locentrisme –evidentment espanyol- de la futura república. Feministes i independentistes ridiculitzats en una sola seqüència, demostrant que, o Héctor Lozano no té Twitter, o no té por de res. Saludable exercici de sàtira, o broma de mal gust? Més que res, un gag fallit.

L’episodi d’ahir va combinar una seqüència més extensa de l’habitual sobre la militància de l’Elisenda amb una temptativa de desobediència civil per part dels Peripatètics. Capítol amb regust de procés que ens obliga a preguntar-nos per què Merlí parla d’independentisme amb tan poca gràcia. Els errors a l’hora de parodiar la cosa catalana tenen poc d’especial, simplement exhibeixen la potineria generalitzada de la sèrie per tractar l’actualitat política, que no encaixa de cap manera amb les preocupacions i objectius dels personatges. Però, en el cas que ens ocupa, la desconnexió és pràcticament paranormal: sembla que el procés només existeixi en boca de l’Elisenda, mentre que la resta de personatges visqui en una Catalunya autonòmica paral·lela, prèvia a la ruptura social del desafío separatista. És molt estrany que els alumnes parlin tot el dia de retallades però no diguin ni mu sobre si Espanya és molt o poc semada.

Riure’s del processisme és necessari i, com demostren el Polònia o La Competència cada setmana, molt fàcil. Tot i ser programes dirigits per independentistes de pedra picada. Ni tan sols cal equanimitat en les crítiques, cadascú es pot fotre de qui li roti sense haver de repartir clatellots a banda i banda. Però si Merlí ho intenta i fracassa és, precisament, per manca d’atreviment i no per excés: els acudits d’independentistes són tan blancs i poc realistes que es descuiden del contingut intel·lectual d’una bona paròdia. Per encaixar amb el to general de la sèrie, la trama Gabi-Elisenda necessitaria un contrapunt de realisme capaç de convertir l’ocurrència en humor intel·ligent. Recuperem el gag estrella d’ahir: “Truita de patates no, que és espanyola. Millor Truita a la francesa”. Hi ha alguna sanció més greu que la targeta vermella?

En canvi, jugar amb la idea de desobediència civil de Henry David Thoreau per resistir un examen injust va ser un recurs divertit. L’abús de poder dels professors és el primer contacte de la majoria amb la repressió institucional, i la revolta de la classe dirigida per l’Ivan apel·lava al sentiment d’injustícia que tots hem experimentat en algun moment. Com va explicar el Merlí, però, la desobediència de Thoreau només té sentit si s’encaixa en un projecte anarquista romàntic. En paraules de l’escriptor i naturista: “Crec que hauríem de ser homes primer i subjectes després. No és desitjable cultivar un respecte a la llei, sinó pel bé. L’única obligació que tinc el dret a assumir és fer el que en tot moment crec que és correcte”. Un cupaire de missa i corbatí, la filosofia política del qual no serveix per construir nous estats sinó per alliberar-se’n.

Si la desobediència civil de Thoreau requereix una vocació llibertària que l’Ivan i companyia no estaven disposats a assumir, la que encaixaria millor amb el moviment anti-exàmens i, probablement, amb la majoria de l’independentisme, és la de John Rawls. Segons el filòsof nord-americà, la desobediència en una societat netament democràtica només està justificada si els que la practiquen accepten que el sistema és just en general i que la comunitat només està traint els mateixos principis que diu defensar en el cas d’una demanda específica. Rawls creu que el ciutadà que declara una esmena a la totalitat no fa justícia al contracte social que ha signat implícitament tota la seva vida, acatant la resta de normes sense protestar: “Fidelitat a la llei, encara que s’estigui fora dels seus límits”. Per Rawls, la desobediència civil estaria justificada només si 1) aquesta es duu a terme de manera pacífica 2) es tradueix en una demanda pública adreçada a la resta del col·lectiu i 3) s’han intentat sense èxit les vies legals per redreçar la qüestió durant un període raonable de temps. Pràcticament la signaria el Conde de Godó.

El Merlí va negociar hàbilment amb els seus alumnes fins a persuadir-los d’aturar l’órdago instigat per la Silvana, abans que acabés en tumult. Això ens recorda com, després d’haver aterrat com un tro a l’Àngel Guimerà, la nova professora no està tenint la densitat dramàtica que mereix: el joc del gat i la rata que s’ha establert entre ella i el nostre protagonista ja fa moltes setmanes que és predictible i superficial, fent que la gelosia del Merlí resulti redundat i la impecable Carlota Olzina quedi desaprofitada.

Per sort, pugen els millors alumnes. La Tània (Elisabet Casanovas) i el Pol (Carlos Cuevas) estan sabent tensar una relació tendra i divertida que funciona, dignificant la dosi de comèdia romàntica que tota sèrie d’adolescents necessita. El seu estira-i-arronsa arrenca somriures babaus, en el bon sentit. I el Marcos Franz (el Geri) va corroborar una cosa que sempre m’ha deixat perplex: en diferents entrevistes, el jove actor confessa repetidament el seu desinterès per la cultura que combina amb un posat d’estrella del pop apàtica digne del cantat de Pereza. En canvi, tal com vam poder veure ahir, és un actoràs de primera fila que comprèn perfectament la lògica emocional de les seqüències on participa i que va regalar-nos un magnífic esfondrament psicològic en primer pla, sense haver de recórrer a mans tapant la cara. Per intentar explicar-ho, busqueu per Google la doctrina d‘Albert Serra sobre els actors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Cada vegada em costa més païr el catàleg de tics i estereotips mal ressolts amb que el guionista, el tal Hector Lozano, amaneix els capítols. El tema indepe està espantosament mal plantejat. Només és indepe la profa més banal i tonteta (quan de tots és sabut que és un moviment de classes mitjes que arrassa en els estadis socioculturals als quals pertanyen els mestres). L’ensalada de tòpics fàcils d’ahir feia vergonyeta. Però igual passa amb d’altres temes (a cada capítol hi ha diverses crides a la inutilitat “dels polítics”, ja que tots sabem que tots són iguals)’ . Francament, Lozano, no ens vulguis encolomar els teus fantasmetes. Més que res per que són molt avorrits.

  2. Ja, estaràs molt tip però t’empasses el capítol cada setmana! Jo quan m’avorreixo tanco la tele, o canvio de canal, o obro un llibre, o practico sexe sol o en companyia. Però què bé que senta criticar la feina dels altres, eh?

  3. Comentari clavat, Burdeus.
    Vaig estar a punt de vomitar amb aquell episodi.
    Ľindependentisme com una secta ridícula, de vergonya aliena.
    I les altres pífies que vostè descriu tan bé.
    Massa estètica i ben poca ideoligia i cultura en els realitzadors.
    Gràcies.

  4. Les escenes sobre l’Elisenda i el Gabi sempre les passo perquè se’m fan molt pesades, i la relació entre la Tània i el Pol, em sembla tant bizarra… ella es penja de qui estava enamorat del seu millor amic i ell de la millor amiga de qui estava enamorat. La seva relació funcionava millor com amistat, com a parella em resulta molt rara, bàsicament perquè fins ara tant ell com ella el que buscaven era un altra tipus de persona. Respecte els temes de polítiques, la sèrie cau massa en el cunyadisme dient coses que tothom sap, amb frases fetes forçades i que ni tant sols fan una crítica sagaç a la classe política sinó que repeteixen els mateixos slògans. Em sembla fantàstic que vulguin fer una crítica política. Ara falta que la facin mínimament intel·ligent.

    Aquesta temporada han allargat massa certes trames. El Joan, per exemple, que està inaguantable. I el pare del Marc, que quan ho han volgut reprendre, jo m’esperava que hi havia hagut més que una bufetada… i va resultar que no, era senzillament això, la qual cosa comporta que la trama del Marc em sigui impossible de prendre-me-la seriosament. Puc entendre que no suporti el seu pare per inmadur i bala perduda, però que encara se la tingui jurada perquè un dia li va clavar una bufetada, em sembla una collonada.

    En canvi, la trama del Gerard m’ha agradat molt, en gran part accentuat per la gran interpretació que ha realitzat, i això sí que ho té Merlí, han fet un casting magnífic, tant pel que fa als adults com pel que fa als joves. La tercera temporada m’agrada, però per mi resulta inferior a les dues anteriors.